Article publicat a l'edició 259 del Setmanari de Comunicació Directa
Can Piella és una masia amb tres segles d’antiguitat
ubicada a La Llagosta (Vallès Oriental). Feia dotze anys que es trobava
abandonada i en un estat ruïnós quan, el 2008, un grup de persones va
decidir restaurar-la i tornar a sembrar les terres que l’envolten. La
finca està ubicada a les rodalies de la població vallesana de la
Llagosta i és propietat d’una gran immobiliària. L’Associació per la
Preservació de Can Piella, però, ha rehabilitat completament el mas per
dur-hi a terme un projecte de reapropiació del medi rural produint gran
part dels aliments que els fan falta. Amb l’autogestió de les pròpies
necessitats i l’empoderament individual i col·lectiu que això comporta,
aquesta iniciativa perfila un nou model de relació amb l’entorn, que
esdevé una alternativa a la recerca d’un canvi social que ens porti cap a
“un món més altruista, sostenible, ecològic i solidari, amb un clar
replantejament del consum i on les relacions de dominació siguin petites
imperfeccions i no la tònica general”, afirmen. Tanmateix, la
immobiliària ha interposat una denúncia penal per usurpació i és per
això que aquestes persones reclamen més suports per acreditar davant del
jutge la funció social que desenvolupen.
Autosuficiència alimentària
Els productes de l’horticultura ecològica i les gallines són els
aliments centrals a la taula de Can Piella. Als horts, s’hi cultiven
verdures de temporada i s’hi han plantat una cinquantena d’arbres
fruiters. El rebost de la masia es complementa amb l’elaboració artesana
de pa i de cervesa. La beguda de civada, a més, es dignifica mitjançant
la recuperació del seu caràcter nutritiu tradicional: “La nostra
cervesa no és un simple refresc alcohòlic, sinó que està viva,
alimenta”. L’objectiu és diversificar la producció amb l’objectiu
d’adquirir la màxima autonomia. “Per seguir una dieta variada i
equilibrada, amb les conserves de l’estiu, gairebé només ens falta
farina, sal i sucre”. Les properes iniciatives giren al voltant d’un
jardí de plantes medicinals i de la introducció d’abelles i conills,
mentre que la vaca encara es veu com un projecte llunyà, “potser una
cabra per fer formatge”. Els aliments que generen els conreus van
destinats a l’autoconsum i l’intercanvi. Eloi i Pau, pagesos de Can
Piella, ens parlen de les dificultats que es troben a l’hora de
comerciar amb els excedents que pugin tenir. Les normatives de les
diferents administracions són molt restrictives i estan fonamentades en
les dinàmiques de les grans indústries alimentàries. “No es pot aplicar
la mateixa regulació a una fàbrica d’aviram que a un mas amb una vintena
de gallines: la legislació impedeix l’autogestió”.
“Fes-ho tu mateixa”
Can Piella promou que la gent recuperi el poder de fer les coses per
si mateixa en tots els àmbits possibles, posant en pràctica la màxima
del do it yourself (fes-ho tu mateixa). “Els espais okupats esdevenen
espais de lliure experimentació, on la gent aprèn oficis”. El propi
edifici de la masia, que estava molt deteriorat pels incendis i ple de
runa i d’escombraries, s’ha renovat de dalt a baix a través de la
pràctica de l’autoconstrucció. Es prioritza que l’energia no només sigui
renovable, sinó també econòmica: “L’alt cost de les renovables
dificulta que molts sectors socials hi puguin accedir. Amb l’ús
d’elements reciclats, un l’escalfador d’aigua solar que valdria 1.000
euros ens n’ha costat 100”. La temperatura es regula a través
d’artefactes com l’estufa-barril, que manté calenta una cambra amb la
mínima despesa de llenya, i els aliments es refrigeren a la fresquera.
L’aigua s’obté d’un pou proper i s’ha reconstruït una bassa des d’on es
canalitza el rec. La gestió dels residus de l’hort i la cuina és
responsabilitat de les gallines, mentre que una latrina seca, dispositiu
natural i pràcticament inodor, fermentarà els fems barrejats amb
cendres i fullaraca per transformar-los en adob. Can Piella esdevé,
també, un espai amb una dimensió pedagògica, on, a part d’aprendre a
fornejar pa o a cultivar l’hort, també pots assistir a xerrades i
debats.
El bosc comestible
La gent de Can Piella veu la necessitat d’anar més enllà de
l’agricultura ecològica. A més de rebutjar l’ús de fertilitzants químics
i de llavors transgèniques, creuen que cal qüestionar el model agrícola
basat en el conreu industrial de grans extensions cerealístiques, que
només proporcionen una collita anual. A la vegada, “el 70% dels conreus
catalans estan destinats a la producció de pinso per a animals, a més
d’importar-ne d’altres països”. La idea canvia amb el concepte de
permacultura, on es diu que “la producció és infinita”. Amb una petita
intervenció de la mà de l’home, es poden potenciar i reproduir els
ecosistemes naturals del bosc per obtenir-ne bolets, medicines, fusta,
fruita i, sobretot, menjar per als animals. Com a tot arreu, a Can
Piella hi conviuen diferents posicions sobre la qüestió càrnia. Eloi
argumenta la seva postura individual: “La solució no és que ens fem tots
vegetarians, el que fa falta és una concepció diferent dels animals,
que fan una feina imprescindible a l’hora de reciclar, desbrossar i
fertilitzar la terra, que estalvia temps i ús de maquinària”. La dieta
vegetariana acostuma a requerir que, durant tot l’any, als supermercats,
hi hagi verdures que en realitat són de temporada, tot i que a Can
Piella diuen: “A l’hivern, només tens naps i cols; si mates el porc, és
una altra cosa”.
L’opció de les habitants de Can Piella també trenca amb el que anomenen barnacentrisme: la idea que només es pot fer activisme polític des de la ciutat. Anar-se’n al camp és polític en si mateix, de la mateixa manera que “la ciutat també respon a un projecte polític de concentració del poder i de control de la població a través de l’esclavitud del treball assalariat”.
