Per Omar Rodríguez | revolta global
En Els Miserables, la monumental novel·la històrica de Víctor Hugo, un
individu octogenari que va tenir un paper important a la Revolució
francesa de 1789 proclamava, abans d’expirar, la següent màxima: “Hem
demolit l’antic règim en els fets: no hem pogut suprimir-ho completament
en les idees. No n’hi ha prou amb destruir els abusos; és menester
modificar els costums”. Per superar aquest buit cultural de la societat
actual i sobreposar-se al mateix, esquinçar les hegemonies culturals,
alterar, com comentava el personatge que utilitza el dramaturg francès,
els costums i la superioritat ideològica i canviar la orientació i la
direcció del poder polític, serà necessària una enorme palanca d’acer
capaç d’invertir el rumb dels esdeveniments i l’abisme cap al qual ens
dirigim.
L’ordre
del capital travessa una de les pitjors conjuntures de la seva
historia. La recessió econòmica, la fallida del sistema financer, el
deute privat contret per l’Estat, les arremeses contra la dona, les
ofensives contra les i els treballadors i la fractura ecològica
condueixen al capitalisme, al patriarcat i al planeta cap a una crisi
sistèmica sense precedents i a la humanitat cap a un tràngol històric
imprevisible replet de bretxes i esquerdes aprofitables. En aquesta
inestable situació, determinada pels atacs constants i deliberats que
les elits polítiques i econòmiques practiquen contra les classes
populars i per l’eclosió de diversos fronts i focus de combat, els
moviments socials han adquirit un important paper i una gran
visibilitat. Si el moviment antiglobalització i, posteriorment, el
moviment contra la Guerra d’Irak, van superar el buit i el desconcert
ideològic, l’apatia cultural i la desmobilització social que es van
assentar a la societat des dels anys 80, les plataformes d’afectats per
les hipoteques, els sectors de la població que articulen protestes
contra les privatitzacions i les retallades en educació i sanitat, el
moviment estudiantil dels dos últims cursos, així com el 15M, han
sobrepassat la indiferència, l’abatiment i la desmobilització ciutadana
que van caracteritzar els inicis d’aquesta crisi sistèmica.
La
intensificació de les contradiccions del capitalisme, la creixent
desigualtat social que afavoreix als que posseeixen el poder i els
impopulars ajustos estructurals promoguts pels governs actuals han
originat un nou cicle internacional de protestes que es prolongarà en el
temps. I en aquest període de mobilitzacions, en el qual comença a
plantejar-se tímidament la qüestió del poder, els moviments socials
assumeixen un rol significatiu en les lluites específiques que
despleguen. No obstant això, les experiències històriques demostren que
els objectius i els propòsits dels fronts i els esclats socials
s’esgoten al ser incapaços d’articular una resposta política
anticapitalista amplia capaç de demolir les institucions de les classes
dominants. En aquest sentit, mentre els de dalt, les elits polítiques i
econòmiques, gaudeixin i conservin el control sobre el seu Estat i sobre
els seus organismes, qualsevol crisi o situació històrica determinada
contraria als mateixos podrà ser estabilitzada i reconduïda cap als seus
interessos.
Si bé les circumstàncies actuals
exigeixen projectar i enfortir la dimensió política de qualsevol
moviment social, imprescindibles per iniciar un procés de canvi social,
serà prioritari adoptar fonaments polítics estratègics per tal de
configurar una ruptura amb els poders establerts. Malgrat les similituds
que poden donar-se entre ambdós, l’organització política i el moviment
social actuen en dos fronts de combat diferents que han d’entrellaçar-se
i retroalimentar-se per conformar una alternativa anticapitalista
eficaç superi els actuals òrgans de poder. Comprendre les diferències
que existeixen entre la primera i el segon serà essencial, com menys
indispensable, per preveure i anticipar-se a les explosions i els
esdeveniments que s’aproximen.
El front social: les seves característiques i la seva imprescindible construcció
En
la lluita de les majories dominades per transformar la societat és
indispensable consolidar i potenciar la dinàmica política de tots
aquells espais i processos socials que sorgeixen en moments puntuals de
la història. Motivats per les contradiccions pròpies del capitalisme,
que restringeixen i destrueixen cada cop més els límits del sistema en
els quals les classes populars es mouen i subsisteixen, els moviments
socials irrompen en la vida quotidiana per solucionar i rebutjar certes
opressions i malestars específics. Sense anar més lluny, els espais que
reivindiquen una educació pública i de qualitat, les plataformes
d’afectats per les hipoteques, la recent campanya desencadenada contra
la construcció de l’Eurovegas, que causaria greus impactes ambientals, o
les assembles dels diversos pobles i barris que emergeixen després de
l’impuls del 15M son alguns exemples de resistències socials actuals que
parteixen d’objectius concrets i combaten problemàtiques determinades.
Encara
que, i lligat amb l’anterior paràgraf, els moviments socials
desenvolupen les seves activitats sobre la base d’una sèrie de propòsits
i finalitats a curt i llarg termini, el seu funcionament, les seves
dinàmiques i les accions que realitzen depenen sempre dels seus temps i
de la situació particular en la que es troben. En aquest sentit, un
moviment social té sempre les seves reculades i propulsions, les seves
regressions i projeccions. Comprendre i interpretar cada un d’aquests
moments i adaptar-se a les circumstàncies dels mateixos serà fonamental
no només per construir espais i nuclis dotats d’una intensa dimensió
política, sinó també per constituir un ampli front de combat. No obstant
això, i precisament per les seves inestabilitats i pels seus peculiars
cicles de vida, alguns moviments desapareixen pel seu propi pes.
