L'opció metodològica de Lewin va consistir en estudiar el grup humà com una realitat en si, amb un significat i característiques diferents de la mera suma d'individualitats, va obrir perspectives que li van permetre considerar fenòmens com el lideratge des nous angles.
Fins a aquest moment, l'anàlisi del lideratge s'havia centrat primordialment en descobrir les especials característiques que se suposaven presents en un bon líder. Ara s'ha de posar l'accent en què el líder només cobra sentit dins d'un grup, el qual l'encomana organitzar i conduir el mateix, darrere dels objectius establerts. Per tant, ha de ser algú capaç d'interpretar el camp dinàmic de forces i actuar sobre els estats de cada un dels components del grup.
En aquesta època no s'ha establert encara una clara diferència entre líder i cap. Es pensa en la mera funcionalitat de qui, pertanyent al grup, està al comandament. D'altra banda, Kurt Lewin no arriba a tractar específicament el lideratge com a tema central en cap dels seus escrits, encara que sí inspira diversos experiments socials relacionats amb ell.
L'estudi més cèlebre inspirat en les teories de Lewin el van realitzar Lippitt i White entre 1938 i 1939. S'hi van organitzar diversos grups d'escolars ( 'edats entorn dels 10 anys) als quals es va sotmetre a diferents estils de comandament per part d'un adult, que exercia de monitor i moderador del grup. En la primera fase es van comparar els lideratges democràtic i autoritari. En la segona , es va afegir l'estil laissez-faire, en què els monitors proporcionaven els materials però deixaven fer lliurement als nens segons els seus gustos, sense donar instruccions, ni oferir activament ajuda, ni elogiar o censurar, sinó mantenint-se al marge i disponibles per ser consultats (poques vegades els nens van sol·licitar informació o ajuda). En els grups democràtics, el monitor explicava als nens el que havien aconseguir, els feia suggeriments i els oferia informació, després ho debatien entre tots, però la decisió final quedava sempre en mans dels nens, que decidien què fer i com, elaboraven plans i es repartien comesos. Per la seva banda, els monitors autoritaris van imposar als seus grups els acords a què havien arribat els democràtics (d'aquesta manera , la tasca era la mateixa per a ambdós tipus de grups), explicaven el que havia de fer però sense revelar el procés complet ni els objectius finals, organitzaven les tasques i les distribuïen sense atendre les preferències dels nens , amb una actitud amigable però impersonal.
Al llarg dels experiments, es va observar que els nens sotmesos al lideratge autoritari mostraven poca iniciativa i força agressivitat (normalment de manera indirecta, atès que temien al monitor): aparentaven no escoltar, es saltaven les normes com "per equivocació", rebutjaven cooperar, menyspreaven el treball dels seus companys i exaltaven el mateix, danyaven els materials, marxaven abans d'hora o reclamaven la presència del seu professor habitual (quan aquest els va recomanar entendre directament amb el monitor, va esclatar la vaga). Els laissez-faire manifestar manca d'objectius, tendència al caos, indiferència respecte al monitor, negativitat, deixadesa i insatisfacció generalitzada. Per la seva banda, els nens dels grups democràtics es portaven bé amb el monitor, cooperar amb gust entre ells, van actuar amb iniciativa, van resultar més productius en quantitat i qualitat, van desenvolupar esperit de cos (fins i tot en la forma de parlar: es detectava un ús freqüent del "nostre " o "nosaltres"), lloaven sense envida els treballs dels més hàbils i les crítiques entre ells eren objectives i justes, van ser capaços de mantenir la col·laboració fins i tot quan el monitor abandonava la sala; més, va ser el tipus de grup preferit per la majoria de nens.
Per a més seguretat, els experiments es van replicar diverses vegades amb resultats similars, fins i tot quan es barrejaven nens que havien experimentat diferents tipus de lideratge. Aquí podeu veure un vídeo on es relaten els experiments:
