IVAN MIRÓ | El Crític. Per una reconstrucció de caràcter social, cal erigir un Nou Model Econòmic basat en una Economia Plural Transformadora.
Per sortir del Necrocapitalisme, caldrà força i imaginació política, econòmica, social i ecològica
Les conseqüències de la Covid-19 mostren la fragilitat d’un model econòmic global que prioritza l’acumulació privada de riquesa per sobre de la resolució equitativa de les necessitats humanes. A Catalunya, aquest model ha estat afavorit per polítiques econòmiques que han suposat, entre d’altres, l’afebliment de la protecció social, la deslocalització productiva, la reducció de la despesa sanitària, la precarització laboral, la crisi residencial, els recursos insuficients per la recerca, el menyspreu pel sector primari i una nul·la capacitat d’articular les cadenes productives locals, en favor d’empreses multinacionals. Com apunta Josep Manel Busqueta, la crisi assenyala, pel cas català, el col·lapse d’una economia d’interfície que importa per exportar: “el lliure mercat no ens assegura el proveïment del necessari, quan ens fa més falta“.
En aquestes condicions, Catalunya es troba amb un fràgil teixit socioeconòmic per sostenir una política econòmica orientada a l’interès general. Per tant, cal modificar les polítiques recents i desplaçar el mercat de la tasca reguladora de l’economia, vers institucions socials amb més capacitat de servir el bé comú, com són el sector públic, l’Economia Social i Solidària (ESS), el sindicalisme, el treball reproductiu i de cures, així com un sector privat que durant la crisi de la Covid-19 hagi actuat amb responsabilitat social, laboral i ambiental.
Per una reconstrucció de caràcter social, cal erigir un Nou Model Econòmic basat en una Economia Plural Transformadora. Dirigit a satisfer equitativament les necessitats econòmiques, socials i culturals de la societat; a proporcionar salut, renda, cures, habitatge, proveïments energètics o protecció social de forma universal; a garantir béns i serveis necessaris per a la dignitat de la vida humana. Dels marcs participatius de planificació, n’han d’emanar polítiques que facin bascular l’estructura econòmica cap a la propietat pública i social, la gestió democràtica, la socialització dels excedents i la transició ecosocial. Cal reorientar el sistema econòmic cap a una Economia per la Vida.
Un nou Model productiu relocalitzat i d’utilitat social
La crisi sanitària demostra quins són els treballs socialment necessaris per a la reproducció de la vida, i quins són contraproduents. El model productiu català s’ha orientat com una piràmide invertida, privilegiant el turisme, l’immobiliari o l’automoció; i menystenint sectors avui essencials: sociosanitari, neteja, comerç, logística, producció tèxtil o agrària. La mercantilització de la sanitat, la deslocalització productiva, la precarització del teixit comercial i la substitució pel capitalisme de plataforma, la uberització de la logística i l’anorreament del camp pel model agroindustrial han dibuixat un model productiu multiplicador de la crisi social i econòmica.
Ens cal un Nou Model Productiu orientat a la democratització, relocalització, mutualització i transició ecosocial de l’activitat econòmica
Per augmentar la resiliència productiva en contextos d’inestabilitat socioeconòmica i ambiental, cal un Nou Model Productiu orientat a la democratització, relocalització, mutualització i transició ecosocial de l’activitat econòmica. En el centre, un sistema públic que garanteixi universalment els serveis necessaris per a la cura de les persones. Al costat, un sector industrial relocalitzat i reorientat a una manufactura d’impacte social i ambiental positiu; un sector comercial i logístic que mancomuni infraestructures, dignifiqui ocupacions i faci front al capitalisme de plataforma; un sector agrari reorientat als cicles curts, la producció agroecològica i la sobirania alimentària; un sector serveis redimensionat vers un desenvolupament local endogen; així com un sector de la construcció reorientat a repensar l’agenda urbanística de les ciutats i l’ordenament territorial amb models resilients front l’emergència climàtica i residencial.
Tots ells, desplegant sectors encarats a la Vida: agroecologia, ecoconstrucció, mobilitat sostenible, energies renovables, reindustrialització comunitària, economia circular, cooperativisme de plataforma, tèxtil ecològic, cultura de proximitat, comerç de kilòmetre zero, tecnologies digitals lliures, etc. Per contra, les activitats nocives han de ser sotmeses a un procés organitzat de decreixement i reorientació. D’una economia abstracta i financeritzada, s’ha de passar a una economia (re)productiva i material, orientada sota principis d’utilitat social. La salut, l’habitatge, els proveïments energètics o l’alimentació són fonamentals pel propòsit d’una Economia per la Vida. A cada municipi i a escala catalana, s’ha de planificar estratègies de transició, resiliència, democratització, relocalització i mutualització de les economies.
