JORDI DOMÈNECH | Pupitrelàndia. Comparteixo aquí el petit discurs que he fet avui, dimarts 15 de novembre, a la presentació del meu llibre “Mueve la lengua, que el cerebro te seguirá: 75 acciones lingüísticas para enseñar a pensar ciencias“, que s’ha fet al Col·legi Oficial de Llicenciats, a Barcelona, amb l’acompanyament de Cinta Vidal (cap d’edicions de Graó), Neus Sanmartí i Conxita Márquez.
“M’he informat una mica, i quan presentes un llibre es sol seguir l’ordre en tres apartats:
- Agraïments
- petita història de la gènesi del llibre incorporant anècdotes
- descripció i justificació de la seva utilitat per als possibles lectors
Això es diu superestructura d’un text, i conèixer-la em facilita a mi pensar en el que diré i a vosaltres seguir la meva intervenció. Genial, oi? No ens hi podem entretenir ara, però si voleu saber més coses sobre aquest meravellós poder de la superestructura lingüística…llegiu el meu llibre.
Això ha resultat en quatre fulls escrits a Calibri 12, interlineat simple. I penso fer-los servir. Així aneu avisats.
En primer lloc (atenció a l’inici del primer apartat) m’agradaria agrair a l’editorial Graó l’excel·lent feina d’edició que han fet i al Col·legi de Llicenciats que ens hagin acollit per a l’acte, i a tots vosaltres que hagueu vingut. Em fa una il·lusió tremenda veure-us aquí i imaginar la conversa que podem tenir un cop acabi de donar-vos la xapa parlant del meu llibre.
També agrair a la Neus, i en Tomàs (els meus fills) i la Laura (la meva dona) la paciència que han tingut, perquè qui més xapes sobre el llibre ha aguantat són ells.
I, és clar, vull agrair a la Neus i a la Conxita la seva participació avui. Sense la seva feina com a referents en la temàtica i el treball del grup LIEC de la UAB, aquest llibre no s’hauria escrit i no seríem avui aquí.
Vull situar una mica això, perquè per a mi és important que s’entengui. I per a fer-ho, dedicaré un moment a parlar de com hem arribat fins aquí per després parlar de com això ha impactat en l’estructura i contingut del llibre (atenció al subtil canvi al segon apartat, passem a text narratiu).
Tot va començar un dimarts de 1993… (no us espanteu, no m’allargaré gaire). Llavors jo estava a classe de Castellà, a l’antic COU (el que avui seria 2on de batxillerat).
El professor era cèlebre entre l’alumnat perquè quan quedaven quatre minuts de classe i estàvem ja tots aferrats al pupitre per agafar embranzida per sortir, solia dir: “Vinga, ens queda temps per analitzar un parell de frases més”. I contra tot pronòstic, Complement del Nom va, Subordinada adverbial ve, resultava que sí que hi cabien, en quatre minuts de sintaxis frenètica.
Però de vegades quedaven una mica més de quatre minuts. I llavors, gairebé com un prestidigitador, feia aparèixer “una altra cosa”. Eren uns exercicis que ell anomenava “Anàlisis semántico”. Ens proposava un text breu i després de llegir-lo ens desafiava a que imaginéssim altres maneres en què el text hauria pogut ésser escrit, i que discutíssim quin efecte produïa aquest canvi.
Què provocava fer servir aquest temps verbal i no un altre? Què passava si es feien servir punts i seguit enlloc de comes? Quina sensació transmetia el peculiar ordre de les paraules? Què passava en canviar-lo? Perquè havia escollit fer-ho així l’autor?
La veritat és que al principi aquests exercicis ens desconcertaven una mica a tots. Estàvem acostumats a memoritzar o embarcar-nos en complexos anàlisis sintàctics d’oracions. Res que impliqués embrutar-se amb el significat de les coses.
Però això era diferent. T’havies de ficar dins el text. No vam dedicar gaire temps a aquests exercicis. Es diria que ens els feia d’amagatotis de si mateix, robant furtivament temps a la preparació de les Proves d’Accés a la Universitat.
Calculo que el total acumulat varen ser unes tres hores en tot el curs. Però va ser suficient per prevenir-nos. Darrera el llenguatge s’amagava tota una tramoia fascinant que podia fer-se servir de forma estratègica per comunicar i fer que altres entenguessin. Crec que alguns de nosaltres vam adquirir llavors una relació íntima amb el llenguatge. La disposició a imaginar les formes que podrien haver existit, canviant el significat.
