En els espais juvenils, associacions i/o altre tipus d’entitats on
treballen per i amb la ciutadania, apareix molt sovint la frase: “es
que la gent no participa”.Aquest enunciat ens dona peu a reflexionar sobre que és la participació i com volem que la gent participi.
Font: David de la Fuente en PAJJ6
És curiós que plantegem aquests problemes de participació, quan
veiem la quantitat de gent que es mobilitza per a veure un partit de
futbol o en manifestacions multitudinàries que hem viscut en els últims
temps, amb la sensació que el món s’esfondrés per la quantitat de gent
que hi ha al carrer.
Però la realitat és que, en general, el món associatiu està morint
vint anys ençà, i que participar no és lo mateix que ser partícip. A
partir d’aquesta realitat hauríem de entendre quin moment viu
l’associacionisme, que entenem per participació i a partir d’aquest
anàlisi construir un discurs constructiu i arrelat a la realitat.
ASSOCIACIONISME
En primer lloc cal tenir en compte que aquesta afirmació, dura i
rotunda, parteix de l’anàlisi de que no es percep, en comparació als
anys 60 o millor els 70, una major participació i implicació ciutadana.
Tot i que podem dir que el teixit associatiu és més plural que en
dècades precedents, hem de tenir en comte que a la vegada és més
fragmentat, més divers i menys articulat. En aquest sentit podríem
analitzar els següents aspectes que han influït en aquesta situació, com
ara:
- L’esgotament organitzatiu, de les antigues associacions
- Les mancances d’adaptació als nous temps
- L’absència de projectes concrets i engrescadors per als nous sectors socials emergents (joves, nouvinguts,…)
- El no sentiment o necessitat de formar part d’algun tipus d’associació.
- El no sentir-se part d’una comunitat (escola, veïnat,…)
Com podem veure aquest trets no estan relacionats únicament amb les
dinàmiques pròpies de les associacions, sinó amb el marc i el context
social en general que provoca;
- tendències a l’aïllament individual i familiar;
- desarrelament comunitari,
- afebliment dels vincles identitaris
- priorització del consumisme
Per entendre l’afebliment del pensament col·lectiu, envers
l’individual i aquesta tendència a l’hedonisme en la incertesa del
futur de les nostres societats (Bauman, Z.) hem de fer esmena a
la pèrdua de cohesió i la fragmentació socials, a partir de
diferents fenòmens, entre els quals podem trobar:
- L’estat de modernitat líquida en el que es troba la societat
occidental, que implica inestabilitat social i laboral i una incertesa
molt punyent a l’individu, que es veu immers en una espirall on els
valors clàssics i estables trontollen, creant una situació on es
produeix una enorme fragilitat envers el futur.
- La força ideològica del missatge globalitzador a base de valors
prefabricats i usats com a exaltació consumista i massificadora.
- Les nostres comunitats, els nostres barris, els veïns i les veïnes
de les nostres escales són menys part de quelcom proper, per acabar
esdevenint individus cada cop més aïllats, emmagatzemats en cases
aparentment “lliures”
- El moviment associatiu ha perdut força transformadora, capacitat
inclusiva i integradora dels diferents sectors populars degut a factors
com:
- Ascens social de les classes mitjanes
- canvi ideologic i de valors dels sectors socials impulsors del moviment asociatiu
- la construcció de l’estat de benestar
- nou paradigma de poders al món
- crisis ecològica i econòmica
En conclusió podríem dir que la conjuntura social que s’ha produït en
les últimes dècades amb una tendència política i social abocada a
l’individualisme i l’hedonisme, ha fracturat les xarxes de relació entre
individus, entitats i/o associacions i en conseqüència el
desenvolupament de les nostres comunitats, barris, ciutats,…no s’ha
construït a partir dels valors del col·lectiu.
