Per Nil Jaile Casademont
L'article analitza com les Noves Tecnologies han
determinat les reivindicacions socials; més concretament, es centra en
l'aparició d'un nou tipus de fenomen organitzatiu: el moviment de moviments,
caracteritzat per la seva estructura en xarxa i una flexibilitat que
possibilita vertebrar les actuacions de forma unitària malgrat l'heterogeneïtat
dels participants. De la mà de diversos autors, se'n veuen tres exemples
destacats que el desenvolupen des del 1994, amb l'aparició del moviment
neozapatista, fins a l'actualitat, amb les revoltes 2.0 al món àrab, tot
passant pel moviment antiglobalització. L'argumentació, també reflexiona sobre
el paper d'aquestes Noves Tecnologies i les limitacions inherents dels movimentistes
en els conflictes del segle XXI que, si bé han sorgit deguts a conjuntures
tradicionals, la unió de les noves formes de reivindicació i les tecnologies de
la comunicació han possibilitat la unitat i poder fer sentir una veu envers una
audiència global, essencial pel reconeixement internacional del problema.
El
debat sobre la globalització és tan intens perquè ens hi juguem molt. I no es
tracta tan sols del benestar econòmic, sinó també de la naturalesa mateixa de
la nostra societat, fins i tot, potser, de la supervivència de la Societat tal
com la coneixem. Joseph
Stiglitz[1]
INTRODUCCIÓ
«Vivim en una revolució
digital, [caracteritzada] per la incorporació massiva de les tecnologies de
processament de la informació i la comunicació [unes tecnologies provinents de
la microelectrònica, la informàtica, les telecomunicacions i la
optoelectrònica], que han modificat gairebé totes les facetes de la vida
humana» (Vilaseca i Torrent, 2005, pàg. 12), incloent també la participació
política i social extraparlamentària reivindicativa.
Tradicionalment, les ciències
socials han centrat llurs estudis sobre aquesta temàtica en actors
institucionalitzats i establerts. Amb l'adveniment de les Noves Tecnologies,
tot i que les organitzacions més clàssiques s'adapten al nou paradigma, també
apareixen noves formes d'organitzar-se pròpies del segle XXI que, com a
científics socials, no podem ignorar. És sobre aquest darrer fenomen sobre el
qual aquest article versarà.
ENCARA MÉS NOUS
MOVIMENTS SOCIALS
Un moviment social és, per
definició, aquell «conjunt d'actors polítics no institucionalitzat que
segueixen d'una lògica reivindicativa a través de la promoció o l'oposició al
canvi d'estructures socials rellevants, i que conjuguen diverses organitzacions
i persones en processos de mobilització perdurables, sense pretendre, en tant
que moviments, prendre el control dels centres políticament decisoris»
(Godàs, 2004, pàg. 4). L'aparició d'aquests moviments estretament relacionats
amb el canvi social és deguda a que són «una forma d'acció política col·lectiva
que implica la preexistència d'un conflicte que tracta de resoldre's a través
de la mobilització... i és que, efectivament, un moviment social sorgeix perquè
existeixen tensions estructurals que generen la vulneració de determinats
interessos –a vegades molt concrets i altres difosos– i perquè la voluntat
d'enfrontar-se a aquesta vulneració dels interessos arrabassats no l'assumeix
cap dels altres actors col·lectius existents –ja siguin partits o grups
d'interès.» (Grau i Ibarra, 2001, pàg. 291).
Encara que hi ha exemples de
moviments socials premoderns, amb aquest concepte ens referim generalment a
aquelles organitzacions obreres i sindicals aparegudes durant els segles XIX i
XX, basades en la clivella classe social dins en una conjuntura
industrial, han arribat fins als nostres dies amb més o menys canvis interns.
