Pep Cara Rincón | NacióDigital. "Qui té el cul llogat no seu on vol. El sindicat ha de ser com volem que sigui la societat en la que volem viure: radicalment democràtica i inflexible davant la injustícia"
Un sindicat no és una mena d’empresa de serveis que t’assessora laboralment i que et dóna dret a descomptes diversos; per molt que s’entestin a potenciar aquest model la UGT i les CCOO, entres d’altres. I un sindicalista no és un comercial a sou d’aquestes empreses de serveis especialitzat en muntar fantasmagòriques eleccions sindicals a qualsevol preu per mantenir una representativitat formal —i falsa— que permet seguir cobrant de l’Estat i mantenir el xiringuito. Això no és sindicalisme i si en voleu dir així cal afegir l’adjectiu groc o vertical. En els darrers quaranta anys aquest model sindical sorgit dels Pactes de la Moncloa ha aconseguit en gran mesura la seva finalitat: reduir la capacitat de visibilitzar els conflictes existents i sobretot dificultar que els puguin guanyar els obrers. Martín Villa sabia que calia evitar que hi tornés haver res de semblant al que fou la CNT al primer terç del segle XX. Les CCOO i la UGT han fet la resta i avui és fàcil relacionar sindicalisme a pràctiques poc ètiques o quelcom inútil.
Però si un sindicat no és res del que he dit abans, què és un sindicat? Un sindicat són els treballadors recolzant-se mútuament perquè vulguem o no pertanyem a la mateixa classe social i al sindicat, de manera conscient, ens hi reconeixem. El sindicat ens empodera i ens serveix per aconseguir millores laborals immediates i necessàries. Al mateix temps, un sindicat serveix per canviar la societat, per transformar-la del tot, per capgirar la truita. Si volem una societat radicalment democràtica i justa no podem organitzar-nos en empreses de serveis on la nostra veu no conta per a res i on els interessos de la direcció, dels partits o del govern de torn passen per sobre dels seus afiliats. Qui té el cul llogat no seu on vol. El sindicat ha de ser com volem que sigui la societat en la que volem viure: radicalment democràtica i inflexible davant la injustícia. Així ho fèren els nostres avis durant el primer terç del segle XX i per això fou possible la transformació econòmica i social de l’estiu de 1936.
La història no ha acabat com vaticinaven. I mentre hi hagi treball assalariat el sindicalisme serà necessari. La resta de relats, el liberalisme màgic i les cançons que amaguen la encara rígida estructura de classes amb estrofes identitàries i de consum, només cerquen la renúncia voluntària per part dels treballadors a defensar-se i a provar de fer un món més just.
Tal i com jo ho veig, totes les persones que treballen per un sou hauríem d’estar a un sindicat. Només amb això la societat seria molt més justa. Si a més ens impliquem en aquest sindicat de igual manera que ens impliquem en gestionar nosaltres mateixes les nostres vides el resultat seria sorprenentment positiu no només laboralment sinó en tot allò que ens afecta com a membres de la societat.
Jo sóc d’un sindicat com els d’abans. Antic perquè té uns principis sòlids i modern perquè pretén canviar el present per fer un futur que valgui la pena viure. L’anarcosindicalisme funciona. La CGT al Berguedà en poc més de dos anys ha creat seccions sindicals en deu empreses. En aquest temps al sindicat s’han afiliat més de cent persones, mantenim diversos conflictes i hem aconseguit no poques millores. Tanmateix podem anar molt més lluny. Això només depèn de la implicació de cada treballador organitzat. Salut i fins aviat.
