Què hem de fer, davant de lleis considerades com a injustes? Henry David Thoreau, un dels primers teòrics de la desobediència civil (DC), s’ho preguntava el 1866: “Hi ha lleis injustes: ens acontentarem amb obeir-les? O intentarem esmenar-les, obeint-les fins que ho hàgim aconseguit? O les hem de transgredir i desobeir?”. Amb aquestes preguntes, tocava el nervi del conflicte entre l’estat de dret i els sistemes democràtics: com combinar la necessitat del respecte a la llei amb l’imperatiu de què la llei, per tenir legitimitat democràtica, es fonamenti en el consentiment?
Perquè cal recordar que una llei no és justa només pel fet de ser llei. I cal recordar, d’acord amb John Rawls, el principal teòric de la justícia en el nostre temps, que la DC, enfront de lleis considerades injustes, és tan legítima com l’autoritat democràtica constitucional a la qual s’oposa la desobediència civil . És justament Rawls qui reconeix la desobediència civil com “un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei, comès habitualment amb el propòsit d’ocasionar un canvi en la llei o en els programes de govern”, proporcionant, així, una precisa definició del que és. En el fons, com deia Hannah Arendt, la desobediència civil és un instrument indissociable dels principis d’un sistema democràtic, perquè és un instrument d’aprofundiment i radicalitat democràtica, que obre una via allí on només hi ha un mur, on els sistemes democràtics, per inèrcia, busquen blindar-se davant la possibilitat de qualsevol canvi substancial.
És clar que, en un sistema democràtic, ja hi ha vies per oposar-se a la llei amb la voluntat de canviar-la. Tanmateix, com va formular lúcidament Arendt, “la desobediència civil sorgeix quan una quantitat significativa de ciutadans es convenç o bé de què els canals utilitzats tradicionalment per aconseguir els canvis ja no estan oberts, o bé que a través d’ells no s’escolten ni s’atenen les seves queixes, o bé de què, al contrari, és el govern qui unilateralment impulsa els canvis i persisteix en una línia la legalitat i constitucionalitat de la qual desperta greus dubtes”.
I és que fins i tot un dels teòrics més rigorosos de la socialdemocràcia, Jürgen Habermas, sostenia l’any 1983 que “l’estat constitucional modern només pot esperar l’obediència a la llei dels seus ciutadans si es fonamenta en principis dignes de reconeixement”. Cosa que equival a dir que, sense el reconeixement de la llei, l’obediència a la llei pot ser excusable, perquè “la violació civil dels preceptes són experiments moralment justificats, sense els quals una república viva no pot conservar la seva capacitat d’innovació ni la creença dels seus ciutadans en la seva legitimitat”. Habermas, poca broma.
Quan pensem en la DC, pensem en Rosa Parks, en Gandhi, en Mandela, en les lluites feministes. Però també en les lluites dels insubmisos contra el servei militar obligatori i dels ecopacifistes contra les nuclears, en la lluita veïnal contra els desnonaments. En les mobilitzacions del Tsunami Democràtic o en la resistència a l’empresonament de Pablo Hasél. I en l’1-O, és clar. En tots els casos en què l’enfrontament a una norma injusta es porta a terme desobeint la llei.
Howard Zinn, referent teòric i activista de la DC, en el seu llibre Desobediència i democràcia. Nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre (Sembra), té l’immens encert d’entendre que la DC no pot limitar-se a la desobediència d’una llei injusta, sinó que abasta també a la mobilització de totes les tàctiques de protesta, encara que no s’oposin a lleis concretes mitjançant la desobediència, i que tanmateix molt sovint són objecte de repressió de l’estat encara que, formalment, només siguin un exercici de drets i llibertats fonamentals. Recordatori oportú en el cicle repressiu al qual s’ha abocat l’Estat espanyol.
En el conflicte entre estat de dret i sistema democràtic, la força de la llei està tendint, en les darreres dècades, a una situació de clausura i de bloqueig de reformes impulsades per la ciutadania, la societat civil i els moviments socials. Els sistemes democràtics viuen a escala internacional un replegament que fa passar els interessos dels agents econòmics transnacionals, la indústria armamentística o la defensa, per part dels estats, pel davant de la preservació del sistema de drets i llibertats fonamentals, incloent-hi els drets civils i polítics, els drets socials o el dret dels pobles a la seva autodeterminació. Als Països Catalans, i en diversos fronts, la desobediència civil ha arribat a convertir-se, en les darreres dècades, en alguna cosa més que una simple tàctica de reforma puntual del sistema o un mer instrument de canvi legislatiu, per arribar a ser una estratègia de confrontació amb l’estat, inspirada per una voluntat de radicalitat democràtica, enfront de l’immobilisme de l’estat de dret.
