Sandra Ezquerra|Públic.
La crisi celebra el seu tercer aniversari: tres anys d’increment
dramàtic de l’atur, de desnonaments i precarització de les nostres
vides; tres anys de respostes polítiques cada cop més orientades a
satisfer els mal anomenats mercats i menys eficaces a combatre els
impactes socials de la situació econòmica; tres anys també de mites que,
amb l’objectiu d’injectar certa dosi de legitimitat a reformes i
decrets que mai van passar per les urnes, han desviat l’atenció de les
veritables causes de la recessió i han jugat a confondre el sentit comú
amb la raó d’estat.
El primer mite va ser el de la negació de
l’evidència. Inicialment el govern de Zapatero va desmentir la gravetat
de la situació econòmica fins que les xifres oficials i l’augment de
l’atur van fer-la innegable. D’aquesta manera, mesures com el famós Plan
EEE o el Plan 2000E, qüestionables tant per la seva buidor estratègica
com per la seva ineficàcia, van passar sense pena ni glòria amb un
increment en les taxes d’atur d’un 5% i un descens similar del Producte
Interior Brut durant el període de la seva implementació.
El segon gran mite ha estat el de la
inevitabilitat. La centralitat que la crisi fiscal ha tingut en el debat
polític durant el darrer any ha servit per situar la reducció de la
despesa pública, així com l’enèsima precarització del mercat laboral, al
capdavant de les mesures aplicades. La dimensió de les retallades
socials i laborals, tanmateix, no ha anat acompanyada d’una discussió
oberta sobre els orígens de la crisi fiscal ni ha respost a una
demostració empírica de la relació causa-efecte entre les dimensions de
l’estat del benestar i la preocupant situació dels comptes públics. En
clar contrast, el voluble estat d’ànim dels misteriosos mercats ha
esdevingut l’excusa constantment esgrimida per justificar els constants
atacs contra les classes populars, i els governs del PSOE, el Tripartit i
CIU s’han amagat de manera reiterada darrere la seva suposada
impotència per dur la contrària a les agències de qualificació del
deute, els bancs, el Fons Monetari Internacional o Brussel·les. El
missatge és clar: som conscients que ho esteu passant malament però no podem fer-hi gaire al respecte.
Així és el joc del capitalisme i la seva gestió: el mite de la
inevitabilitat ens intenta fer creure que mesures com la famosa
tisorada, la privatització d’edificis i empreses públiques, la reforma
laboral, de les pensions i de la negociació col·lectiva, la
privatització de les caixes, així com les retallades en sanitat,
educació, serveis socials, cooperació, immigració, medi ambient i
cultura, no són més que el producte de l’inexistent marge de maniobra
que tant els governs de dretes com els que s’anomenen d’esquerres diuen
tenir en un context com l’actual.
El tercer gran mite ha estat brillantment
afegit no fa gaire al repertori pel Govern d’Artur Mas. Els catalans i
catalanes començàvem l’agost assabentant-nos dels canvis en la forma
d’entrega de la Renda Mínima d’Inserció, els quals han provocat un
retard generalitzat en el cobrament i greus problemes a milers de
persones que depenen d’un ajut de 400 euros mensuals de mitjana per
sobreviure. Moltes altres segueixen, encara avui, sense haver rebut els
diners. Més enllà de les imperdonables disrupcions causades en les vides
de tots aquests individus i famílies, cal destacar aquí el mite amb què
el Govern ha explicat la seva actuació: el frau i la picaresca de
milers de receptors justifica les molèsties causades a la
resta. Aquest discurs, que no és gaire diferent a l’utilitzat per
defensar el copagament en sanitat, ha servit per endurir, al seu torn,
els requisits per rebre la prestació i es basa en la fal·làcia,
juntament amb la de la inevitabilitat, més perillosa de totes: els
orígens de la pobresa no rauen en un sistema econòmic i social que
genera desigualtats i exclusions socials de manera inherent i
patològica, sinó que es poden atribuir a un grup suposadament marginal i
parasitari que o bé no s’esforça prou per sortir endavant o bé ens està
estafant a la resta. Com si els minsos impostos gravats a les rendes
més altes i del capital o el frau i els paradisos fiscals, entre moltes
altres qüestions, no hi tinguessin res a veure. El gran triomf d’aquest
mite, enarborat per la dreta catalana, l’espanyola i la de tot arreu,
consisteix en individualitzar les causes d’una crisi sistèmica,
estigmatitzar els pobres per mandrosos o mentiders i culpar les
principals víctimes de les retallades socials i la crisi pressupostària
en comptes d’assenyalar-ne els veritables responsables.
[1] Article aparegut el dimecres 7 de setembre al diari Públic, pàg. 5
