Cap a la creació d’horitzons estratègics des del 15M


Sandra Ezquerra | La Directa [1] Ens trobem en un moment de desconcert en què el moviment ha perdut la iniciativa que el va caracteritzar durant els seus primers mesos de vida. L’aprofundiment de la crisi, el caràcter creixentment reaccionari de les reformes dels governs de CIU i el PP i la creixent repressió de la dissidència, tanmateix, ens plantegen la necessitat de generar respostes contundents basades en la concreció i coordinació d’objectius polítics i un horitzó estratègic.


Moltes veus dins el 15-M consideren que apel·lar a les institucions perpetua les estructures dominants, i aposten per la generació aquí i ara d’experiències contra-hegemòniques i auto-gestionades desmarcades de la lògica del mercat. Aquestes experiències presenten gran interès i potencial però resulta dubtós que puguin vèncer per si soles el capitalisme. Malauradament no ens trobem en un moment de poder construir una societat perfecta sinó d’esdevenir moviment real que qüestioni des d’una perspectiva global l’ordre existent. El rebuig a interpel·lar les institucions ignora que l’autogestió no és inherentment emancipadora a menys que es doni de forma generalitzada i obvia que mentre el poder polític mantingui intactes els interessos del capital hi haurà serioses limitacions per qüestionar l’ordre existent. El nostre objectiu no hauria de reduir-se a crear petites illes “fora” del capitalisme sinó aspirar a que TOTES puguem construir i viure en un món radicalment diferent a l’actual.
Altres veus del moviment defensen la persecució de reformes com a principal raó de ser i, front això, hauríem de planejar-nos si ens volem conformar amb una concepció de la política com a gestora del possible. L’Estat no sol realitzar concessions en temps de recessió i la veritable naturalesa de la crisi elimina qualsevol possibilitat d’una sortida institucional de caràcter democràtic.

Dit això, és cert que les demandes de reformes no són en si mateixes ni reformistes ni transformadores: això depèn del seu potencial i finalitat o, en altres paraules, de si incrementen la consciència i la mobilització o, per contra, les contenen i desvien. No és contradictori treballar per construir ponts entre remeis immediats i una voluntat de canvi en profunditat. Més enllà, per exemple, de les energies centrades en la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament, durant els últims mesos el moviment ha realitzat desenes de paralitzacions de desnonaments i alliberaments d’edificis, els quals han visibilitzat davant molta gent la compulsiva generació de misèria i sofriment per part del sistema. Aquest procés no ha de constituir una estratègia alternativa a la política de demandes sinó que pot ser complementari. El potencial transformador de les dues tàctiques no rau tant en els seus èxits a curt termini sinó més aviat en què, lluny de fer-nos creure que el capitalisme pot garantir el dret de totes les persones a un habitatge digne, ens mostren cada dia amb més claredat que s’alimenta de l’especulació i la creixent desigualtat que ell mateix genera.

Així, moltes de les reivindicacions i accions gestades en el 15-M poden contribuir a acumular forces mitjançant la creació de les condicions de pedagogia, reflexió i acció necessàries perquè cada vegada més persones prenguin consciència dels límits del sistema i decideixin sobrepassar-los. El 15-M és prou plural i flexible com per fer això des de diferents fronts: caben en ell manifestacions massives, accions directes, consultes populars, i molt més. Només hem de coordinar-nos sobre la direcció en la que volem que tot això ens dugui. Necessitem passar de la inèrcia a la tàctica i, d’aquesta, a l’estratègia.

El 15-M no pot ni ha de conformar-se amb canvis purament quantitatius ni amb crear petites illes “fora” del capitalisme. No es tracta d’esmenar la realitat ni tampoc d’evadir-se d’ella, sinó d’utilitzar totes les eines al nostre abast per seguir agrupant a milers de persones, despertar la seva consciència i convèncer-les de la possibilitat i inevitabilitat de transformar radicalment la seva, la nostra, realitat. La de totes.

[1] Article aparegut a La Directa, núm. 263

Etiquetes

antifa antiglobalització apoteosi nècia assemblea Associació autogestió avaluació Badia barri Ca n'Oriac capacitats diferents Centres socials ciberanimació ciutat ciutats en transició col·lapse competència ecosocial comunal comunicació comunicació 2.0 comunitat Consell Escolar consum responsable Cooperativisme creació cultural crisi Cultura de carrer cultura democràtica cultura lliure cultura organitzativa cures decreixement democràcia democràcia cultural desenvolupament comunitari desigualtat desobediència diversitat funcional Documental ecofeminisme educació integral educació no formal educació popular edupunk empatia radical Empoderament equipaments socioculturals escoles feministes espai públic esport estat del benestar ètica hacker feminisme fp gènere gestió ciutadana gestió cultural gestió de conflictes globalització graffiti grup d'acció grups de consum horitzontalitat inèdit viable innovació democràtica intel·ligència col·lectiva interelacions Intervenció social lalluitaeduca libros lideratge llenguatge inclusiu lleure educatiu lleure sociocultural llibres lluita de classes masculinitats mediació comunitària Micromasclismes microvídeo mobilitzacions municipalisme okupa organització PAH participació pedagogía crítica pedagogia llibertària pedagogías invisibles perspectiva de gènere planificació poder poesia política projecte professional quadern de bitàcola reclaim the streets refugiades repressió sabadell servei públic sindicalisme Sobirania alimentària Sociologia solarpunk sostenibilitat suport mutu teatre de l'oprimit terapia antishock transformació treball per projectes violència masclista
Mostra'n més