Els textos i el llenguatge era una cosa sobre la que es podia pensar.
Jo ho comparo una mica amb el moment en què vaig descobrir que això d’ensenyar, més enllà d’explicar bé o mantenir l’ordre a classe, era una cosa sobre la que es podia pensar. Un cop s’ha encès la guspira, s’origina un incendi que no s’atura.
Així que penso que és un bon moment per agrair-li també al meu professor de COU, en Manuel Domènech (que també és el meu pare i està aquí avui, i a qui va dedicat aquest llibre) que encengués aquesta guspira amb els seus “anàlisis semánticos”. Gràcies.
Perquè quan estàs avisat de que el llenguatge és una cosa sobre la que es pot pensar, portes unes ulleres que et permeten “veure” moltes coses que altrament se t’haurien escapat.
Potser per això em vaig inclinar cap al llenguatge quan, fent classe a 2on d’ESO, vaig veure les dificultats que tenien els meus alumnes per formular explicacions de fenòmens o treure conclusions de dades. Se’m va acudir que si els ajudava a comunicar en l’estructura lingüística i formats de la Ciència, fent petits articles científics escolars, això els ajudaria també a pensar en la manera en què ho fa la Ciència. Com en una cremallera: perquè el pensament avancés, també havia de fer-jo el llenguatge. (explícita referència a la portada del llibre).
Vaig fer una plantilla que els ajudés a estructurar la comunicació de les seves recerques en la forma en què la ciència les pensa i les comunica.
M’agradaria dir que va ser meravellós, però molts d’aquí sou profes i no colaria. Va costar, i bastant. Vaig anar fent proves i mirant d’ajudar els meus alumnes a entendre què pretenia jo, amb aquells informes de pràctica de laboratori tan estranys.
Però diria que ens en vam sortir. L’estructura d’un article científic (on es separen els resultats de les interpretacions, on les conclusions han d’intentar, argumentant, donar resposta a una pregunta o conflicte) va acabar fent el que jo no havia pogut fer fins ara: que els alumnes entenguessin que la Ciència no va de “fer barreges al laboratori”, sinó d’intentar entendre millor el món.
Va resultar que dominar els connectors gramaticals “per tant, així doncs, en conseqüència” no només servia per a expressar relacions causals. També servia per a “pensar-les”. I oferir als alumnes una plantilla amb aquestes, diguem-ne “estructures lingüístiques de pensament” va acabar portant-nos a reflexions cada cop més científiques.
Un petit incís, perquè penso que fa falta: si l’experiència científica dels nostres alumnes durant tota l’ESO es basa en omplir “informes de laboratori” que no tenen ni preguntes científiques ni un apartat de conclusions, i on no fa falta fer servir connectors gramaticals per treure conclusions o argumentar, vaja, després no ens enfadem si els treballs de recerca són un desastre.
Aquí la guspira ja havia calat foc a una part important de les mes pràctiques a l’aula (vaig incorporar el treball específic en el lèxic i les dinàmiques de comunicació oral) i la sort és que, llegint i buscant sobre aquesta simetria entre pensament i llenguatge, vaig entrar en contacte amb el grup LIEC de la UAB. Allí vaig aprendre (i segueixo aprenent) que aquesta intuïció en realitat estava fonamentada amb marcs teòrics i pràctiques d’aula. Hi havia un munt de gent que conversava sobre com aprofitar aquesta perspectiva tant potent a les aules. Això va ser l’oxigen que necessitava la guspira. M’hi vaig posar amb més ferocitat que mètode, també col·laborant al Pla d’Impuls de la Lectura del Departament, amb Núria Alba, Jaume Cortada i l’equip de Llengua i Plurilingüisme i desplegant aquesta mirada juntament amb altres docents a diferents espais, com el Betacamp o el grup de treball EduWikiLab.
Era fascinant. Cada nova ambició en l’ensenyament de les Ciències, tenia en el llenguatge el seu mirall.
- Fer front a les Pseudociències? à Lectura crítica.
- Posicionar-se davant de controvèrsies com les vacunes? à Debatre i escriure assajos.
- Entendre que la Ciència és una construcció social on tots som convidats a participar? à Comunicació Oral en seminaris congressos científics i Argumentació.