Un nou Model reproductiu i de cures
“Cap societat que sistemàticament debiliti la seva reproducció social aconsegueix perdurar massa”, escriu Nancy Fraser. Com apunta el feminisme, la Covid-19 aguditza la crisi de cures del model dominant de reproducció social, una crisi sostinguda per les dones sobretot de classe obrera i d’origen migrant. Per Fraser, les lluites per la reproducció social abasten també els moviments per l’habitatge; la defensa de la salut pública; la sobirania alimentària; la renda bàsica; les lluites de migrants i treballadores domèstiques; els permisos de paternitat/maternitat més llargs o una jornada laboral més curta. Cal una reorganització massiva de la relació entre la producció i la reproducció: les persones de qualsevol classe, sexe, orientació sexual i color han de poder combinar activitats de cura amb un treball segur i ben remunerat.
En la reorganització, el sector públic ha de jugar un rol central a partir de models sanitaris, socials, educatius i de cures que prioritzin la propietat i la gestió pública, concertant quan sigui necessari determinats serveis amb entitats sense ànim de lucre, iniciatives comunitàries o cooperatives autoorganitzades de prestadores i/o receptores de serveis. En l’àmbit domèstic, calen mesures per la democratització i corresponsabilització del treball reproductiu; així com garantir els drets laborals de les treballadores domèstiques, sobretot amb la regularització de totes les treballadores sense papers.
Un Model ecològic i resilient
La pandèmia del coronavirus es relaciona amb l’alteració global dels ecosistemes, una crisi ecosocial provocada per la desforestació, la urbanització, l’agroindústria o el turisme. Vandana Shiva vincula la pandèmia amb l’emergència climàtica global provocada per unes economies extractives que devasten els recursos naturals. A Catalunya, les polítiques de desenvolupament han aprofundit la crisi ecològica: han menystingut la preservació de la natura, la transició ecològica i energètica, els circuits de proximitat, la mobilitat sostenible o la reducció de les emissions.
En la transició ecològica del model alimentari, cal que les administracions públiques siguin força tractora
Urgeix implementar un canvi de model productiu i de consum: la transformació ecològica de tot el sistema econòmic. Cal un decreixement del turisme, la construcció, l’energia no renovable o el transport contaminant. I privilegiar l’agricultura i la ramaderia ecològica, el reaprofitament circular de la matèria, reajustar l’activitat econòmica per mitigar el canvi climàtic. En la relocalització i transició ecològica del model alimentari, cal que les administracions públiques siguin força tractora, apostant per la producció local amb la compra pública d’aliments. L’objectiu ha de ser regenerar el territori, potenciar el món rural, frenar la urbanització, ecologitzar els nuclis urbans i industrials, potenciar la sobirania alimentària i energètica del conjunt del país.
Un Pacte per la Salut Col·lectiva, la Democràcia Econòmica i la Justícia Socioambiental
“L’altíssim risc de destrucció de teixit productiu i deteriorament de les condicions de vida de la població, evidencien la imperiosa necessitat d’una intervenció pública ràpida i contundent”, escriu Francisco Navarro, economista del Seminari Taifa. Tanmateix, després de batallar per mesures socials urgents i immediates, cal posar els fonaments del Nou Model Econòmic Postcoronavirus. Això és, impulsar un Pacte català per la Salut Col·lectiva, la Democràcia Econòmica i la Justícia Socioambiental, entre agents socioeconòmics plurals, que articuli polítiques transformadores. Un nou tipus de pacte social que – a diferència dels Pactes de la Moncloa de 1977, orientats a la reestructuració neoliberal de l’economia espanyola – institucionalitzi un Nou Model Econòmic Plural: salut universal, democràcia econòmica, justícia socioambiental. Quins actors han de formar part del nou acord?
El sector públic, amb una centralitat inqüestionable en l’emergència sanitària, ha d’apuntalar la reconstrucció postcoronavirus, tot abordant la planificació de l’economia, la renda bàsica universal, la nacionalització de sectors estratègics, la creació d’una banca pública o la provisió universal de la salut. Ara bé, cal discernir el traç gruixut que separa una estatalització vertical i autoritària de les relacions socials, d’una nacionalització democràtica i redistributiva dels recursos. Cal combinar nacionalitzacions i municipalitzacions amb la democratització i descentralització d’allò públic-estatal, garantint la cogestió per part de les organitzacions de treballadores i usuàries. A Catalunya, el municipalisme i el sindicalisme poden afavorir la reapropiació social d’allò públic.