PARTICIPACIÓ
La ciutadania està, doncs, desendollada de les estructures
participatives més properes, com poden ser les associacions de veïns,
les ampas, els casals o ateneus, etc., i en moltes ocasions la
participació de la massa en activitats organitzades per aquestes
entitats es produeix per pur consum, d’oci, generalment.
Les nostres societats mostren en termes generals, aquella satisfacció
sobre si mateixes que les impedeix desenvolupar allò que alguns autors
qualifiquen com a capital social. Aquell conjunt ampli de qüestions i
situacions tan diferents, i a la vegada tan relacionades entre elles
com; la capacitat d’organitzar revetlles, la decisió de crear o mantenir
una relació associativa per a la consecució d’un fi comú, la capacitat
de compartir la recerca del bé comú o la supeditació de la maximització
del benefici individual a la consecució d’un benefici col·lectiu, la
alimentació de les xarxes associatives i relacionals, entre altres.
El repte que se’ns planteja és com esmenar el deteriorament creixent de las pràctiques cíviques i com impulsar la revinculació entre l’individual i el col·lectiu.
El capital social, com el seu nom indica, es patrimoni del conjunt de
la societat. D’ aquí s’han de desprendre dues idees. La primera és que
la importància de disposar de fons o d’actius suficients de aquest
capital social concerneix a tota la societat; és una responsabilitat que
no ha de ser assignada ni patrimonialitzada por cap col·lectiu social o
professional específic. La segona és que qualsevol acció que alimenti
la creació de capital social serà necessària però, al mateix temps i amb
tota seguretat, serà insuficient. És a dir, d’aquí es desprèn que en la
creació de programes i actuacions que vagin encaminats a acréixer el
capital social hem de ser modestos i entendre la dificultat del procés.
Què podem fer per alimentar i promoure el capital social dels nostres barris i ciutats?
És possible que el primer que hauríem de pensar és en recuperar el
pensament que ens porta a reflexionar sobre com cultivar la virtut
cívica o civisme, que és la base del compromís cívic. Per tant es oportú
dir que la educació en valors i la reflexió sobre els mateixos, haurien
de ser una eina per reprendre el camí del compromís dels ciutadans cap a
les seves comunitats.
S’ha de dir , però, que promoure el compromís cívic entre els més
joves no ens ha de portar a pensar que és la joventut actual la
responsable del declivi del capital social. Ells no fan més que recollir
una decadència col·lectiva en el que al compromís social es refereix i
què amb seguretat els precedeix.
Les relacions entre els agents educatius, vinculats a les comunitats
han de treballar, doncs, per a fomentar l’esperit crític i adreçar el
pensament individual cap a la participació activa i el compromís cívic; i
així al pensament col·lectiu i al reforç i augment del capital social
als nostres barris.
CONCLUSIONS
La crisi de valors a la que estem subjectes des de ja fa massa temps
ens crea una il·lusió poc fonamentada de que som subjectes lliures
capaços de dominar el nostre entorn i que qualsevol conflicte, problema o
circumstància vital pot ser solucionada amb la força d’un individu. No
vull posar en entre dit la capacitat que tenim cadascun de nosaltres
d’arribar o assumir les nostres fites sinó és bé, treure el vel que ens
fa viure en una mena d’inconsciència col·lectiva que ens fa sentir
participants i connectats a un món que ens dona respostes, de vegades,
massa fàcils i que no ens suposen, una implicació directa, com anar al
futbol o a una manifestació.
Autonomia Moral
Advoco doncs a una participació activa de la pròpia realitat, a ser
partícip de allò que ens envolta, ser un subjecte amb
consciència, esperit crític i autonomia moral que tingui la capacitat de
decidir i sobre tot de crear en i amb comunitat, per al col·lectiu.
Així doncs, crec que la nostra societat necessita que passem de ser
mers individus participants, que formen part d’esdeveniments puntuals i
fan embalum; a individus que són partícips de cada acció, individus que
són conscients del col·lectiu i que actuen i creen per a arribar a una
participació real, sense farses i amb totes les armes per a poder
decidir i actuar.
