Antonio Santamaria | iSabadell
Les retallades pressupostàries a tots els nivells de l’ensenyament públic suposen un atac sense precedents a un dret constitucional bàsic i apunten cap a un canvi de model. Unes mesures regressives que estan provocant la mobilització de la comunitat educativa de la nostra ciutat liderada pels centres de secundària.
Les retallades pressupostàries a tots els nivells de l’ensenyament públic suposen un atac sense precedents a un dret constitucional bàsic i apunten cap a un canvi de model. Unes mesures regressives que estan provocant la mobilització de la comunitat educativa de la nostra ciutat liderada pels centres de secundària.
La dreta catalana i espanyola han posat en marxa unes agressives polítiques econòmiques sota la prioritat absoluta de complir amb les exigències de reducció del dèficit públic de la Unió Europea. Tanmateix aquest no és el principal problema de l’economia espanyola, sinó l’atur i la desconfiança pel deute de la banca privada derivada dels actius tòxics dels anys d’eufòria immobiliària, que encara no han sortit a llum, i provoquen l’escanyament del crèdit a empreses i famílies.
Certament, aquestes mesures s’iniciaren amb Zapatero al maig del 2010. Ara bé, mentre que el president socialista les va emprendre sense convicció i sota l’amenaça de Merkel i Sarkozy d’immediata intervenció de l’economia espanyola, Artur Mas i Mariano Rajoy les apliquen amb tota fermesa i convicció. Malgrat que ni l’un ni l’altre les haguessin explicat a la ciutadania a les campanyes electorals que els van catapultar al poder.
Ofensiva en tots els fronts
Aquestes polítiques signifiquen una ofensiva general, en tots el fronts, contra el nivell de vida, els drets socials i les condicions laborals que havien estat conquistats pel moviment obrer després de dures i sagnants lluites. Els ingressos de les famílies treballadores es composen del salari directe (la nòmina de l’empresa) i l’indirecte (les prestacions en educació, sanitat, serveis socials…) La gestió neoliberal de la crisi està retallant tant el salari directe. mitjançant l’atur, reducció de sous, augment dels preus i dels impostos… com els ingressos indirectes a través de les retallades dels serveis públics.
El qüestionament dels principis bàsics d’universalitat i gratuïtat de l’Estat del Benestar apunten cap a un canvi de model sota la dominància del neoliberalisme salvatge on es configuraria un xarxa dual: serveis privatitzats de qualitat per a les classes altes i serveis públics degradats per a les classes dominades.
Retallades salvatges
El govern de la Generalitat ha estat pioner a l’Estat de la implementació dels brutals ajustos que el PP està estenent a tot l’Estat. CiU ha actuat com a una mena de comando d’avantguarda de la gran patronal, per cert presidida pel català Joan Rosell. A les severes retallades de la Generalitat, es sumen les del govern central amb un efecte acumulatiu. Per exemple, a Catalunya, la ciutadania haurà de pagar més per les receptes farmacèutiques que a qualsevol altre indret de l’Estat, doncs a l’euro per recepta autonòmic s’afegirà el cobrament anunciat aquesta setmana per la ministra de Sanitat.
L’atac contra l’educació pública es desplega a tots els nivells (preescolar, primària, secundària i universitària) i assumeix una extremada virulència. Els centres públics han vist minvar substancialment els seus ingressos i als docents se’ls ha reduït els sou i augmentat jornada laboral. Ara, a més de la reducció de beques i ajudes socials, es preveu incrementar la ratio d’alumnes per aula i acomiadar a milers de professors interins.
L’ensenyament és un sector estratègic per al futur del país i un àmbit socialment molt sensible. En efecte, la formació dels professionals i la qualificació dels treballadors és un factor fonamental pel desenvolupament del qualsevol país. Si això és cert en termes generals, s’escau particularment a un Estat amb un dels nivells de fracàs escolar més elevats de la UE i amb pitjors qualificacions en els periòdics informes PISA.
D’altra banda, a la comunitat educativa conviuen pares, professors i alumnes, no sempre amb els mateixos interessos, però que configuren espais comuns de socialitat capaços de generar xarxes de solidaritat i plataformes d’oposició a l’atac dels governs conservadors al dret constitucional a un ensenyament públic i de qualitat.