Aquest concepte original es va veure
superat pel naixement dels nous moviments socials durant la segona
meitat del segle XX, «els orígens dels [quals] (feminisme, ecologisme,
pacifisme) han de buscar-se en el cicle de lluites i protestes de la dècada
dels seixanta que culminà el 1968 i es prolonga, segons els països, fins a
mitjans dels anys setanta del segle passat» (Fernández, 2004, pàg. 99 i ss.);
aquest fenomen pren en consideració altres elements a part de la classe social[2] i van
«néixer en la majoria d'ocasions en contra dels moviments clàssics, acusats de
burocratització, enquistament i desmobilització» (Román i Ferri, 2002, pàg. 18
i ss.).[3]
El tercer i, fins avui, últim gran
tipus de moviment social aparegut, objecte del nostre anàlisi, es deu a una
nova forma organitzativa conscient dels problemes planetaris estructurals
actuals de l'anomenada globalització o societat del risc global (Beck,
2002).[4] Aquesta
tercera categoria de moviment social ha aconseguit atraure tant a nous com
vells actors,[5]
sense que els que hi participen hagin de renunciar a llurs especificitats,
atrets per denominadors comuns con la «resistència global, social i crítica amb
el funcionament actual del món» (Fernández, 2004, pàg. 134). Aquest conglomerat
de grups, d'ideologies i d'estratègies noves i heterogènies, és un producte
propi de la Societat del Coneixement i ha estat etiquetat com a glo-moviment
(Grau i Ibarra, 2001, pàg. 295) o moviment de moviments (Fernández,
2004), segons l'autor consultat.
EL PRECEDENT
NEOZAPATISTA
La consciència de que els problemes
que pateix una determinada comunitat local tenen causes i conseqüències globals
dins del nou ordre mundial, va ser posada de manifest el primer de gener
del 1994 (dia en que entrava en vigor el tractat NAFTA, de lliure comerç) amb l'alçament
neozapatista[6]
que «en comptes d'actuar com han fet les guerrilles llatinoamericanes
convencionals (com el Movimiento 26 de julio, el sandinistes, el FMLN i
fins Sendero Luminoso) van centrar les seves lluites a un públic
nacional i internacional, demostrant ser experts en l'ús de recursos globals,
especialment l'organització en xarxa, facilitada pels nous mitjans massius i
Internet (als inicis, els assessoraren simpatitzants mexicans, nord-americans i
europeus)... que generà gran influència a la societat civil... a favor dels
pobles indígenes, contra la cultura neoliberal i per un internacionalisme de
base que va aconseguir centrar l'atenció de Mèxic i del món» (Yúdice, 2002,
pàg. 135).
Els nous actors eren conscients de
la globalitat dels processos mundials, «els zapatistes [parlaven] a la classe
obrera, als indígenes i a la humanitat» (Taibo, 2007, pàg. 51); i empraren
encertadament els mitjans comunicatius, a fi d'«aconseguir ampli recolzament
social, ...van tenir present la importància estratègica de la informació
oberta... Queda clar que les guerres actuals –i aquesta ha estat qualificada
com la primera revolució del segle XXI– es lliuren en els mitjans de
comunicació. ...la premsa nacional i internacional ... revelava el que veia i
escoltava: la pobresa, els bombardejos, les violacions dels drets humans...
[cosa que provocà] que el Govern es veiés forçat a adoptar una estratègia
diferent de l'aniquilació.» (Guiomar, 1994, pàg. 127-126).
Aquesta estratègia es demostrà
profitosa, en paraules del mateix subcomandant Marcos: «A nosaltres ens ha
sorprès l'impacte que ha tingut a nivell internacional la nostra lluita. Mai
pensarem que el nostre moviment servís de paradigma o de referent per a
moviments futurs [com els antigloblaització]» (Guiomar, 1994, pàg. 309).
Aconseguir aquesta densa i ràpida reacció internacional de periodistes i
simpatitzants que s'ha anomenat autocomunicació de massa (Castells,
2009) possibilità, com hem vist en aquest cas i com es repetirà en els
comentats més avall, considerar l'EZLN com un actor amb el qual negociar.
ELS MOVIMENTS
ANTIGLOBALITZACIÓ
Amb aquest nom, que ha fet més o
menys fortuna, tot i ser controvertit[7] The
Economist batejava, el 3 de novembre del 1999, la mobilització realitzada
durant la trobada de l'Organització Mundial del Comerç a Seattle.[8] Fou el
naixement d'un dels fenòmens socials i ciutadans de participació política,
organitzats gràcies a les Noves Tecnologies, més globals i visibles que hagin
existit i que alguns autors han identificat com a nou actor internacional,
independents encara que certament influenciat per les ONGD (Echart, 2008, pàg.
92-120). Fins i tot, ha estat considerat com “el cinquè poder” d'una
nova societat civil en la qual «ningú pot guanyar la seva causa,[9] perquè
gairebé totes les causes formen part d'una causa més global. [D'aquí prové l']
organització en xarxa... interconnectada i descentralitzada, formant una
autèntica xarxa de xarxes, amb l'inestimable concurs d'Internet.» (Masllorens,
2004, pàg. 46-53).
