Dimecres passat es va aprovar al Parlament la Llei d’Educació de Catalunya amb els vots a favor de PSC, CIU, ERC i ICV-EUiA-que va votar en contra d’alguns títols.
La llei ha unit els sindicats de docents i alumnat en una oposició frontal a una llei que asseguren que “no aporta cap millora al nostre sistema educatiu” i que representa el principi del final del model d'escola pública integradora, cohesionada, laica i de qualitat.
Fugint d'interpretacions ingènues, la LEC, efectivament, no resol els problemes que avui pateix l’ensenyament públic, ans el contrari, avança cap a la privatització i l’organització empresarial dels centres públics.
La Llei d’Educació de Catalunya (LEC) suposa l’obertura de vies per avançar en el camí de la privatització de sectors de l’ensenyament públic com el tram educatiu de 0-3 anys, la formació professional, el batxillerat nocturn, la formació de persones adultes, centres educatius en zones desafavorides i d’altres, com els serveis educatius, les activitats extraescolars…
A més, fa possible la consolidació i, fins i tot l’increment, del transvasament de diners públics cap a les patronals de l’ensenyament privat concertat, majoritàriament religioses, ja que manté les condicions que permeten a les esmentades patronals continuar seleccionant l’alumnat pel seu nivell econòmic i per l’origen cultural i social en els processos de matriculació. Prioritza l’oferta educativa del sector privat i confereix a l’ensenyament públic un caràcter subsidiari, alhora que reforça la ideologia dels esmentats centres privats. En definitiva, consolida el poder de les patronals, agreuja la posterior divisió social del treball en funció del tipus d’escola i afavoreix l’enfortiment de l’ensenyament confessional.
La seva aposta per la municipalització de l’ensenyament públic, a través de consorcis i/o fórmules equivalents, i la creació de centres municipals, suposarà una dispersió i un desmembrament de l’ensenyament públic que el poden condemnar a un lent procés de privatització, així com també a la desestructuració organitzativa i en l’aplicació de les polítiques educatives, curriculars i lingüístiques.
La llei atorga també als centres educatius un caràcter empresarial i comercial, ja que els permet de completar el finançament públic amb l’obtenció de recursos econòmics propis mitjançant donacions i venda de productes, fins a la possibilitat de l’endeutament. Una pràctica que agreujarà les diferències entre centres segons el seu entorn social i territorial.
En aquest sentit, planteja un model de gestió en els centres públics de tipus gerencial, jerarquitzat i autoritari, totalment oposat a la gestió democràtica, que reduirà el paper de les estructures de participació i govern del professorat i de les famílies (claustres i consells escolars) a formar part del decorat, alhora que desregularitzarà les actuals condicions de treball del professorat, agreujarà la precarietat laboral de sectors del professorat i individualitza les relacions laborals.
La proposta que fa d’inversió pública en educació, a més de ser del tot insuficient, no prioritza en absolut la inversió en l’ensenyament públic, la qual cosa agreujarà els problemes de massificació a les aules, de manca de professorat per atendre la diversitat de l’alumnat i de manca d’instal·lacions, que pateixen actualment els centres públics.
