Esther Vivas | Público
Crisi?
Quina crisi? O almenys això deu preguntar-se el Sr. Amancio Ortega,
propietari d’Inditex i de la firma Zara, que en els últims tres anys ha
vist gairebé triplicar el seu patrimoni fins a convertir-se en la
tercera gran fortuna a nivell mundial. O bé la Sra. Alicia Koplowitz
copropietària de la SICAV Morinvest, la més gran de l’Estat espanyol, i
que ha augmentat el seu patrimoni en un 16%, del 2010 al 2011. O els
directius de Seat que es van augmentar el sou, l’any passat, en un 60%.
Els
rics no estan en crisi i no és previsible que ho estiguin. Això no és una crisi, és una ESTAFA.
Així, si més
no, ho assegura l’Informe Riquesa Global 2012, que acaba de publicar
Credit Suisse. A l’Estat espanyol, el nombre de milionaris creixerà en
els pròxims cinc anys un 110%, doblant la xifra actual, i arribant a les
més de 600 mil fortunes. Uns pocs viuen de renda, mentre la majoria de
mortals estem preocupats en com arribar a final de mes, pagar el lloguer
o la hipoteca, trobar feina, pagar els estudis… Els de dalt ens passen
la factura de la crisi mentre segueixen amb els seus negocis. Com és
possible?
Un dels “trucs” utilitzats pels que més tenen són les
SICAV, Societats d’Inversió de Capital Variable, on aquests milionaris
col·loquen el seu capital i només tributen un 1%, enfront del 30% i el
25% de les grans empreses i les PIME respectivament. Un negoci rodó.
D’aquesta manera, en els últims dos anys, el patrimoni de les cinc
majors SICAV ha crescut un 11%. Però no se li acudeixi a vostè,
“avariciós” lector, una inversió d’aquest tipus, per fer-ho necessitaria
un patrimoni inicial de 2,4 milions d’euros. Ni de bon tros, al seu
abast. Els que més tenen, menys paguen, més guanyen.
Puerto Banús
(Marbella), la ciutat amb més botigues de luxe per metre quadrat del
món, i plena de turistes anglesos i russos ansiosos per comprar, tampoc
està en crisi. El sector del luxe a l’Estat espanyol va veure augmentar,
el 2011, els seus beneficis en un 25%. Al passeig de Gràcia a Barcelona
o al carrer Serrano a Madrid, Yves Saint Laurent, Prada, Dolce,
Valentino, Louis Vuitton… es disputen el millor espai. El glamour no sap
de recessions.
¿La crisi li provoca dificultats i angoixes? Serà
perquè es va equivocar d’ofici. Alguns s’ho passen d’allò més bé. Vegi
sinó el que deia un tal Alessio Rastani, agent de borsa independent a la
City londinenca, el setembre de l’any passat, en una entrevista a la
BBC: “Sóc un operador financer, a mi no em preocupa la crisi. Si veig
una oportunitat de guanyar diners, vaig a per ella. A la majoria dels
especuladors no ens preocupa com arreglar aquesta situació. La nostra
feina és guanyar diners amb això (…). He de confessar que cada nit me’n
vaig al llit somiant amb una nova recessió. Per què? Hi ha molta gent
que no ho recorda però la depressió dels anys 30 no va ser només el crac
dels mercats. Hi havia gent preparada per a guanyar diners amb aquest
ensorrament “. Més clar impossible.
Mentre, la majoria de la
població som cada dia més pobres. Salaris sota mínims (i encara
gràcies), atur en números vermells, i preus en augment. El poder
adquisitiu ha caigut en picat, situant-se en xifres de 1985. Amb
aquestes dades, no és de estranyar que avui una de cada cinc llars
estigui en “situació de risc”.
La desigualtat social fa estralls.
“Rics més rics i pobres més pobres” ha deixat de ser una consigna per
esdevenir una crua realitat. L’Estat espanyol encapçala el rànquing de
la desigualtat a la Unió Europea, amb el major diferencial entre les
rendes altes i les rendes baixes. Ens han retallat, desnonat, estafat,
acomiadat i, en definitiva, robat. I encara hem de llegir titulars que
diuen “Els milionaris espanyols augmenten les seves fortunes durant la
crisi”. Si us plau, això no és una crisi és una estafa.
*Article publicat a Público, 18/10/2012.
