La participació ciutadana com a eina de transformació social

Davant la crisi de la democràcia representativa, entenem la participació ciutadana com un instrument per afrontar els problemes i pal·liar les deficiències que la societat actual ens presenta. Per tant apostem per una participació entesa com a eina per la transformació social que ens permeti i faciliti el camí cap a una societat més justa, igualitària i humana. Del contrari, la participació ciutadana perdrà ràpidament l’adjectiu de ciutadana. És a dir, si ens quedem en els nivells de participació més baixos: d’informació, consulta i fins i tot de deliberació, es corre el perill de convertir-se amb un instrument de legitimació de l’autoritat política i de maquillatge electoral farcit d’un catàleg de bones intencions.

Entendre la participació ciutadana com una eina per la transformació suposa una concepció clara de canvi, de les deficiències del model econòmic i polític global i de la voluntat de proposar alternatives a aquest. Òbviament estem parlant d’una participació ciutadana que està lligada a determinades opcions polítiques i ideològiques sobre allò que entenem per desenvolupament, per benestar i per política. Per tant, si no hi ha voluntat de canvi per avançar cap alternatives que frenin al model actual, entenem que difícilment podem parlar d’una participació ciutadana “real”.

Per parlar d’alternatives, primer ens cal identificar alguns dels problemes actuals. Sense pretendre fer-ne un anàlisis exhaustiu, en citarem aquells que considerem més característics:

Actualment vivim en una societat cada vegada més desigual, on l’estat ja no és capaç de redistribuir la riquesa ni de donar resposta a les creixents demandes socials i per tant, cada vegada s’engrossa més la distància entre rics i pobres i cada dia augmenta el nombre de persones excloses. Només a tall d’exemple, recuperem algunes dades de l’Informe sobre Desenvolupament Humà del PNUD que il·lustren el nivell de desigualtat mundial:

“Les tres persones més riques del món tenen un fortuna superior al PIB dels 48 països més pobres”
“La cinquena part més rica de la població mundial posseeix el 86% del PIB mundial contra l’1% per la població més pobre”
“Els ingressos de les 50 empreses més grans són superiors a la renda conjunta dels 160 països més pobres”
“1400 milions de persones viuen amb menys de 2 dòlars al dia”
“El 20% de les persones consumim el 80% dels recursos de la terra”.
“En els anys 60 l’ingrés del 20% més ric era trenta vegades l’ingrés del 20% més pobre, y ara és 70 vegades superior”

Aquesta exclusió no només és econòmica i social, de manca d’accés al recursos bàsics, també és una exclusió política, de participació en els espais de decisió i de tria dels representants polítics. És a dir, cada vegada hi ha més abstenció electoral la qual és obligada per una volum important de persones que donada la seva nacionalitat se’ls hi impedeix exercir el dret a vot. Aquesta exclusió està provocant ciutadans de primera i de segona categoria i dificultant l’avanç cap a un model de convivència on tots ens hi sentim còmodes. Però no només estan exclosos políticament els que no compten amb nacionalitat espanyola, també ho estan molts sectors que no participen dels espais de decisió perquè no hi tenen accés, perquè no se’ls dóna la paraula, perquè voluntàriament opten per no formar part d’un joc polític que no dóna resposta a les seves necessitats.

Aquest fenomen comporta una reducció de l’exercici de ciutadania i per tant, una limitació important en l’exercici dels drets humans, dels civils i polítics i dels drets econòmic socials i culturals. Efectivament, actualment pertànyer a una cultura minoritària en el teu lloc de residència, optar per determinades opcions sexuals o exercir una religió diferent a la de la majoria, pot esdevenir una lluita diària.

A més, cada dia som més aquells que no podem accedir a una vivenda digna, que no podem escollir el nostre lloc de residència donat el preu de la vivenda als nostres municipis. Cada dia hi ha més precarietat laboral, més competència pels recursos i pitjors condicions de vida. I cada dia veiem amb més preocupació el model d’urbanització actual, el canvi climàtic, la crisi energètica, el consum creixen d’antidepressius i la mort en solitari de moltes persones grans que ja no poden comptar amb el teixit comunitari de temps passats.

Davant aquesta situació, que sovint s’explica al·ludint a la crisi de l’estat del benestar i que ve determinada per la imposició del poder econòmic sobre el poder polític, el qual és instrumentalitzat pels interessos del mercat, comporta una creixent individualització. La competència pels recursos, la dificultat de sobreviure, la manca de defensa i recolzament social i la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació, provoca una percepció individualitzada de problemes socials que són col·lectius i que requereixen de respostes conjuntes. Per tant, veiem com el model actual dificulta la presa de consciència col·lectiva i la recerca del benestar comú.

