Molts espais feministes solen incorporar codis simbòlics i culturals burgesos que deslegitimen els de la classe obrera. A banda de les condicions materials, cal abordar l’hegemonia cultural que estructura aquesta exclusió
A principis del segle XX, Clara Zetkin va exposar l’exclusió de l’eix de classe dins del feminisme, assenyalant que el feminisme burgès no representava els interessos de les dones de classe treballadora. La seva crítica partia de la premissa que la lluita feminista no podia desvincular-se de la lluita de classes, ja que moltes feministes de la burgesia buscaven millores per a les dones de la seva classe sense qüestionar l’explotació capitalista que sostenia les desigualtats. Per a Zetkin, l’emancipació de les dones només podia assolir-se mitjançant la fi del capitalisme, perquè la doble explotació de les obreres –com a treballadores i com a dones– no es resoldria simplement amb més drets legals o polítics, sinó amb un canvi estructural profund.
D’altra banda, Antonio Gramsci va desenvolupar el concepte d’hegemonia per explicar com les classes dominants no exerceixen el poder només per mitjà de la coerció, sinó també del consentiment actiu, que s’imposa gràcies a violències simbòliques i estructurals que es construeixen mitjançant la cultura, les institucions educatives, els mitjans de comunicació i altres mecanismes que fan que les idees i valors de la classe dirigent i burgesa siguin percebuts com a naturals i universals, mentre que els gustos i maneres de fer de la classe obrera es consideren vulgars i fins i tot violents.
Així, l’hegemonia no és només un fenomen polític o econòmic, sinó també simbòlic i cultural, que determina què es considera legítim i qui té dret a ser escoltat en els espais de poder. Aquesta teoria permet entendre per què, fins i tot en moviments socials i espais d’esquerres, es poden reproduir estructures de dominació si no es qüestionen els codis culturals que estableixen quines veus tenen autoritat i visibilitat, i quines són excloses o deslegitimades.
Els moviments de lluita de classes premoderns estaven plens d’aquests codis obrers: llenguatge concret, solidaritat col·lectiva, acció immediata i directa. No obstant això, amb el temps, la classe professional dirigent ha anat apropiant-se d’aquests espais amb una reproducció cultural burgesa, fent que moltes de les formes d’expressió i lluita pròpies de la classe treballadora quedin excloses, rebutjades o deslegitimades.
Per comprendre aquesta dinàmica, cal posar el focus en com es reprodueix la superestructura de Marx, entesa com el conjunt d’institucions, ideologies i formes culturals que es desenvolupen sobre la base econòmica i que permeten la reproducció del sistema capitalista i les seves relacions.
Dins dels mateixos espais de lluita, opera una colonització cultural que reprodueix les lògiques de superioritat moral burgesa
En aquest punt és important, no només analitzar qui té el control dels mitjans de producció, sinó també qui crea i reprodueix codis culturals, comunicatius i simbòlics de la burgesia. Aquí juga un paper central la nova classe que es construeix en el capitalisme tardà, la classe professional dirigent (com l’anomenen Barbara Ehrenreich i John Ehrenreich), que s’encarrega de reproduir aquests codis i d’exercir una influència determinant en les institucions, la cultura i els moviments socials.
Aquesta classe no té grans capitals ni el control directe dels mitjans de producció, però sí que gestiona institucions, mitjans de comunicació, ONG, hospitals, universitats i gran part dels moviments socials. I en fer-ho, no només reprodueix el sistema econòmic, sinó també els codis simbòlics i culturals esmentats.
Les persones que socialitzen en entorns culturals marcats per codis burgesos adquireixen un habitus que estructura la seva manera de percebre el món i de comportar-s’hi, seguint les lògiques de distinció i legitimitat cultural que descriu Pierre Bourdieu. Aquest habitus de classe no és simplement una preferència estètica o un conjunt de normes apreses conscientment, sinó un conjunt de disposicions profundament arrelades que determinen les pràctiques, els gustos i les expectatives de manera inconscient. Així, qui ha estat socialitzat en ambients on predomina el capital cultural hegemònic interioritza aquests esquemes i tendeix a reproduir-los.
De la mateixa manera, mitjançant l’ús de la violència simbòlica, es genera un context de rebuig i superioritat envers tot allò que es considera “obrer”. Aquest mecanisme d’imposició ideològica té, entre altres objectius, la reproducció social de les classes dominants, fent que l’accés i l’ocupació dels espais de poder siguin gairebé impossibles per a aquelles persones que no en dominen els codis.