Per la seva naturalesa, aquest nou-nou
moviment social definit per Naomi Klein com a “núvol de mosquits” i
“eixam polifacètic”, aglutina moltes reivindicacions diferents però fa
possible trobar punts en comú, de la manera com ho fan els “hotlinks”
dels llocs web (Klein, N. dins AADD, 2001, pàg. 33-38); amb l'eslògan d'un
altre món és possible i necessari, s'ofereix un paraigua on s'acudeix per
denunciar la privatització del procés mundialitzador que «limita la democràcia,
el dinamisme i la creativitat de l'acció humana, [cosa que frustrà] les dos
anteriors globalitzacions precedents» (Robertson, 2005, pàg. 21 i ss.).
Aquest objectiu generalista i
l'organització flexible fan possible que no sigui necessari cap mena
d'estructura centralitzada, s'«assumeix que l'escenari és complex i les
propostes també caldrà que ho siguin i aprèn mitjançant la pràctica sense un
model teòric previ... defensen i practiquen la democràcia organitzativa en el
seu funcionament (reforçant la creativitat, per trencar convencions i rutines,
fent-se més visibles) i es relacionen entre si al marge de partits i dels
estats [tot això] ens fa pensar que ens trobem davant un fenomen nou, diferent,
en un moment històric de singular rellevància [, fins] inèdita per a la
humanitat» (Masllorens, 2004, pàg. 54-62).
L'ÚS DE LES TIC COM
A ESTRATÈGIA FONAMENTAL
L'encara més nou moviment social,
ha fet un nou ús de les Noves Tecnologies; a més de «(servir-se) d'Internet com
a vehicle d'informació i intercanvi...» (Masllorens, 2004, pàg. 54), «han
emprat les TIC per organitzar les grans mobilitzacions i xarxes pròpies i
potents d'informació,[10] diàleg i
discussió. Aquest darrer factor té ...gran importància doncs ha evitat que
l'agenda del moviment quedés determinada des del principi ...per la pressió
dels grans mitjans de comunicació [cosa que ajuda a entendre] la unitat d'acció
entre forces diverses» (Fernández, 2004, pàg. 136).
Així doncs, la participació política
per mitjà de les Noves Tecnoloiges va ser possible gràcies al precedent del
moviment antiglobalització, fent-lo «decisiu pel desplegament de campanyes
internacionals de recollides de firmes, ...[fent] possible el bloqueig de
pàgines web d'empreses i organismes, i ha ofert perspectives inèdites de
comunicació pels qui viuen en països marcats per l'empremta autoritària.[11] En cert
sentit els moviments han donat la volta a l'ús oficial de la Xarxa –mercantil i
alienador– en profit d'iniciatives d'oberta contestació.» (Taibo, 2007, pàg.
90).
L'ús d'aquestes tecnologies no ha
estat només instrumental, sinó que ha transcendit i ha determinat
l'organització del propi moviment. En paraules de N. Klein: «Encara que molts
han afirmat que les recents protestes massives (...organitzades per un sector
anarquista dels Estats Units, que començà a emprar Internet molt abans que l'esquerra
establerta...) no haguessin estat possibles sense Internet, el que es passa per
alt és que [alhora que] la tecnologia de les telecomunicacions facilita
aquestes campanyes està configurant el moviment a llur pròpia imatge. Gràcies a
la Xarxa, les mobilitzacions es poden desenvolupar amb escassa burocràcia i
mínima jerarquia; el consens forçat i els manifestos han passat a un segon pla,
reemplaçats per una cultura permanent... [d']intercanvi informatiu. El que es
va veure als carrers de Seattle i Washington era un model d'activisme que
reclamava les característiques orgàniques, descentralitzades i d'interconnexió
de la Xarxa. Internet feta vida.» (Klein, N. dins AADD, 2001, pàg. 33-38).
LÍMITS DEL MOVIMENT
DE MOVIMENTS
Els èxits d'aquest novíssim moviment
social han estat diversos: la sensibilització i reflexió sobre els
processos globals en amplis segments de la població, la posada en marxa de
noves formes de protestar i els usos alternatius de les Noves Tecnologies en
serien bons exemples. Malgrat tots els canvis, no sembla, però, que visquem en
l'altre món possible i necessari que es propugnava durant les
manifestacions. En aquest apartat veurem la situació d'invisibilitat del
moviment antiglobalització i els dilemes que presenta l'ús d'Internet alhora de
reivindicar canvis sistèmics.