Per tot això, quan parlem de canvis en profunditat associats a la participació, parlem d’aconseguir el canvi social, cultural, econòmic i polític per transformar l’ordre social imperant utilitzant com a eina la participació ciutadana. Tot i que la participació per si mateixa no comporta el canvi del sistema però si ens aproxima més al sentit més real de democràcia. A més, la participació també pot ser entesa com una forma de lluita contra el sistema econòmic global on les decisions les pren el mercat. Davant d’això, la participació es proposa com una forma de limitar el poder de decisió del mercat.

La dimensió transformadora de la participació ciutadana comporta canvis en l’esfera social, política, cultural i personal, o en el conjunt de totes elles.

En quant a la dimensió política, la participació ciutadana l’entenem com un instrument perquè grups socials ocupin autònomament espais de construcció política. Espais on les respostes individuals donin pas a les col·lectives, on es reprengui la consciència del bé general per sobre dels interessos individuals. Pensem que la participació pot ajudar al procés “d’empoderament col.lectiu”, de la capacitat popular d’influir i condicionar les decisions; de canviar les relacions de poder, les agendes i les preses de decisió política.

En aquest sentit, la participació és portadora d’interessos generals ja que permet la intervenció de la ciutadania en les activitats públiques, aprofundeix en la democràcia i suposa una transformació de la cultura política. Una cultura política que ha de permetre una gestió més relacional en l’esfera pública i l’existència de mecanismes efectius per garantir l’exercici dels drets humans. Un sistema polític on les demandes ciutadanes siguin tingudes en compte i on els ciutadans disposin de canals de control i seguiment de les polítiques públiques.

En conseqüència, la participació ciutadana suposa també la construcció de ciutadania, de ciutadans menys passius, amb major consciencia dels drets i deures, amb voluntat activa d’implicació en l’espai públic. Transformació que suposa una aprofundiment cap al sentit més democràtic del terme, on la democràcia representativa vingui a ser acompanyada (com a mínim) per una democràcia participativa.

Entenem que l’exercici de la participació també ha de ser un instrument que permeti l’accés a l’esfera política dels grups amb major desigualtat, ha de donar veu els que tenen menys oportunitats i ha de permetre visualitzar els problemes, inquietuds i propostes dels grups amb menys opcions. A través de mecanismes correctors que discriminin positivament als menys visibles, la participació ha de posar en les agendes polítiques les problemàtiques d’aquests. Ha de permetre i fomentar que els sectors més exclosos participin políticament, i que aquesta implicació sigui traduïda en actuacions socials inclusives i de lluita contra la desigualtat i la discriminació.

Els espais de participació permeten conèixer-nos, guanyar confiança, perdre pors i per tant, són una eina per millorar la convivència i per augmentar el respecte cap a diferents cultures, tradicions i opcions individuals. Per tant, la participació ens pot ajudar a superar possibles conflictes de convivència que actualment estan latents en molts municipis catalans donat l’increment de població que estant vivint en molt poc temps. Aquest problemes sovint venen donats per la competència de recursos municipals i de serveis socials, però també per la dificultat que suposa acceptar altres maneres de fer, de conviure i de fer ús de l’espai públic. Participar conjuntament per la millora d’interessos comuns facilita un major respecte i una millor convivència.

Finalment la participació ciutadana també és una eina d’aprenentatge individual, de creixement en l’autonomia privada. Compartir amb altres persones les teves preocupacions, escoltar opinions diverses i expressar-se en públic ajuda a construir la identitat individual de la persona. Sovint per tenir una idea pròpia l’has de poder defensar en públic, l’autonomia individual es construeix a través de l’autonomia en l’espai púbic. Per tant, guanyar confiança, sentir-te recolzat i escoltat, comporta un augment de la dignitat personal i una major capacitat de passar de pensar individualment a pensar col·lectivament.

Per dur a terme una participació ciutadana que no es basi només amb consultes que persegueixen la legitimització política o amb mecanismes d’eficàcia en la gestió pública, sinó que avanci cap a la proposta col·lectiva, és a dir, amb dimensió transformadora, hem de fixar-nos una sèrie de condicions, sense les quals, difícilment avançarem cap a aquesta direcció. A nivell municipal citarem algunes condicions en aquest sentit:

-Voluntat política. Ha d’existir un compromís polític respecte la participació ciutadana. Aquest passa per un fort lideratge polític, per una dotació de recursos (humans i econòmics) i per un canvi de model de gestió pública. Però també cal compromís en els resultats dels processos de participació; en la devolució, en la implantació d’aquests i en el seguiment i control ciutadà.

- Fugir dels processos en clau electoral. Partir d’una visió de la ciutadania que defugi del tracte a les persones com a potencials electors. On els processos que s’endeguin vagin més allà d’una lògica de legislatura, on els canals i estructures participatives no es dissolguin amb els canvis de govern i on l’agenda participativa no depengui del calendari electoral.

