Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els
joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la
nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.
Carles Capdevila | Avui +
Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors
d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes
les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de
setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze
dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una
passió que no pot ser bona per a la salut.
La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns
quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires
idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la
gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són
especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el
lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre
coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre
se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també.
Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no
fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant
coses amb un somriure.
L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir
les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per
intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són
literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació
tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de
responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells
allà, valents.
Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple
(oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus
monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com
que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna,
perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.
Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva,
s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no
són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix,
quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients
derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans
que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.