La mateixa heterogeneïtat i les
noves estratègies d'actuació que caracteritzen aquest moviment de nou encuny,
poden limitar-ne la unitat, la coordinació, l'estabilitat, la permanència i la
viabilitat en el temps. «L'assemblearisme i la horitzontalitat que
caracteritzen l'organització del moviment, si bé són una de les fites del
moviment, allunyat d'estructures jeràrquiques, també planteja problemes
derivats de la dificultat de coordinació de les diferències d'idioma i
culturals, de la falta d'intermediaris, etc.» (Echart, 2008, pàg. 111). A la societat
líquida o del risc global, res garanteix «...la pervivència del
propi moviment. En efecte, després d'una intensa activitat, en l'actualitat el
replegament de la protesta i el triomf de la branca de proposta en fòrums que
ja està mostrant senyals d'esgotament han portat a una escassa presència de les
activitats [d'aquest moviment] en els mitjans de comunicació [de masses], amb
el que això comporta en l'imaginari de l'opinió pública» (Echart, 2008, p112).
Aquestes afirmacions fan plantejar-nos si finalment el moviment s'ha
institucionalitzat esdevenint un nou moviment social més, tot perdent el
seu caràcter d'aglutinador de moviments i de cinquè poder, cosa que
demanaria un estudi concret.
Tot i les indubtables virtuts de les
Noves Tecnologies (possibiliten l'organització, la participació i comunicació a distància,
faciliten i economitzen tasques), des dels moviments crítics, es posa en
evidència que aquestes tecnologies, són de les més centralitzades que mai han
existit, no empoderen a la ciutadania en la mateixa mesura que beneficien als
grans inversors i corporacions empresarials que concentren, més mercat i poder
(Mander, J. dins AADD, 2001, pàg. 42). Són conscients que «res seria més ingenu
que ignorar, en fi, que la Xarxa es troba controlada, com no, des dels centres
de poder tradicionals»[12] (Taibo,
2007, pàg. 92) i que «Una ... de les crítiques que se li fan [al moviment
antiglobalització] és l'important èmfasi que se li dóna a l'ús de les noves
tecnologies i en l'estructura en xarxa, tenint en compte que menys del 10% de
la població té accés a aquests mitjans, gairebé exclusius dels països rics,[13]
aprofundint en les diferències tecnològiques. Per altra banda, inclús en aquells
llocs on l'ús d'Internet és ampli, els mitjans de contrainformació no han
aconseguit superar els problemes de comunicació externa del moviment,
mantenint-se [gairebé exclusivament] entre les xarxes activistes.» (Echart,
2008, pàg. 111).
Finalment, cal esmentar que les
Noves Tecnologies són vistes críticament per llur mateixa naturalesa, a part de
que «massa sovint la quantitat d'informació que ens arriba i, sobretot, la
qualitat distorsiona la realitat més que no pas l'explica» (Oliveres, 2006, pàg.
15), poden ser font d'atomització individual, desmobilització i d'addiccions[14] al
facilitar la radicalització de conductes «basades en alguns valors i
referències socials que regeixen actualment: la recompensa immediata, el
consumisme, la importància de la imatge...» (Matalí, JL. i Alda JA., 2008, pàg.
12 i ss.).
REVOLTES 2.0
Acabem fent-nos dos preguntes: L'ús
legítim de les Noves Tecnologies per part de la ciutadania pot fer canviar
governs? Poden, fins i tot, fer caure règims? La resposta és doblement afirmativa.
