Asmaa Aouattah | Catarsi. Vaig començar a escriure aquest text abans de la sentència del tribunal suprem respecte del percentatge d’ensenyament del castellà a les escoles. Per tant, no és una resposta a la sentència que evidentment considero fora de lloc; perquè si hi ha una llengua amenaçada és el català i no pas el castellà, llengua que domina a la perfecció qualsevol catalanoparlant. És un text que recull un conjunt de reflexions sobre l’ús social del català des del punt de vista «migrant», necessari també en el debat que hi ha al voltant del tema.
Jo vaig haver d’aprendre català a l’edat de 33 anys, quan vaig descobrir que aquí hi ha una llengua pròpia diferent del castellà. Vinc d’una «ex-colònia» espanyola on l’espanyol havia arrelat en detriment de la llengua autòctona del país. Per tant, per mi donar més poder a una llengua ja poderosa era impensable. No nego que en la meva elecció va influir-hi també tenir de llengua materna una de marginada i perseguida: l’amazic. Independentment de tot això, per a mi era i és de sentit comú aprendre la llengua pròpia del país on vaig venir a viure, com ho faria amb l’alemany una persona que vagi a viure a Alemanya. La meva experiència em va permetre veure de prop com s’està vivint el procés d’aprenentatge del català i de la normalització lingüística per part de les persones que es van trobar amb el conflicte lingüístic servit.
Entre les situacions desagradables que ens trobem a Catalunya les persones d’altres procedències hi ha el bilingüisme oficial. Ens trobem immerses en un conflicte que d’entrada no entenem ni sabem com gestionar. Vulguem o no, en formem part. Tant perquè ens animen a aprendre el català i parlar-lo, com perquè ens assenyalen sovint com a culpables de la degradació del seu ús. Mirat d’una manera o altra, nosaltres sempre hi fem el rol d’objectes: rebem uns discursos, en patim les conseqüències i reaccionem com s’espera de nosaltres (o no). Però no som subjectes actius d’aquests processos: no hem participat en el seu disseny i, sovint, no participem dels debats que generen. Si poguéssim participar-hi, sense dubte podríem ajudar a destriar veritats de prejudicis, i a donar a conèixer com es viu des del punt de vista «migrant» aquest conflicte lingüístic.
Les persones d’origen migrant aposten, en general, per aprendre i parlar el català. Només cal veure els orígens de l’alumnat del Consorci de Normalització Lingüística i Escoles de Persones Adultes per constatar-ho. Amb tot, l’esforç per aprendre la llengua no és exempt de dificultats considerables:
No hi ha prou recursos per ensenyar català: els cursos ofertats són sovint inaccessibles econòmicament, poc flexibles en horaris i estan poc adaptats a les situacions personals i familiars de l’alumnat.
Els recursos materials i humans emprats per a l’ensenyament del català a persones adultes han comptat molt poc amb la veu i la realitat migrant, cosa que repercuteix sobre els seus resultats.
Fora dels espais d’aprenentatge, els àmbits d’ús del català eren i segueixen sent minoritaris, cosa que permet de manera limitada la pràctica de la llengua.
La resposta autòctona a l’ús del català per part de les persones d’origen migrant és majoritàriament castellana.
Bo i això, hi ha qui estableix una relació de causa-efecte entre la disminució del nombre de parlants i l’arribada de persones migrants a Catalunya. Qui ha vingut de fora, ha aterrat en un país poblat no en una illa deserta, i no és responsable d’allò que s’hi ha trobat. Esperar que la dita nova immigració doni resposta a un problema que la supera no és just. El que ha anat determinant l’ús que fem de la llengua no és el nostre origen o la nostra voluntat de no adherir-nos-hi. L’imperialisme lingüístic opera a tot arreu amb la mateixa lògica epistemicida d’antany: subordina i aniquila sabers, llengües i territoris. D’això, no en som responsables. Ara bé, sí que podem ser agents de revitalització important de la nostra llengua d’ara -el català- en un marc de mirada de-colonial, igualitària i inclusiva.
Tampoc no som culpables de la castellanització de la comunicació entre parlants. Qui canvia de llengua és qui és catalanoparlant, no l’altra. El canvi de llengua no sempre es fa des de la voluntat de facilitar la comunicació. Moltes vegades, aquest canvi està mogut per una mirada colonial cap a l’altra amb una doble intencionalitat. Per una banda, hi ha qui no accepta que l’altra es reivindiqui com a catalana, un posicionament clarament racista i excloent. Per l’altra, hi ha qui no creu que l’altra sigui capaç de parlar català, una creença que respon també a un imaginari euro-centrista, malgrat que s’actuï en principi amb bona fe.