- Superar les pors. Els partits polítics han de perdre la por als resultats dels processos de participació. Han de fer un esforç per entendre millor les regles del joc democràtic i no tenir por a perdre la seva cadira i el seu lloc de treball com a regidors/es. Tot procés de canvi implica inquietud, però només si es creu fermament amb la necessitat d’innovar i canviar el model de gestió pública actual,  podrem superar els temors per avançar cap a un model més pròxim i relacional on les persones siguin i estiguin al centre del debat polític.

- Generar confiança: l’àmbit municipal és l’idoni ja que es genera confiança a través de la convivència i la tolerància. Sense la generació de confiança difícilment es pot treballar conjuntament i hem de tenir en compte l’altíssim nivell de desconfiança envers el sistema polític actual i els seus representants. Per generar confiança s’ha de partir del diàleg, d’evitar la frustració,  defugir de paraules buides de contingut i actuar. Els processos de participació s’han de tancar, els seus resultats s’han d’explicar, han de ser generadors de teixit social, han de permetre la construcció d’estructures ciutadanes el més autogestionades possibles, han de dinamitzar la vida associativa i han de donar peu a experiències de co-gestió on de manera conjunta, aprenguem a resoldre problemes i a caminar plegats. Per combatre la desconfiança, els problemes que preocupen a la ciutadania han de tenir resposta en les polítiques públiques. Allò que genera més desconfiança és fer l’esforç per participar i després comprovar que cap dels interessos o propostes ciutadanes s’han inclòs en l’agenda pública.

- Condicions per la deliberació i la lliure expressió en igualtat de condicions per part de tots els participants. La participació ciutadana no s’improvisa; hem de comptar amb metodologies que evitin la manipulació d’uns pocs, que assegurin que tothom pot donar la seva opinió sense sentir-se discriminat, adaptar els horaris de la participació als ciutadans/es, a les seves possibilitats i voluntats. Per accedir a una igualtat de condicions hem de defugir de llenguatges tecnicistes però hem de comptar amb l’ajuda dels tècnics que ens poden facilitar una millor comprensió del tema i de les metodologies participatives, hem d’informar i comunicar. En aquest sentit, és important tenir en compte els espais i canals de participació i comunicació reals i no limitar-nos a la convocatòria del teixit associatiu tradicional. Tant el teixit associatiu actual com els canals de participació han variat. Actualment per arribar a certs sectors de la població s’han de tenir en compte nous espais participatius i comunicatius: locutoris, petits comerços, espais de culte…efectivament, l’arribada de població nouvinguda ha portat altres formes de relacionar-se i de participar pròpies d’altres cultures i que hem de tenir en compte. Igualment passa amb altres sectors de la població que no solen perdre partit en els processos de participació tradicionals. Per exemple, el cas dels joves, els quals normalment compten amb uns índex molt baixos de participació en el teixit associatiu tradicional i costa molt que formin part dels òrgans de participació estables, però en canvi, la seva implicació en determinades activitats o en interessos concrets, és molt alta. Els joves han demostrat una alta participació en les mobilitzacions en contra de la Guerra a Irak, a favor d’un Habitatge Digne, per un “Altre Món és Possible”  o contra les formes de globalització actual. A més són els joves els que principalment formen la base dels nous moviments socials emergents. Per tant, cal repensar noves formes de participació, altres espais i canals, que engresquin i responguin a les necessitats d’aquests.

- Treballar en una visió de procés, on l’important sigui generar una cultura participativa amb dimensió pedagògica que generi ciutadans actius, responsables i dinàmics, amb capacitat de proposta i de transformació col·lectiva. Evidentment no hi ha cap procés de participació que per ell mateix assoleixi un increment de la cultura participativa, es tracta de generar sinèrgies entre varis factors: el dinamisme associatiu, la capacitat d’augmentar el treball coordinat i en xarxa entre aquest i de generar teixit social, el fet de combinar processos lligats amb el territori amb d’altres d’interès sectorial; i sobretot, demostrar que des de l’esfera política actual es compta, s’escolta i es respecte la voluntat, preocupacions i interessos dels ciutadans i ciutadanes.

Com veiem, se’ns presenten una sèrie de reptes importants a superar per assentar les condicions que ens permetin parlar d’una participació ciutadana amb visió transformadora. Però ja comença a ser el moment de passar de la protesta a la proposta i d’avançar cap a un canvi de model que ens alliberi de les lleis del mercat, de la lògica econòmica imperant i que ens facis més lliures i més humans. Calen altres formes de democràcia on la participació ciutadana sigui una manera de fer en la gestió pública ja que en front la complexitat, només entre tots podem canviar les coses.