Durant els atemptats de l'11 de març del 2004 a Madrid, els mitjans digitals,
el telèfon mòbil i els missatges SMS van tenir un paper destacat com a cadena
d'informació d'abast exponencial alhora de criticar l'ocultació i la
manipulació deliberada d'informació tan sensible per part del govern del Partit
Popular (que mantindria que l'autoria de l'atemptat era d'ETA, malgrat que les
evidències apuntaven vers Al-Qaeda). Al cap de tres dies hi havia eleccions
generals i res va impedir les mobilitzacions cíviques, possibles gràcies als
nous recursos informatius i comunicatius, per criticar la mala gestió de
l'assumpte per part del govern popular i menar-lo a l'oposició.[15]
Responent a la segona pregunta, ens
remetem a les recents revoltes iniciades el desembre del 2010 que han fet caure
règims que semblaven tan inamovibles com el de Tunísia i el d'Egipte. Aquest és
un model de reivindicació cívic i efervescent enfocat a aconseguir millores
democràtiques, socials i econòmiques (el creixement inflacionista dels preus en
producte bàsics i l'atur els desencadenaren, juntament amb la situació
política) en el qual s'han emmirallat altres països àrabs i musulmans en
situacions similars (Algèria, Iemen o Oman, entre d'altres). Són moviments en
els quals les tecnologies han tingut un paper destacat, encara que no han estat
els detonants[16]
de la resposta a unes injustícies covades de fa temps. Altra vegada es revela
l'ús dels mòbils i SMS, però apareix un element nou: el web 2.0, d'on
destaquen les xarxes socials Facebook i Twitter, que han fet
possible internacionalitzar la situació, esquivant bloqueigs i censures.
Les revoltes 2.0 s'assemblen al moviment
de moviments pel fet que en gran mesura són moviments socials ciutadans
esporàdics, pacífics,[17] en els
quals es té en compte el paper de les Noves Tecnologies i on no s'actua sota
les sigles de cap partit, líder o de qualssevol organització, tant clàssica o
religiosa; si bé és cert que entitats clandestines hi donen suport, aquestes no
han capitalitzat les reivindicacions. En aquest cas, com en els altres vistos
anteriorment, també la societat civil i els intel·lectuals han recolzat
l'actuació legítima del poble que cerca els seus drets.
En canvi, aquests moviments que han
transformat alguns règims del Magrib no són moviments itinerants com ho foren
els antiglobalització sinó que són estrictament nacionals; s'han estès, per
imitació o mimetisme dels exemples reeixits a Tunísia i Egipte. Tampoc sembla
que hagin d'arribar més enllà del món àrab i musulmà, de moment. Les
reivindicacions d'aquestes actuals mobilitzacions no són tan generalistes com
el cas dels glo-moviments, persegueixen millores democràtiques i socials
concretes, considerant la maca de treball i de serveis socials bàsics, una
necessitat que no pot ser ajornada i, tot i que les arrels d'aquests conflictes
tenen un origen colonial i les autocràcies s'han mantingut per reforços
internacionals de l'actual sistema global, no es persegueix canviar el món,
sinó assolir una democràcia justa, encara que cal recordar que ens trobem
davant d'un fenomen que encara no ha acabat.
CONCLUSIONS
En aquest article hem vist com l'ús
de les Noves Tecnologies és una eina essencial i possibilitadora de
reivindicacions en la Societat del Coneixement del segle XXI; aquesta tecnologia
ha modificat un fenomen social que cal que les ciències socials no ignorin,
especialment en àrees tan diverses com en estudis sobre nous usos tecnològics,
participació política, conflictologia, la teoria del canvi social o de les
organitzacions, entre d'altres.
Les Noves Tecnologies han fet
possible noves organitzacions socials flexibles que, interconnectades com els
filaments que componen una xarxa, poden ser considerades com un nou tipus de
moviment social mobilitzador. Exemples d'aquest nou paradigma organitzacional
es va iniciar amb les actuacions del moviment neozapatista del 1994, es
consolidà amb el moviment antiglobalització del 1999 i sembla haver reaparegut
amb les revoltes 2.0 dels estats àrabs del 2011; en tots els exemples vistos,
han tingut un paper destacat les Noves Tecnologies i la recepció feta pels
mitjans de comunicació de masses, impossibilitant el silenciament de la
protesta de facto i per la força per part dels poders estatals.
Com hem vist, els moviments socials
analitzats tenen prou diferències amb els seus precedents que poden ser
considerats de forma independent, tot i que no puguem preveure amb certesa la
pervivència pura d'aquests tipus d'organitzacions en el temps; una
incertesa inherent que no ens pot pas fer ignorar-ne llurs orígens i evolució
ja que els seus impactes socials i polítics són ben palpables i gens
anecdòtics. L'ús de les Noves Tecnologies és necessari per fer possible una
bona organització i l'obtenció de l'èxit reivindicatiu com s'ha vist en els
tres casos comentats; però no suficient, les causes profundes que provoquen els
alçaments, les que realment mobilitzen la gent, són les que sempre ho han fet:
la injustícia, les desigualtats i les humiliacions.
BIBLIOGRAFIA:
AADD (2001). Tómatelo como algo personal, Cómo
te afecta la globalización y vías eficaces para afrontarla. Barcelona: Icària.
