La necessària adaptació del moviment veïnal als nous
escenaris de construcció de comunitat i ciutadania haurien d’entrar en
un debat que comportarà posar sobre la taula alguns conceptes que són
bàsics per entendre els inicis del moviment. Només des d’aquesta
premissa sabrem situar-nos i determinar si estem fent una bona pràctica
global.
El que vindria a ser la missió del moviment veïnal
actual i el seu paper en el nou segle XXI, és a dir, la seva orientació i
estratègia d’acció, per poder autovalorar si hem adaptat els nostres
objectius i models organitzatius generals i de pràctica quotidiana a la
realitat de la ciutat. És fonamental aquesta reflexió per entendre la
necessitat de les bones pràctiques associatives en el nostre dia a dia.
Una qüestió no pot anar deslligada de l’altra.
Si volem construir i transformar el nostre entorn més
immediat haurem de veure si de manera compartida hem sabut entendre el
nou escenari Barceloní. I haurem de tenir una mínima visió compartida
no només del que han estat aquest últims quaranta anys sinó també quin
altre model plantegem als nostres barris quan critiquem i rebutgem
l’actual model Barcelona.
Una anàlisi compartida on entrarien elements i
estratègies que ens donarien pistes sobre el que tenim en comú pel que
fa a la missió actual del moviment veïnal barceloní. La barreja de la
incidència política, la resistència i la mobilització no poden
reproduir-se de manera reeixida sinó barregem aquests conceptes sota un
mateix diagnòstic i una mínima aposta per un model de ciutat i de barri.
És en aquesta qüestió clau on podrem retrobar-nos com a subjecte útil
envers el nostre entorn i el nostre veïnat, i també enfront el nous
poders, que ultrapassen a l’antiga administració local (el lobby
immobiliari i turístic són fronts de noves lluites veïnals), i
enfortir-nos com a moviment.
La dimensió de les lluites veïnals històriques ha estat
vinculada sempre a allò que no és possible aconseguir de manera
individual. Aquesta obvietat del que podríem anomenar el consum, i a la
vegada dret, col·lectiu és el que va permetre aglutinar als veïns i
veïnes de Barcelona en les majors reivindicacions i lluites dels anys 60
i 70. Escoles, habitatges, equipaments, sanitat pública, feminisme,
urbanització dels barris, transport, ecologisme etc.., van centralitzar
les lluites veïnals en una conjuntura de manca de llibertats que va
confluir en un esclat de la política des de la base; el moviment veïnal
com a subjecte polític transformador.
Moltes d’aquelles necessitats i reivindicacions
col·lectives que no podien ser directament conquerides mitjançant el teu
sou o la teva lluita individual es van guanyar mitjançant
l’organització col·lectiva a través de les associacions de veïns. Una
vegada es comencen a guanyar batalles enfront el poders públics la
ciutat es va transformant poc a poc i aquesta millora comporta al llarg
dels anys un reflux de les lluites i l’activitat veïnal de molts barris.
La ciutat ha canviat, els barris objectivament han deixat de ser espais
de degradació i exclusió social de manera general. La situació i
condicions d’ara, sense triomfalismes, no és la de fa 40 anys. Les
conquestes del moviment han anat acompanyades d’una desmobilització del
teixit veïnal. Sembla que com més recursos comunitaris té la ciutat i
més qualitat de vida hem aconseguit els ciutadans en general menys
capacitat tenen les associacions per capitalitzar l’organització del
veïnat.
Però el moviment veïnal és només el moviment de la
lluita per unes reivindicacions de millora de la qualitat de vida? Si
entenem que les lluites han aconseguit teixir uns lligams d’identitat
social i cultural on el veïnat d’un barri qualsevol, ha desenvolupat un
sentit de pertinença a un territori que no canviaria per cap altre
paradís al món, podríem dir que aquesta construcció d’autonomia veïnal i
construcció de relacions en base a la comunitat, també és una conquesta
i un element a posar en valor per part del moviment veïnal. Una altra
cosa és si aquest sentit col·lectiu de pertinença a un barri, que encara
perdura en alguns barris, es manté de manera general a la Barcelona del
s.XXI.
Crisi de sistema, crisi de model?
Una nova fase de crisi del sistema ens situa altra
vegada amb tota seguretat davant un nou escenari en els propers anys.
L’economia globalitzada i la irrupció de les noves tecnologies
comunicatives són dos dels fenòmens que han modificat les relacions
socials de manera més palpable des dels anys 90 a Barcelona, fent
emergir un model productiu basat en l’especulació immobiliària i els
serveis adreçats al turisme de manera directa o indirecta. Una ciutat
que des de les Olimpíades fins ara ha crescut a força de polítiques
social-liberals, d’un consum desenfrenat, de l’incentiu induït de l’oci
individualista que ha provocat la desmobilització i la desafecció i
descrèdit de la política. I aquesta fase d’expansió neoliberal ha acabat
en un carreró sense sortida, fent fallida i sense indicatius de canvi
en molts anys. Però el sistema tot i tocar fons ha arrossegat en la seva
desfeta a les formes d’organització col·lectiva tradicionals. Els
partits polítics i els sindicats, han deixat de ser referents de la
lluita de les classes popular i el moviment veïnal no s’ha sabut adaptar
a les noves lluites que demanda una societat que cavalca sobre una
crisi sistèmica del model capitalista.
Aquesta situació d’apatia i passivitat no es
circumscriu només a aquests moviments, és una desmobilització general
enfront una situació de crisi de model que caldria analitzar a fons.
Sense oblidar les incipients xarxes informals de comunicació alternativa
(el petit però creixent moviment cooperativista de consum, les xarxes
d’economia solidària, i el nou moviment en defensa de l’habitatge) ens
trobem en un ambient general d’immobilisme social que no acaba de
reaccionar envers la nova realitat, i el més preocupant és que no ens
estem preparant de manera adequada a previsibles situacions de
degradació i exclusió que se’ns tornaran a presentar tard o d’hora als
nostres barris, si és que no ho estan fent ara.
Si les respostes del moviment veïnal no estan servint
per aglutinar i organitzar a la ciutadania haurem de reformular les
preguntes sobre què volem que sigui el nostre barri i la nostra ciutat.
Una anàlisi realitzada de manera col·lectiva i des dels moviments; tant
des del veïnal, com des d’altres nous moviments urbans. Revisant models
organitzatius i connectant amb les noves propostes de dissidència a
aquest sistema neoliberal; cooperatives de consum, comunicació
alternativa, de resposta a les noves problemàtiques d’habitatge,
d’economia social, d’interrelació amb els nous veïns nouvinguts, etc.
Repetir models sobre nous escenaris i noves realitats és allunyar-nos de
la incidència, la mobilització i la construcció en col·lectiu d’un
“altre” model Barcelona del qual molts hem sentit a parlar però del què
encara ningú ha proposat una alternativa ni en els seus aspectes
generals ni en el concrets.
