Avui teclejo per demanar si us plau a qualsevol que em vulgui llegir, per suplicar-vos que mireu cap endintre i busqueu la vostra por. Busqueu-la per tots els racons per on sospiteu que vau decidir amagar-la un dia i recupereu-la. Viviu-la. És real, és una merda. Però poca gent s’ha mort de por. Jo no conec a ningú. Un cop l’hàgiu trobada i l’hàgiu viscuda mireu llavors cap enfora. Descobriu que no sou els únics, entengueu d’una puta vegada que el que mata no és la por sinó les conseqüències de fer veure que no hi és.
Sandra Ezquerra a interseccion[e]s
Quan milites a l’esquerra radical arriba un moment en què de manera inevitable comences a dubtar de si la teva visió fatalista del món és compartida per més que un grapat de milers de persones. La teva realitat no està exempta de certs tints esquizofrènics fruit dels teus salts constants entre la bombolla militant i la “vida real”. Durant les últimes setmanes he dubtat d’aquest dubte. O potser hauria de dir que m’he oblidat d’ell. Avui, però, per alguna raó, torno a ser conscient de la bipolaritat i, per què no dir-ho?, sento unes enormes ganes de plorar.
Em dic Sandra, tinc 34 anys i molta por. També tinc una història laboral registrada oficialment de menys de 365 dies cotitzats. Sé que també tinc ràbia, però ara mateix no la trobo. A vegades passa: en el constant i precari equilibri entre els múltiples, i sovint contradictoris, sentiments que ens fan llevar-nos cada matí, a vegades guanyen uns, encara que mai els mateixos. Guanyen, però, per ser vençuts, afortunadament, per altres a l’endemà. I així anem avançant, fins que s’ensorra el fràgil equilibri o fins que s’enquista per sempre per tornar esclatar el dia després.
Avui, sense cap tipus de dubte, està guanyant la por. Ja sé que molts de vosaltres sovint em sentiu parlar i somrieu amb escepticisme afectuós. D’altres amb escepticisme a seques. Mai m’he acostumat a que em digueu “utòpica” però sí que m’he acostumat al somriure. Avui, però, insisteixo, és diferent. No estic “només” preocupada pel futur de la humanitat, la davallada de l’estat del benestar, la insostenibilitat del sistema econòmic, l’opressió de les dones o la xenofòbia inherent a la llei d’estrangeria. Que ho estic. Però el que em fa sentir un nus a l’estómac no és el pes de principis tan tangiblement abstractes . És visceral. De cos. Una por no teoritzada, articulada ni debatuda sinó sentida, viscuda, plorada.
D’aquí a una setmana el govern té planejat tirar endavant, peti qui peti, l’avantprojecte de llei de reforma de les pensions. Durant els últims mesos he estat fent números i no només, si s’aprova la reforma, no crec que em pugui jubilar abans dels 78 anys sinó que ho faré amb una pensió irrisòria. La meva trajectòria fins ara al mercat laboral, que és paradigmàtica de la d’una part important dels homes i dones de la meva generació, ha estat plena d’incertesa, angoixa, inestabilitat i impotència, i els canvis que ens estan imposant no faran més que agreujar i perpetuar tot això. I si bé les contrarreformes en les que ens veiem immerses reescriuran la meva història, i la de tants altres, per ubicar-la en una nova realitat que de moment només som capaços d’imaginar, el que veritablement em fa por no és això sinó que els carrers estan buits. El que en realitat em fa preguntar-me terroritzada si hi ha futur per a mi i per tants i tantes altres és que tant des de la distància com des de la proximitat la gent no sembla tenir-ne de por. Sé que la tenen, però no ho sembla. I no ho sembla perquè estan tan acostumats a caminar amb ella que, malgrat que és la por la que regeix la seva vida, han hagut de fer veure que no hi és per poder dormir a les nits, per poder viure durant el dia.
Avui no m’he assegut davant l’ordinador per escriure una ponència acadèmica o un pamflet dels meus. Avui no. Avui teclejo per demanar si us plau a qualsevol que em vulgui llegir, per suplicar-vos que mireu cap endintre i busqueu la vostra por. Busqueu-la per tots els racons per on sospiteu que vau decidir amagar-la un dia i recupereu-la. Viviu-la. És real, és una merda. Però poca gent s’ha mort de por. Jo no conec a ningú. Un cop l’hàgiu trobada i l’hàgiu viscuda mireu llavors cap enfora. Descobriu que no sou els únics, entengueu d’una puta vegada que el que mata no és la por sinó les conseqüències de fer veure que no hi és. Reivindiqueu-la com la manifestació més íntima i inconfessable de la crisi, de l’atur, del deute, de la solitud, de la incertesa, de la precarietat, dels desnonaments, de la desídia dels grans sindicats, del pensament únic, de les retallades, del l’augment del racisme, de les paraules del Rouco, de la impunitat de Berlusconi, del cinisme de Zapatero, del triomf del Mas, de la criminalització de la dissidència, de la banalització de l’amor. En els vostres cossos, en els vostres budells, en la vostra ment, en el vostre cor. I permeteu-vos reconèixer-vos, d’aquesta manera, en la meva por, en la de l’altre. Deixeu que la vostra por, malgrat que s’amaga sota la vostra pell i rere els vostre subconscient més profund, esdevingui pública, col·lectiva, articulada, es converteixi en veu, esdevingui ràbia.
Aquesta nit sento molta por, però el que és diferent respecte a la setmana passada és que m’ha deixat de fer por sentir-la. I quan vagi a dormir creuaré els dits aviam si quan em desperti demà ha estat vençuda per la ràbia. És més, sé que la ràbia guanyarà. Al final sempre ho fa, la qüestió és encertar en què triem combatre, en què decidim crear amb ella. I un cop hagi guanyat, en comptes de permetre’m caminar com una sonàmbula aterrida, demà sortiré als carrers per omplir-los juntament amb tanta altra gent que també comença a estar espantada de no sentir la seva por. I això els permetrà cridar de forma decidida i valenta, ja hi ha prou!