BECK, U. (2002). La sociedad del riego global.
Madrid: Siglo XXI.
CASTELLS, M. (2009). Comunicació i poder.
Barcelona: Editorial de la Universitat Oberta de Catalunya.
ECHART, E. (2008). Movimientos sociales y
relaciones internacionales, la irrupción de un nuevo actor. Madrid, Catarata.
FERNÁNDEZ BUEY, F. (2004). Guía para una
globalización alternativa: otro mundo es posible. Barcelona: Ediciones B.
GODÀS i PÉREZ, X. (2004). El concepte de nous
moviments socials, una revisió crítica. Barcelona: Fundació Nous Horitzons.
GRAU, E. i IBARRA, P. (coord) (2001).
Participando en la red, anuario de movimientos sociales. Barcelona: Icària
editorial.
GUIOMAR, R. (1994). ¡Zapata vive! La rebelión
indígena de Chiapas contada por sus protagonistas. Barcelona: Virus.
MASLLORENS, X.
(2004). El cinquè poder, la solidaritat activa. Barcelona: Itermon Oxfam.
MATALÍ, JL.; ALDA, JA. (2008). Adolescents i
noves tecnologies: innovació o addicció? Barcelona: Edebé.
OLIVERES, A. (2006). Un altre món. Barcelona:
Angle Editorial.
ROBERTSON, R.
(2005). 3 olas de globalización, historia de una consciencia global. Madrid:
Alianza Editorial.
ROMAN, P.; FERRI,
J. (eds.) (2002). Los movimientos sociales. Madrid: Consejo de la Juventud de
España.
TAIBO, C. (2007).
Movimientos antiglobalización ¿Qué son? ¿Qué quieren? ¿Qué hacen? Madrid:
Catarata.
VILASECA, J.;
TORRENT, J. (2005). El nou capitalisme. Barcelona: Editorial de la Universitat
Oberta de Catalunya.
YÚDICE, G. (2002).
El recurso de la cultura, usos de la cultura en la era global. Barcelona:
Gedisa.
[1] Vicepresident i economista en
cap del Banc Mundial entre el 1997 i l'any 2000. Vist a: STIGLITZ, J. (2007) Com
podem fer funcionar la globalització. Barcelona: Empúries. pàg. 380.
[2] La polaritat per raó de classe
social no era tan profunda on sorgiren aquests nous moviments socials,
havia aparegut una nova classe mitjana amb valors postmaterialistes. També
s'havien de cercar nous referents ideològics ja que l'esquerra tradicional
estava en crisi (en part pel desencantament amb l'autoanomenat socialisme
real per les desigualtats socials, els presos polítics, la sufocació
violenta de la primavera de Praga, la invasió a l'Afganistan...).
[3] Tot i que aquests mateixos
pugessin institucionalitzar-se més endavant «Si bé és cert que una renovada
societat civil -especialment composta pels nous moviments socials- va sorgir
durant la dècada del 1970 com una força mobilitzadora contra els estats
autoritaris a Amèrica Llatina i Europa Occidental, també és cert que només ha
prosperat sota el liberalisme, integrant-se a l'estat i al mercat.» (Yúdice,
2002, pàg. 124-125).
[4] La societat del risc o líquida
segons Zygmunt Bauman, són conceptes que defineixen un nou paradigma social i
productiu oposat a la seguretat que oferia la era industrial combinada amb
l'Estat del Benestar de la segona meitat del segle XX. El canvi de model (de la
indústria als serveis) i les actuacions polítiques (adveniment de l'anomenat neoliberalisme,
caracteritzat per grans privatitzacions dels béns públics) ha generat una
societat flexible on l'estabilitat, en qualsevol sentit, és una quimera.
[5] «Els nous moviments socials no
han sorgit del no res, tenen un alt component d'atracció i beuen d'antics militants
d'altres tipus d'organitzacions molt diferents... són hereus del maig francès
del 1968 en més d'un sentit [ja que es troben] representats per segments
poblacionals oblidats pels sindicats clàssics (aturats, joves, immigrats,
marginats, etc.), però més ampli» (Taibo, 2007, pàg. 48-78) amb noves formes
participatives d'organitzar-se, militància diversa, relacions no jeràrquiques i
transversals, sense una disciplina imposada sinó pactada i amb una fluïdesa en
general.
