Per Fernando Cid, president de Coop 57 i soci de Mol-Matric
Corria el 1986 i els treballadors i treballadores de l’editorial
Bruguera es declaraven en lluita. Una lluita que 57 persones van decidir
dur fins a les darreres conseqüències. Conseqüències que es van
condensar el 1990, quan el Tribunal Suprem va donar tota la raó jurídica
als acomiadats i les acomiadades. Ha plogut molt d’aleshores ençà, però
aquells 57 treballadors i treballadores –d’un plantilla de 800– que es
van mantenir fermes en el compromís, també van obtenir, després de
quatre anys de conflicte, una important indemnització. Important quantia
econòmica que van decidir dividir en tres parts mancomunades. A la
solidaritat internacional, cap a una comunitat del sandinisme
nicaragüenc. A la solidaritat obrera, cap al Sindicato de Obreros del
Campo (SOC) andalús. I la tercera part es va reservar com a futura caixa
de resistència. 30 milions de les antigues pessetes.
Corria després el 1995 –una altra època de crisi i atur desbocat– i
aquella antiga caixa de resistència obrera va esdevenir el capital
inicial de Coop57,
una cooperativa de serveis financers destinats a impulsar la creació de
noves cooperatives i llocs de treball digne i estable. Eren les primeres
passes, a casa nostra, d’una experiència pionera abocada al finançament
cooperatiu, ètic i alternatiu, per sortir i sortejar les dificultats i
barreres que imposava la banca convencional. Quasi a les palpentes, es
va constituir Coop57, impulsat des del mateix moviment cooperativista.
Una experiència que, amb el tombant de segle, va començar a facilitar
els primers préstecs.
Arriba el 2011 i el que semblava una utopia, avui és una realitat. De
les primeres 40 cooperatives sòcies, s’ha passat a 375 entitats i més
de 1.500 persones col·laboradores. Com a instrument col·lectiu, Coop57
ha recollit fins a deu milions d’euros de l’estalvi social i popular i,
els darrers cinc anys, els ha destinat exclusivament a finançar més de
700 projectes d’alt contingut social, compromesos amb el territori i
arrelats a l’economia local. Enxarxat amb les diferents expressions de
l’economia solidària, recollint tot el dinamisme del teixit associatiu i
les millors energies dels moviments socials. Alhora, defugint el
creixement piramidal o franquiciat, Coop57 ha impulsat un model de
desenvolupament sostenible basat en els principis del cooperativisme,
l’autonomia en xarxa i l’horitzontalitat confederal, que ha fet possible
que altres territoris s’autoorganitzessin i impulsessin, també, un
estri financer autogestionat i propietat del mateix teixit social. Fruit
d’aquest model, l’Aragó, Madrid, Andalusia o Galícia ja disposen del
seu Coop57. I, avui, ja hi ha grups promotors al País Valencià, Astúries
i el País Basc.
Arriba el 2011 i quinze anys és temps suficient per sotmetre a anàlisi, debat i projecció aquesta experiència financera. Trobada 2011:
un punt de trobada, un punt d’arribada rere quinze anys i un nou punt
de partida per als propers quinze anys. Per conèixer i reconèixer-nos en
allò que anem sent. Una alternativa financera, ètica i solidària; una
cooperativa de serveis financers ètics; un estri fèrtil per a l’economia
social i solidària; una xarxa de complicitats per a la transformació
social; un projecte col·lectiu que comença a tenir trets específics d’un
moviment social ampli, civil i plural. Un moviment, de base econòmica i
arrel social, que treballa i demostra cada dia que unes altres finances
són possibles i necessàries. Perquè si avui l’economia és un territori
en disputa on es confronten models socioeconòmics antagònics, aquesta
vol ser la nostra modesta aportació teòrica i, sobretot, pràctica:
demostrar que unes altres finances solidàries són possibles. Fet i fet,
perquè no hi haurà pas cap altre món possible si abans no hi ha una
altra economia. Afrontant els dies del frau i el fracàs absolut de
l’economia de casino, parafrasegem més que mai en Joan Fuster:
l’economia, o la fem nosaltres, o serà feta contra nosaltres. I contra
la majoria exclosa i empobrida del planeta.