Es desconeix bastant també la batalla diària que arribem a afrontar per reivindicar la nostra pròpia normalització «humana», i que implica tant el dret de parlar català com tots els altres drets. La batalla per imposar el dret a parlar el català i que et parlin en català és molt pesada, com moltes altres batalles. Quantes vegades s’ha d’aguantar l’estira i arronsa diari entre qui reivindica el dret a parlar català i a ser considerat/da com a tal i qui, per un motiu o altre, li ho nega? Hi ha qui ho farà cada dia, per opció política i hi ha qui no ho pot sostenir per gaire temps.
Deia Lluïs Marià Xirinacs: «Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts». Xirinachs el que planteja aquí és la qüestió fonamental del poder. La manera com es defensa el català determina la resposta que moltes persones hi donen. L’altra ho pot rebre com a invitació a formar part d’un projecte comú basat en el sentiment de pertinença a un sol poble, un tot on és reconegut com el que és. Però també ho pot rebre com una imposició (no estàs al teu país), com a classisme (el català, llengua d’elit), com a euro-centrisme (rebuig a la resta de llengües d’origen i les cosmovisions que les vehiculen), com a reduccionisme/racisme (no és prou catalana qui no parla català), i finalment com a nacionalisme aliè al patiment i les injustícies socials (importa més que parlis català que no pas que no mengis, que dormis fora o que no puguis votar). Si a això hi afegim que la ciutadania d’origen migrant en la seva majoria no és prou conscient del risc que corre el català i que, al contrari, el percep com una llengua privilegiada, l’efecte del discurs defensor pot ser contraproduent.
Evidentment la llengua no té cap culpa de si qui la parla i defensa és supremacista, racista o capitalista. És la llengua pròpia del país i és de justícia i respecte parlar-la, fer-la nostra i defensar-la. Però també se sap que la veritable motivació per l’ús d’una llengua ve més de la pròpia convicció que no pas de la llei. Per això no ajudarà en aquest procés ignorar què pensa l’altre, com se sent i com rep aquest discurs.
Hi ha molta segregació als pobles amb centres privilegiats amb un nivell de vida benestant i uns barris perifèrics condemnats a la precarietat. Els centres donen l’esquena als marges, on el castellà acaba sent la llengua majoritària. Si la defensa del català no va quasi mai lligada a la lluita contra les desigualtats, s’acaba associant el català amb la burgesia i la indiferència al patiment de les persones. En alguns entorns, es podria dir que emergeix un cert castellanisme militant, indignat per la priorització de l’ús de la llengua per davant del dret a un sostre, una feina o al menjar. Les persones que hem triat el català com la nostra llengua vehicular ens costa defensar el català i parlar-lo en segons quins contextos. Amb tot, no perdem mai de vista la llengua pròpia d’aquest país que ja és el nostre. No volem donar més força a l’imperialisme lingüístic espanyol que tantes llengües ha aniquilat, i ens preocupa també que el català desaparegui, per molt poca responsabilitat que tinguem en la seva davallada. Per canviar la situació del català, cal també lluitar contra altres sistemes d’opressió com el racisme i les desigualtats. Aquests sistemes també representen una amenaça pel català com ho són per a les persones.
En un altre ordre de coses, la llengua és la veu d’una cultura. Però quina cultura s’espera que el català transmeti en la Catalunya d’avui? En d’altres termes, què vol dir ser catalana avui en dia? La interculturalitat és present en el discurs oficial; és veritat, però en realitat hi ha una sola Cultura catalana reconeguda com a tal. El discurs de la integració remet a una catalanitat estretament vinculada a l’origen i bastant cega encara a la diversitat. Qui n’és exclosa (per racisme polític i epistèmic), no acceptarà fàcilment la llengua que la vehicula. Volem que la Catalunya d’avui sigui un país de persones iguals que construeixen a parts iguals un futur compartit? O bé aspirem a una Catalunya on els costums i llengües de les que venen de fora viuran a la perifèria i només seran reconeguts molt de tant en tant en ocasions especials? Si la Catalunya d’avui en dia ho som totes, per què no ho reflecteix la cultura? Si la resta de cultures estan condemnades a viure a la perifèria, voldran que el català sigui la seva veu?
El català segueix sent amenaçat per un sistema opressor i uniformista que no afluixa, i per corrents que ens volen fer creure que és una amenaça per un castellà sòlid, àmpliament difós i defensat. Però també ho està sent per un posicionament que no és capaç de veure que la defensa de la llengua també passa per defensar drets, reconèixer altres llengües i cultures, compartir recursos i descolonitzar la mirada cap a l’altra. La immigració, més que amenaça per al català n’és la gran oportunitat.