[6] Fet que demostrà que amb la
desaparició del món bipolar no ve La fi de la història prevista per
Francis Fukuyama, i que encara hi han reivindicacions que res tenen a veure amb
El xoc de civilitzacions de Samuel P. Huntington.
[7] Com veurem, la heterogeneïtat
que caracteritza el moviment altermundista, fa difícil donar-li un nom
adequat i àmpliament acceptat, tot i les nombroses propostes fetes des del
propi moviment o pels científics socials.
[8] Aquestes reivindicacions es
repetirien en menys de dos anys a ciutats com Bangkok i Washington el mateix
any, a Praga el 2000, a Gènova i Barcelona el 2001, per citar les més
destacades tot i que podem incloure-hi també les manifestacions contra la
invasió de l'Iraq del 2003 (tenia un caràcter global i s'organitzaren de forma
telemàtica).
[9] Causes que van des del comerç
just, a la regulació financera i l'aplicació de la taxa Tobin, les reformes
dins d'organitzacions com l'FMI, l'OMC o el BM, l'eradicació de la pobresa,
control dels transgènics, la venda d'armes...
[10] Xarxes de contrainformació
destacades són: indymedia.org, rebelion.org, nodo50.org i pangea.org.
[11] Aquesta idea indica que
actualment quedin molt pocs estats que puguin controlar totalment la informació
(com demostrà Wikileaks) o que es trobin aïllats de la resta, element
que serà essencial en el darrer capítol: Revoltes 2.0.
[12] Aquests centres de poder poden
anar des de les grans corporacions tecnològiques fins als estats on la
llibertat d'expressió queda limitada com el cas de la Xina, el més
paradigmàtic, tot i que n'hi ha d'altres, com el d'Iran.
[13] Aquesta crítica ens remet a
parlar de l'escletxa digital, un problema social de marginació
tecnològica que no tan sols afecta als moviments socials, sinó que plana sobre
el desenvolupament de la mateixa Societat del Coneixement. El fenomen es dóna
per manca de terminals i connexions adients o per no conèixer l'ús d'aquests.
També es coneix com a bretxa digital i es produeix dintre els estats
però també entre ells, una analogia que il·lustra aquest nou tipus de
desigualtat és que a l'illa de Manhattan hi ha més línies telefòniques que a
tota l'Àfrica subsahariana o a les zones rurals d'Àsia. L'accés a Internet no
és encara un dret reconegut ni un servei gratuït, tot i les iniciatives
engegades per evitar aquesta nova discriminació, encara queda un llarg camí per
recórrer especialment si tenim en compte que falten per cobrir necessitats tan
bàsiques com l'alimentació, l'educació o la salut abans.
[14] La psicologia engloba les addiccions
tecnològiques dins la categoria d'addiccions noves o comportamentals.
Les noves patologies de la Societat del Coneixement també hauran de ser
considerades per les ciències socials.
[15] Informació més detallada del
procés a: CAMPO, M., “Noves tecnologies i dinàmica social. L'exemple de la
“revolta dels mòbils” (11-14 de març de 2004)”. Revista Coneixement i
Societat 06. Articles [ http://www.gencat.cat/diue/doc_un/cis06_campovidal.pdf].
[Data de consulta: 1 de març del 2011] i a: CORTIÑAS, S., De l'11-M al 14-M:
“les noves tecnologies “versus” els mitjans tradicionals”. III Congrés
Internacional Comunicació i Realitat [http://cicr.blanquerna.url.edu/2005/Abstracts/PDFsComunicacions/vol1/05/CORTINAS_Sergi.pdf].
[Data de consulta: 1 de març del 2011].
[16] Això és el que deixen clar
autors com: GLADWELL, M. (2010) “Small Change, Why the revolution will not
be tweeted”. The New Yorker [http://www.newyorker.com/reporting/2010/10/04/101004fa_fact_gladwell].
[Data de consulta: 2 de març de 2011] o RODRÍGUEZ, JL (2011) “Revoluciones
Off Line contadas por Twitter”. El Oppidum [http://eloppidum.wordpress.com/2011/02/02/revoluciones-off-line-contadas-por-twitter/
]. [Data de consulta: 2 de març de 2011].
[17] En el cas de Líbia l'enfrontament
de la població civil per canviar l'statu quo no ha estat pacífic. A
diferència dels d'Egipte o Tunísia, l'exercit no es manté neutral, sinó que es
bat en conflicte dividit entre els dos bàndols.