Aquest procés també genera autoodi de classe: per ser acceptades en espais de feminisme hegemònic, moltes dones i dissidències de classe treballadora es veuen obligades a adoptar codis burgesos, sovint a costa de perdre o invisibilitzar-ne els propis. Això es tradueix en la necessitat de reproduir una performance burgesa: fer servir determinades paraules, adaptar formes de parlar, de vestir-se i fins i tot gestionar les emocions segons uns codis específics. Qui no s’hi adapta corre el risc de ser titllada de vulgar o inadequada, perpetuant una exclusió subtil dins d’espais que es proclamen inclusius.
Els codis simbòlics i culturals que regeixen aquests espais polítics defineixen què és acceptable i què no, no pas des de la consciència política, sinó des d’un moralisme burgès disfressat de criteri cultural. Aquesta lògica suposa imposar-se per sobre dels codis de la classe obrera i decidir què és vàlid, com si certes formes de cultura fossin sinònim d’ignorància o alienació. Així, dins dels mateixos espais de lluita, opera una colonització cultural que reprodueix les lògiques de superioritat burgesa, excloent o deslegitimant les formes d’expressió i existència de les classes treballadores.
Avui, molts moviments socials solen ser visibilitzats i ocupats per persones provinents d’espais socialitzats i educades dins de la classe burgesa i dirigent. Això no és una casualitat: té una lògica estructural molt similar a l’androcentrisme, on el model universal de referència és l’home blanc, heterosexual i cisgènere, i tot allò que se n’allunya es percep com a desviat o inadequat. En el cas de la classe social, passa el mateix: els espais d’esquerres i moltes lluites socials han acabat universalitzant la manera de fer de les classes dirigents i burgeses, assumint-la com a cultura hegemònica i correcta. Això provoca que les persones de classe treballadora, amb altres codis i maneres de fer, experimentin una forma de síndrome de la impostora molt similar a la que senten moltes dones i persones de gènere dissident en espais masculinitzats i androcèntrics.
Aquesta síndrome de la impostora, tal com es conceptualitza des del feminisme hegemònic, no afecta tothom igual. Si s’és una dona o una persona de gènere dissident, però socialitzada en codis burgesos, és més probable que s’encaixi en els espais de poder. En canvi, aquelles persones que no s’ajusten a aquests codis poden ser etiquetades com a massa viscerals o inadequades, perpetuant una exclusió dins dels moviments que es diuen transformadors.
Hi ha discursos feministes que parlen molt de “classe”, però que sovint ho fan des d’una posició de superioritat. És aquest feminisme, que diu defensar les dones i gèneres dissidents de classe treballadora, però que no s’assegura que aquestes dones i dissidències tinguin espai real per definir la seva pròpia lluita. És aquest feminisme que teoritza sobre consciència de classe, però que després jutja les respostes amb codis culturals propis de la classe obrera com a massa viscerals, massa poc elaborades, massa violentes.
Alhora, sovint es cau en la romantització de la classe obrera, convertint-la en un element folklòric o en un símbol de resistència, però sense reconèixer-ne la complexitat i les dificultats quotidianes. Es construeix un relat desconnectat de la seva realitat, segrestat culturalment i educativament, que sovint adopta un to infantilitzador i paternalista. Això genera la imatge d’un subjecte revolucionari de la lluita de classes que no reflecteix les seves tensions, contradiccions i problemàtiques reals.
Hem de resignificar els codis de la classe obrera i trencar amb l’hegemonia cultural burgesa que domina gran part del feminisme i dels moviments de classe. Però això no pot convertir-se en una apropiació d’aquests codis per part de persones socialitzades en la burgesia i la classe dirigent, que s’autoproclamen de classe obrera sense haver estat mai socialitzades com a tals. No es tracta només d’usar el seu llenguatge o els seus símbols, sinó de garantir espais de lideratge i visibilització per a aquelles persones que han crescut i s’han mogut en aquests codis. Estem d’acord que no hem de dividir la lluita de la classe treballadora, però així com en el feminisme es demana que els homes socialitzats com a tals no siguin els qui liderin la lluita feminista, en la lluita de classes també hem d’exigir que siguin les persones realment socialitzades en codis obrers qui ocupin els espais de visibilitat i lideratge.
Si el feminisme de classe vol ser realment transformador, ha de qüestionar qui controla l’hegemonia cultural, qui decideix com es lluita i qui marca els límits del que és legítim i del que no ho és. Mentre el feminisme i gran part dels moviments socials continuïn construint-se des dels codis de la classe professional dirigent i burgesa intel·lectual, continuarà sent un feminisme excloent i aliè a les lluites de la classe obrera. Perquè aquesta lluita de classe no és només una qüestió econòmica, sinó també de qui té el poder de definir el discurs.