La mobilització del sector
Sabadell, com a la resta del país, ha estat escenari de la mobilització de la comunitat educativa contra les retallades de la Generalitat. A finals de gener d’enguany, les AMPES de cinc instituts de la ciutat van impulsar una recollida de signatures en suport del manifest Prou retallades a l’educació pública on es denuncien els efectes de brutal ajust i s’apuntava cap una dada poc esmentada:
No entenem ni compartim que s’hagin ampliat concerts educatius alhora que s’estan retallant el pressupost de funcionament dels centres educatius públics, cosa que els provoca enormes dificultats per assegurar els seu funcionament quotidià”
En efecte, la principal obligació de les administracions públiques hauria de ser destinar els seus recursos íntegrament a l’ensenyament públic de la seva directa responsabilitat. Malauradament, al nostre país, el poderós lobby privat del sector, dominat per l’església catòlica, va imposar l’injust sistema de concertació dels centres privats, una de les herències més nefastes de la Transició.
D’aquesta manera, una part important dels recursos de l’Estat s’han desviat sistemàticament per a sufragar l’ensenyament privat, en detriment de l’escola pública. Així, mentre es muntaven barracons als centres públics, es mantenien els concerts amb escoles d’elit com ara Viaró. Les classes populars han contribuït a pagar l’educació de les classes mitjanes, en una mena de versió invertida de la redistribució de la riquesa.
Ni els governs del PSOE a Espanya, ni el tripartit d’esquerres a Catalunya, han gosat modificar aquesta escandalosa situació de drenatge dels recursos públics cap el sector privat que hauria suposat enemistar-se amb amplis segments del seus suports electorals més mesocràtics i usuaris de l’escola concertada.
El passat 24 de febrer uns 400 membres de la comunitat educativa dels centres de secundària pública tallaren la Gran Via i ocuparen la seu dels Serveis Territorials d’Educació de la Generalitat. Les setmanes prèvies a la vaga general del 29-M van organitzar-se tancades d’estudiants primer a l’IES Escola Industrial i després al Pau Vila. La mobilització del sector va culminar el 17 d’abril a l’amfiteatre del Parc Catalunya que aplegà a més de 3.000 persones de vuit dels tretze instituts de la ciutat i es convocà de forma simultània a la comarca.
La conflictivitat no es limita únicament als centres de secundària i universitaris, sinó que afecta també als col·legis de primària com el CEIP Teresa Claramunt que ha empès una sèrie de mobilitzacions contra el projecte de obrir una tercera línia o en el cas de l’escola de Can Llong, que comença a témer que no tindran el necessitat institut del barri quan els actuals alumnès de 5è acabin la primària.
La multitudinària concentració es celebrà dies després que la Generalitat anunciés una draconiana reducció de les seves aportacions a les escoles bressol municipals. Així els pares hauran de pagar l’inevitable pujada de preus, alhora que no es retallen els recursos destinats als centres de preescolar privats.
Reaccions de la dreta
El portaveu del Partit Popular, Esteban Gesa, va despenjar-se amb unes desafortunades declaracions on denunciava la suposada “manipulació i adoctrinament ideològic” del professorat sobre un alumnat tendre i sense formació política. Uns arguments per al consum intern de la seva militància i que evoquen les conspiracions judeo-masòniques d’infausta memòria.
Per la seva banda, el portaveu de Convergència i Unió, Carles Rossinyol, intentà justificar la retallada a les escoles bressol municipals, argumentant que els esforços de les administracions públiques s’haurien de concentrar en l’etapa d’ensenyament obligatori i que la resta (preescolar, batxillerat i universitat) hauria d’estar sufragats cada cop més pels pares, apropant les taxes als preu real per usuari.
Uns plantejaments que revelen una visió del món profundament classista, doncs discrimina l’accés de les classes subalternes a l’ensenyament superior, qüestiona els principi d’igualtat d’oportunitats i compromet la compatibilitat entre feina i família, amb efectes particular negatius per la dona treballadora.
Les fosques perspectives per a l’ensenyament públic propiciaran la continuïtat de les mobilitzacions i són el marc de pressa de consciència política de la joventut.