Entreveure les funcions que han de complir i les possibilitats de
pressió que obre cada un d’ells, divisar les seves respectives
oscil·lacions, actuar en els mateixos i retirar-se quan sigui necessari
serà fonamental per establir prioritats i per traçar un potent front
social.
Aquest últim no solament serà un poderós punt
de pressió, sinó també una potent eina que haurà de ser utilitzada per
polititzar una societat desgastada, individualitzada i enfonsada en un
enorme i perillós buit cultural. No obstant això, un focus social
desproveït d’una dimensió política efectiva serà incapaç d’iniciar una
transformació de la societat: mentre la naturalesa del poder i les
institucions del mateix continuïn a les mateixes mans, en la mateixa
classe, promoure un cavi social serà una simple idea, una mera il·lusió.
D’aquí la importància de l’organització política; d’aquí la necessitat
d’articular-se políticament i de posseir una estratègia i un projecte de
societat; d’aquí la urgent tasca de conformar pols polítics
anticapitalistes on les condiciones ho permetin i d’aquí la
indispensable relació que ha d’establir-se entre l’acció social i
l’acció política. No existirà ni moviment, ni front anticapitalista ni
aixecament capaç de promoure una ruptura amb els òrgans de poder
actuals, imprescindible per construir un altre món possible, sense que
l’organització política contribueixi a enfortir i construir el focus
social i sense que aquest últim s’insereixi en la lluita política. El
moviment social ha de tenir un paper actiu en l’acció política i
l’organització anticapitalista combativa ha de participar i conformar
aquest últim des del plànol social.
Organització política i estratègia. La importància d’articular-se políticament
Tot
esperit revolucionari neix de les idees, de les cruels històries i de
les experiències que els llibres conserven, de principis propis i
naturals i dels malestars i les inquietuds motivades per les
desigualtats i les injustícies socials. No obstant això, una
revolucionaria vertadera és aquella que trasllada les seves idees i els
seus principis de la teoria a la pràctica, de les suposicions a l’acció
política. De la mateixa forma, una organització política revolucionària
autèntica és aquella que analitza les circumstàncies polítiques del
moment i desenvolupa un programa i una estratègia per passar del terreny
de les idees al camp de les activitats. En aquest sentit, la principal
diferència entre aquesta última i un moviment social és que mentre el
segon parteix de lluites específiques i reivindicacions concretes, la
primera posseeix un projecte de societat i adopta una estratègia
política determinada per aconseguir tal propòsit. Així, seran el seu
programa i els seus fonaments tàctics elaborats per aplicar-ho el que
defineixin els engranatges i la maquinaria de l’organització política.
En última instància, les seves formes de lluita i les seves accions, les
seves activitats i les seves tasques específiques es realitzaran sobre
la base de les seves intencions i objectius finals: transformar la
societat, suprimir el sistema patriarcal i les opressions de tot tipus i
emancipar a les majories dominades i explotades. Una organització
política revolucionària haurà d’analitzar la situació política del
moment, comprenent així el nivell de consciència i politització de tots
els sectors de la societat, les diverses dinàmiques socials i processos
polítics que es despleguen i els punts d’inflexió i radicalització
política, i desenvolupar una pràctica política eficaç. En aquest sentit,
una organització incapaç d’adaptar les seves hipòtesis i les seves
estratègies de combat a la conjuntura que l’envolta s’encaminarà sempre
cap al seu fracàs i la seva pròpia desaparició. El seu paper en el
procés de canvi social, a més de desafortunat, serà contraproduent per a
totes aquelles lluites i fronts oberts, per iniciar un procés de
transformació i per realitzar la tan necessària conquesta de les
estructures del poder.
En relació amb aquesta última
idea, les classes populars requereixen i necessiten el poder polític per
anular a les capes i a les elits que controlen totes les esferes de la
societat. L’Estat i les seves institucions, els màxims òrgans de
l’autoritat política, no han existit sempre, ni continuaran existint. Si
bé la societat es troba dividida en una majoria dominada, però
indispensable per el funcionament de la mateixa, i una minoria
opressora, que no pot sobreviure sense la primera, aquesta última
utilitza precisament els mecanismes de la dominació política per
prolongar la seva superioritat i protegir els seus privilegis. L’Estat i
els seus òrgans no son més que els instruments empleats per la segona
per controlar a la primera. Conquerir el poder polític i l’esfera
política, aquest lloc en el qual es concentren totes les contradiccions
de la societat, serà el fonament i la sustentació de qualsevol procés de
transformació. Per donar passos ferms i decisius en aquesta direcció, i
més enllà de la urgent construcció d’un front social necessari però
incapaç per si sol de derrocar les estructures del poder, organitzar-se
políticament i desenvolupar una estratègia política efectiva és una
prioritat bàsica d’enorme importància.
En Els
Miserables, la monumental novel·la històrica de Víctor Hugo, un individu
octogenari que va tenir un paper important a la Revolució francesa de
1789 proclamava, abans d’expirar, la següent màxima: “Hem demolit
l’antic règim en els fets: no hem pogut suprimir-ho completament en les
idees. No n’hi ha prou amb destruir els abusos; és menester modificar
els costums”. Per superar aquest buit cultural de la societat actual i
sobreposar-se al mateix, esquinçar les hegemonies culturals, alterar,
com comentava el personatge que utilitza el dramaturg francès, els
costums i la superioritat ideològica i canviar la orientació i la
direcció del poder polític, serà necessària una enorme palanca d’acer
capaç d’invertir el rumb dels esdeveniments i l’abisme cap al qual ens
dirigim. Els moviments socials i l’organització política, fronts de
combat diferents i peces claus per polititzar una societat
despolititzada, per culturalitzar una societat desculturalitzada, seran
els components essencials per fabricar aquesta palanca i per construir
una alternativa anticapitalista, una societat emancipada, un altre món
possible.