Un actor del Nou Model Econòmic ha de ser el cooperativisme i l’Economia Social i Solidària
Un segon actor del Nou Model Econòmic ha de ser el cooperativisme i l’Economia Social i Solidària. Seguint Navarro, cal que “que des del sector públic s’estableixin estructures descentralitzades i recolzades en l’economia social per a la planificació econòmica”. La crisi obliga a repensar el capitalisme en favor de la democràcia econòmica, la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, la limitació del lucre, el servei a la comunitat o la localització econòmica. Ara bé, les iniciatives de l’ESS no escapen a les dificultats i alguns governs, com l’escocès, hi destinen 20M de lliures. A Catalunya, per rellançar una Nova Economia Postcoronavirus, calen mesures en aquest sentit, que exigiran una forta implicació de l’ESS catalana en el Nou Model Econòmic. En aquesta concertació público-cooperativa, les finances ètiques han de contribuir, amb la banca pública, a un sistema financer al servei de les persones i el teixit productiu. L’ESS ha de formar part dels òrgans col·legiats de política econòmica, amb l’Economia Feminista i l’Economia Ecològica. Els Ateneus Cooperatius han de coproduir i implementar polítiques de desenvolupament local i transició ecosocial al territori. La Llei d’ESS ha de reconèixer-la com un àmbit específic de desenvolupament, subjecte de polítiques públiques i de democratització socioeconòmica i ambiental.
En tercer lloc, és necessari implicar l’economia privada –la pròpia de l’estructura catalana, com autònoms i PIMES – en el Nou Model Econòmic. Sobretot la que hagi desenvolupat una forta responsabilitat social, laboral i mediambiental durant la crisi del coronavirus. Cal definir un nou sector privat d’utilitat social: lucre limitat, excedents a finalitats socials, criteris d’empresa social. Aquesta nova economia privada haurà d’entendre dels riscos de la fagocitació productiva del capitalisme de plataforma, estarà supeditada a l’interès general i es facilitarà la seva transició cap a estructures mancomunades.
Cal també que les organitzacions populars i veïnals esdevinguin un agent econòmic comunitari
En quart lloc, cal que les organitzacions populars i veïnals de Catalunya – a més de prosseguir la lluita reivindicativa- esdevinguin un agent econòmic comunitari. Durant la pandèmia, les xarxes de suport mutu han sostingut a la població amb una universalitat que ha superat els límits estatals. Són una eina de solidaritat i cohesió popular indispensable en temps de precarietat, exclusió social i racisme institucional. Les estructures populars dels sindicats d’habitatge, els Equipaments de Gestió Comunitària, els horts socials, els obradors compartits, la producció autogestionada, els FabLab comunitaris, les monedes socials, els bancs del temps, els espais de criança compartida, l’economia migrant i antiracista, o les comunitats autofinançades, són institucionalitat alternativa i contrapoder social. L’Economia Popular i Comunitària és clau per la transició comunal i ecològica de pobles i ciutats. En cas que ho expressi, caldrà incorporar-la al pacte per un Nou Model Econòmic.
Reconstruir el món i fer-ho diferent
Mariana Mazzucato s’ha referit a la triple crisi del capitalisme global: sanitària, econòmica i ambiental. L’abisme al que s’enfronten les societats occidentals n’està trastocant els paradigmes. El que ahir era impensable, avui és una alternativa per fer possible el demà. En la commoció mundial provocada per la pandèmia, els escenaris estan oberts: es tancaran segons les correlacions de força geopolítiques, estatals, empresarials i de classe.
Per sortir del Necrocapitalisme, caldrà força i imaginació política, econòmica, social i ecològica
De com s’afronti la reconstrucció en naixerà un model o altre econòmic, polític i social. Es pot normalitzar la recentralització autoritària dels Estats, la militarització, la pèrdua de drets, l’extrema dreta marcant el pas. Es pot reconstruir amb plans de xoc neoliberals i receptes d’austeritat, mentre es rescata multinacionals energètiques o aèries. Es pot radicalitzar la distopia de Silicon Valley: individus als domicilis, connectats i abastits pel capitalisme de plataforma. Tota resposta, tanmateix, haurà de tenir present que la crisi del coronavirus, com apunta Iolanda Fresnillo, és l’agreujant d’una crisi del capitalisme global que ja es forjava.
Per sortir del Necrocapitalisme, caldrà força i imaginació política, econòmica, social i ecològica que ens situï en una posició més favorable per la Vida i la Salut Col·lectiva. Tant de bo tingui raó Jacques Attali, quan escriu: “el desig de viure sempre preval i al final, els humans acaben per enderrocar tot el que els impedeix gaudir del seu breu pas per la terra”. Serem capaces d’aixecar una societat humana centrada en la reproducció equitativa, digna i col·lectiva de la vida?
*Si vols llegir l’article complet en pdf el pots trobar aquí.
