Alexandre Duran | Realiment
N’Esther Vivas, activista per l’agroecologia i el cooperativisme, va realitzar una conferència a l’Ateneu Popular de Palma el proppassat 27 d’Octubre. Sota el títol Els grans lobbies alimentaris. Supermercats vs cooperatives de consum agroecològic, n’Esther Vivas
va analitzar el funcionament del sector de la distribució alimentària a
l’Estat espanyol i com s’ha anat concentrant en poques mans fins al
punt de poder determinar què mengem cada dia. A una segona part, va
introduir els grups i cooperatives de consum i va abordar els reptes que
tenim en el futur.
El problema: la concentració de la cadena de distribució en poques mans
Els supermercats que ara dominen el canal de distribució de
l’alimentació no són més que un producte modern que no té més de 30-40
anys. Emperò, el creixement i la concentració del sector en els darrers
anys ha resultat en què el 75% del comerç alimentari es faci a només set
empreses (cinc cadenes de supermercats i dues centrals de compra).
Aquesta extrema concentració atorga aquestes organitzacions un gran
poder de control sobre la cadena que va del productor al consumidor. És
més, la diferència de grandària i de poder respecte els proveïdors els
permet estipular les condicions de les transaccions, generalment en
prejudici del productor qui no disposa de més alternatives per a vendre.
I de cara al consumidor, el domini sobre les vendes en certes àrees
geogràfiques és tal que s’arriba a donar la situació de “desert
alimentari” quan l’empresa decideix abandonar la zona per considerar-la
no rendible.
La concentració en poques empreses resulta també en què, per a reduir
costs, la diversitat de l’oferta es limita. El productor té un poder
limitat per augmentar els marges, la qual cosa provoca que hagi
d’augmentar l’escala de la producció i així entram en la lògica d’una
agricultura industrial on es mira la quantitat per sobre de la qualitat i
la varietat. Als supermercats no els interessa augmentar la varietat
sinó reduir-la a aquelles varietats que afavoreixen la seva
comercialització (p. ex.: el cas de les dues o tres varietats de pomes,
sempre les mateixes). Els coneixements populars s’abandonen en favor del
model intensiu de producció agrària industrialitzada, afavorit per l’ús
dels combustibles fòssils no renovables i els seus derivats per a la
fertilització dels sòls o per al control de plagues.
En una passa més recent, les empreses de distribució alimentària han
afavorit la deslocalització de la producció agrària. Aleshores, els
aliments ja no provenen del nostre entorn més proper sinó que recorren
llargs viatges de centenars o milers de quilòmetres per arribar a les
nostres llars. Així, les emissions de gasos causants del canvi climàtic
es multipliquen. L’associació GRAIN afirma que la meitat d’aquestes
emissions estan vinculades al model agroalimentari actual.
A l’esfera de la gestió pròpia de les empreses, el model de
comercialització que desenvolupen les grans cadenes pretén que els
treballadors siguin peces d’una màquina que només realitzen tasques
repetitives (p. ex.: les caixeres). En molts casos, a més, es nega el
dret a la sindicalització. I de cara al client, s’incentiva una nova
cultura de l’oci que es desenvolupa dins el centre comercial, a on s’hi
va en vehicle motoritzat particular, i on es pot passar el cap de
setmana.
Les alternatives: els grups i cooperatives de consum
Quines alternatives a aquest model trobam? Aquí és on entren els grups i cooperatives de consum com Realiment,
a més dels tradicionals mercats de plaça i de les més recents botigues a
les finques. Allò que es cerca és el desenvolupament de circuits curts
per evitar o reduir el número d’intermediaris entre els consumidors i
els productors. Davant l’allargament de la cadena de distribució i la
pèrdua de control de consumidors i productors, la resposta és
l’escurçament per poder decidir i incidir-hi més i millor.
Els grups i cooperatives de consum han crescut molt en els darrers
deu anys. A Catalunya, han passat de 20 a més de 150. Les raons es
troben en la continuació del moviment altermondialista -com una forma de
passar a l’acció- o pels repetits escàndols alimentaris que afecten la
nostra salut. Entre tots aquests grups i cooperatives, hi trobam una
gran diversitat de models. Hi ha alguns que només pretenen consumir una
senalla, sigui oberta o tancada, i alguns productes més. Hi ha altres
organitzacions que també integren la producció, a més del consum, amb
algun hort. I també hi ha cooperatives que tenen botiga pròpia.
No obstant, Esther Vivas afirma que els grups i
cooperatives de consum, a més de dedicar-se a l’activitat de compra
conjunta de productes d’agricultura ecològica, també han de desenvolupar
un activisme sociopolític. Han de ser un element de transformació del
model agrari, de comerç i de producció. En cas contrari, ens trobarem
que les opcions d’agricultura ecològica que ofereix el capitalisme
(cadenes de supermercats ecològics, franquícies, importació de productes
ecològics que han recorregut milers de quilòmetres, línies de productes
ecològics de les grans cadenes, etc.) s’imposaran, amb les conseqüents
injustícies socioeconòmiques i ambientals que se’n deriven d’aquest
model. Els grups i cooperatives de consum han de ser un element de
transformació, també, perquè si no prenen part activa en el debat
polític acabaran essent engolits pels altres models alimentaris: “si no,
tota la producció agrícola serà transgènica per contaminació. Si volem
menjar bé, calen canvis polítics”.
Finalment, una altra qüestió que n’Esther Vivas va
destacar és el debat intern que es desenvolupa al sí dels grups i
cooperatives de consum sobre la mida, el creixement, la formalització i
la delegació de tasques de forma remunerada. El factor revelador de la
necessitat de canvis una vegada un grup de consum ha assolit un cert
nivell és que la “gestió ens paralitza”. La gestió d’aspectes
relativament menors sobre comandes i productes acaba monopolitzant les
assemblees. No obstant, com s’ha remarcat anteriorment, els grups i
cooperatives de consum han d’anar més enllà. S’ha d’arribar a més gent i
s’ha de deixar de ser endogàmic. Per arribar a tenir més temps per
militar o difondre les idees i captar nous membres, no hem de tenir por a
marcar certs límits i fins i tot contractar gent per fer certes
tasques. La sobirania segueix essent del grup de persones. Mai hem de
pensar que el grup o cooperativa és un fi en sí mateix. Són un
instrument de consum però també de transformació i per això també hem
d’intercooperar amb altres grups i cooperatives que poden funcionar de
forma diferent. Igual que la diversitat biològica és bona per a la
resiliència d’un ecosistema, la diversitat organitzativa és bona per
afrontar els reptes que el sistema econòmic imperant imposa i permet
adaptar-se a les necessitats de cada grup.
En definitiva, n’Esther Vivas ens va regalar una
lliçó concentrada en una hora de com funciona el sistema de distribució
actual, dels riscs socioeconòmics i ambientals que comporta continuar
per aquest model i ens va proposar les alternatives més coherents amb la
igualtat i les justícies socioeconòmica i ambiental. Ara, allò que
necessitam, és que molta gent faci la passa i vulgui formar part d’un
grup de consum, que arrelin més grups de consum i, per què no, que es
constitueixi una cooperativa de consum que permeti visualitzar millor
aquest model alternatiu.