- Treball contextualitzat? à Gèneres discursius científics.
- Construir models mentals sobre com funciona el món? à Seminaris socràtics i lèxic científic.
Vaig mirar d’organitzar les formes (rúbriques, dinàmiques, plantilles, etc…) que anava agafant aquest diàleg entre la teoria i la pràctica i ho vaig fer en el #ProjecteC3
(si algú es vol distreure una mica enmig d’aquesta narració d’aventures, pot buscar al seu mòbil la web del “projecteC3” tot seguit al google i mentre acabo els últims paràgrafs, pot anar tafanejant).
Amb el temps, agafes seny i abandones la idea innocent de que tu treballant sol a la teva aula podràs fer algun canvi rellevant, i he anat “gratant” en les maneres de treballar aquesta simetria entre llengua i ciència de manera conjunta en el centre educatiu. M’agradaria dir que va com un seda. Però us diré una cosa millor: ho estem intentant i estem aprenent.
Així que he mirat que el llibre fos fidel a aquesta realitat, també en la seva estructura. (aquí passem al tercer apartat, en el que passem a text expositiu-argumentatiu).
He estructurat el llibre en capítols, que tot i que estan interrelacionats entre si, poden llegir-se de manera independent. A cada capítol, faig el focus en un aspecte diferent:
- diferents habilitats cognitivo-lingüístiques (descriure, explicar, argumentar…),
- la lectura crítica,
- els gèneres discursius de la ciència,
- el disseny d’unitats didàctiques TILC,
- i la col·laboració en el centre educatiu al voltant d’aquestes idees.
He intentat convidar el lector en el diàleg entre la teoria i la pràctica. Per fer-ho, a cada capítol descric els diferents marcs teòrics i referents (la Neus i la Conxita apareixen constantment) i diverses experiències d’aula (algunes exitoses) en format narratiu: què volia, com vaig intentar aconseguir-ho, què va passar i perquè penso que va passar. Crec que si vols que algú iniciï un canvi no n’hi ha prou amb els marcs i les eines, cal una narració. Perquè el text narratiu permet incloure les emocions, les anècdotes i tota la “brutícia” que envolta els actes educatius molt millor que els altres tipus de text.
Penso que això és important, perquè moltes propostes en educació es fan, com diuen els físics en els seus problemes de cinemàtica i dinàmica “assumint que estem en el buit i amb fregament negligible”. I, vaja, en l’educació real ja us puc dir que hi ha atmosfera -molta atmosfera- i quantitats industrials de fregament (amb el rol dels alumnes, el currículum, la gestió de l’aula, el paper dels centres educatius,…i l’avaluació).
També he volgut que el llibre fos una invitació a l’acció i facilités al lector començar a enriquir les seves pràctiques docents des del moment zero. Això és el que explica la profusió d’annexos, on proposo organitzadors gràfics, plantilles, rúbriques, targetes, etc…per poder començar a “parxejar” les “fugues lingüístiques” que puguin tenir les nostres activitats.
M’agradaria també que aquest llibre servís per moblar una mica l’espai de trobada entre profes de Ciències i de Llengua. Que fos un espai confortable, tangible, i poguéssim deixar les inhòspites i insulses discussions sobre “restar punts per faltes d’ortografia” penjadetes en un racó. Almenys fins que haguem pogut parlar del que és realment dominar el llenguatge i de com d’inevitable és per a poder pensar, sigui en l’àrea o assignatura que sigui.
Perquè diria que en realitat la decisió a prendre no és si treballem components lingüístiques a l’aula de ciències. La decisió a prendre si els alumnes les treballen amb la nostra ajuda, o sense.
Tant de bo el llibre serveixi per encomanar aquesta guspira que jo vaig rebre un dimarts de 1993.
Vinga. A cremar-ho tot”.
Barcelona, 15/11/22
=====================================
Nota: (M’han recomanat que aclareixi que això últim és un recurs estilístic metafòric i no s’ha d’interpretar de manera literal).
===========================================================
La Conxita Márquez i la Neus Sanmartí, dues referents en la temàtica que apareixen citades mil vegades al llibre, van tenir l’amabilitat de participar també en la presentació, amb un text en forma de conversa que crec que us agradarà llegir, i que elles m’han permès de compartir aquí. El podeu trobar al document adjunt:
