24 mites falsos que banalitzen la violència quotidiana contra les dones

Laura Aznar i Laia Soldevila | Sentit Crític. El 25 de novembre es commemora el Dia Internacional per l'Erradicació de les Violències contra les Dones. Però les violències quotidianes que pateixen no sempre són visibles. Dones de totes les edats, procedències i professions conviuen amb el menyspreu, l'insult o el judici per part dels homes. CRÍTIC ha elaborat un vídeo on 13 dones reprodueixen fins a 24 frases masclistes que poden esdevenir el germen dels feminicidis.



“Si vas vestida així a la feina, no esperis que et prenguem seriosament”; “Quant cobres? Les negres sou totes putes, oi?”; “Fins que no vegi la denúncia, no em creuré que t’han violat”; “Si has begut i no saps ni què fas, és culpa teva”. Aquestes agressions verbals formen part de la quotidianitat de moltes dones, lesbianes, ‘trans’, migrades i racialitzades, i queden recollides en el vídeo ‘Histèriques, malfollades, culpables. La violència masclista en 24 frases’, elaborat per CRÍTIC amb el suport de la productora audiovisual Funky Monkey.

En aquest reportatge, s’agrupen les 24 frases masclistes en sis grans eixos amb l’objectiu de trencar cada mite i fer visible cada forma de violència que pateixen les dones.


1. Un repunt de les denúncies per agressions sexuals

Segons les Nacions Unides, una de cada deu dones patirà una agressió sexual al llarg de la seva vida. A Europa, l’enquesta sobre violència masclista de l’Agència Europea de Drets Fonamentals del 2016 va concloure que quasi 4 milions de dones van ser violades i que el 10% d’aquestes violacions van ser perpetrades per més d’un autor. Aquesta mateixa enquesta assenyalava que més del 80% dels agressors sexuals formen part de l’entorn de la víctima, és a dir, les seves parelles, exparelles, familiars o amistats.

Però quina és la situació a Catalunya? Durant tot l’any passat es van denunciar 757 agressions sexuals, una xifra que equival a dues violacions diàries. Si s’hi inclouen les denúncies per abusos, se’n comptabilitzen un total de cinc el dia. Enguany, hi ha hagut un repunt dels casos denunciats: les agressions i els abusos sexuals registrats durant el primer trimestre del 2018 han crescut el 18% respecte al mateix període del 2017, passant de 382 a 451. Segons les dades que va fer públiques el Ministeri de l’Interior al mes de maig, les denúncies per violació a Catalunya han augmentat el 36% durant els tres primers mesos de l’any.


A Catalunya, el 2017 es van denunciar 757 agressions sexuals: dues violacions diàries

Paral·lelament, des de principis d’any i fins a finals d’octubre, a Catalunya s’han comptabilitzat 12 mutilacions genitals femenines, 9 matrimonis forçats i 1.286 delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual de les dones. La majoria de les víctimes (42%) i un quart dels agressors (25%) tenen entre 11 i 20 anys.

Les denúncies, tanmateix, són la part més visible de les violències masclistes. En declaracions al diari ‘El País’, la psicòloga especialista en violència de gènere Alba Alfageme advertia que, si es comparen les dades de les enquestes de victimització amb la xifra total de denúncies, només entre el 7% i el 10% dels delictes sexuals arriben a la policia.

Recentment, les institucions públiques han girat la mirada cap als espais d’oci (com les discoteques, els bars, els locals o les festes a l’espai públic), zones on les agressions sexuals que pateixen les dones sovint han estat més invisibilitzades. Segons les dades d’una enquesta realitzada pel Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per encàrrec de CRÍTIC, el 30% de les dones han patit tocaments o fregaments contra la seva voluntat en discoteques, bars o concerts. Així mateix, vora el 14% han rebut intimidacions que les han forçat a marxar abans del que desitjaven d’algun local d’aquest tipus. Malgrat que totes les generacions de dones afirmen haver patit aquestes situacions, una de les constatacions més alarmants és que més de la meitat de les joves (el 55%) han estat magrejades en locals de festa contra la seva voluntat. Davant d’aquesta realitat, diversos ajuntaments i col·lectius feministes han activat protocols per abordar aquests casos ‘in situ’, i la Generalitat treballa en un Pla de seguretat contra les violències sexuals en els espais d’oci.

2. La maternitat

A l’Estat espanyol, el 25% de les dones nascudes el 1975 no tindrà descendència. Aquesta és una de les principals conclusions de l’informe del 2016 ‘La infecunditat a Espanya’, del Centre d’Estudis Demogràfics, a la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons les dades que recull, una de cada quatre dones no serà mare en contra de les seves expectatives i desitjos, i no per decisió pròpia.

Hi ha una amalgama de factors socioeconòmics que ajuden a explicar aquest fenomen. La inestabilitat laboral, l’augment del preu de l’habitatge, la precarietat dels salaris o les dificultats en la conciliació fan que algunes dones que poden i volen tenir fills posposin aquesta decisió perquè no reuneixen les condicions familiars i materials òptimes per assumir, moltes vegades en solitari, els costos de la reproducció. Amb el pas dels anys, si assoleixen uns mínims vitals que consideren indispensables, poden veure truncat el seu projecte per la dificultat de quedar embarassades.


Les dones dediquen 4 hores diàries a la llar i a la cura de la família. Els homes, la meitat del temps

Segons les enquestes d’usos del temps, existeixen desigualtats importants entre homes i dones a l’hora d’assumir les responsabilitats derivades de les tasques domèstiques. Mentre que elles dediquen al voltant de 4 hores el dia a les tasques domèstiques i a la cura de la família, ells hi dediquen la meitat del temps: 2 hores. La sobrecàrrega que assumeixen les dones limita la seva possibilitat de gaudir del temps personal, de l’oci o de la vida política o social. Aquest pot ser un dels motius pels quals també hi ha dones que decideixen no ser mares, tot i que a vegades són qüestionades pel fet d’estar atemptant contra els rols tradicionals històrics que se’ls han assignat.

I n’hi ha d’altres que potser rebutgen aquesta opció perquè volen promocionar les seves carreres professionals, i són conscients que la maternitat penalitza en algunes feines. Així ho demostra un estudi de la UGT del 2014, que conclou que, quan una parella heterosexual té fills, la taxa d’ocupació de la dona s’enfonsa el 20%, mentre que la de l’home augmenta el 8%. El sindicat detectava que la taxa d’ocupació d’una dona sense criatures arribava al 80,4%, superant la de l’home (el 71%). En canvi, quan hi havia un embaràs, la taxa femenina queia fins al 60%, mentre que la masculina augmentava fins al 80,4%. I això no és tot: quan les dones seguien treballant, havien d’assumir el triple de parcialitat que els seus companys homes.

3. Banalització de la violència i de les denúncies

L’any 2017, els jutjats catalans van cursar 22.952 denúncies per violència masclista, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). La xifra és la més elevada registrada fins ara: el 17,5% superior el 2016 i el 24,6% més dels últims deu anys. Segons el Departament d’Interior, durant els nou primers mesos del 2018 ja s’han interposat 12.269 denúncies als Mossos d’Esquadra, un 80% de les quals en l’àmbit de la parella. Tot i això, advocades com Carla Vall, que treballa en casos de violència masclista, asseguren que les xifres són només “la punta de l’iceberg” d’un fenomen molt més ampli. Ho constata l’Enquesta de Violència Masclista del 2016: 2 de cada 3 dones han patit alguna forma de violència masclista al llarg de la seva vida. Proporcionalment, per què es denuncien tan poques agressions?

Un dels motius és pel qüestionament que reben els seus relats. “Les agredides han de suportar moltes preguntes i molts judicis per part del seu entorn social i dins la mateixa policia”, apuntava en aquest reportatge de CRÍTIC la vicepresidenta de Dones Juristes, Ester García. El tipus de roba, l’actitud, l’ambient festiu o l’alcohol ingerit són algunes de les preguntes que reben les dones que decideixen fer pública o denunciar una agressió masclista. Algunes vegades, no solament es dubta de la vivència de l’agredida, sinó que també es posa en dubte la veracitat de la denúncia presentada. Les dades, però, desmenteixen categòricament aquesta qüestió. Segons la Fiscalia General, del 2009 al 2016 a l’Estat espanyol hi va haver 1.055.912 denúncies per agressions masclistes. Només en 79 casos es va demostrar que la denuncia era falsa, una xifra que representava un ínfim 0,0075% del total. De fet, el 2016 la Fiscalia no va trobar cap denúncia falsa entre les presentades.


Catalunya és la comunitat autònoma que més ordres de protecció rebutja, en alguns casos fins al 70%

Tanmateix, la impugnació del relat de les víctimes també es dóna als jutjats. En el mateix reportatge de CRÍTIC, l’antropòloga i membre d’Irídia Cati Canyellas explicava que, dins l’imaginari d’alguns operadors jurídics, “hi ha la idea de la ‘víctima ideal’, que és la que es correspondria amb el patró social de conducta que han de tenir les noies”; però, si una víctima no s’hi correspon, “poden qüestionar la credibilitat del seu testimoni”. La traducció jurídica d’això, sentencia, “pot implicar una falta de protecció de la denunciant”. Una de les conseqüències d’aquesta visió es fa palesa amb les ordres de protecció: malgrat que la demanda ha crescut els últims anys, les ordres concedides pels jutjats han disminuït. De fet, Catalunya és la comunitat autònoma que més ordres rebutja, en alguns casos fins al 70% de les demandes. Davant aquestes dades, les expertes coincideixen en la necessitat que hi hagi una formació integral en matèria de violència masclista, no solament per als operadors que treballen directament amb les dones, sinó també per a altres agents que poden tenir influència social com els mitjans de comunicació. La formació ja és una demanda que recollia la Llei 5/2008, però moltes vegades ha flaquejat per manca de pressupost, com han denunciat les entitats del moviment feminista.

4. Les agressions contra dones lesbianes i ‘trans’

Cada any des del 2014, l’Observatori contra l’Homofòbia (OCH) fa públic un informe sobre l’estat de la LGTBI-fòbia a Catalunya. El document s’elabora a partir dels casos que l’Observatori recopila, classifica i assisteix jurídicament i psicològicament, en cas que les persones agredides ho sol·licitin.

Malgrat que la informació recollida per l’entitat es deriva dels casos que s’hi adrecen directament i que, per tant, no representen la totalitat d’incidències que pateix el col·lectiu, sí que són una aproximació per saber quina és la situació que viuen les dones lesbianes, els homes gais, les persones ‘trans’, bisexuals i intersexuals.

El 2017, l’Observatori va registrar un total de 111 incidències, la meitat de les quals van ser agressions físiques, verbals, assetjament, amenaces i vexacions que es van reproduir en esferes molt diverses, que inclouen discursos d’odi, discriminacions en l’àmbit educatiu, de salut, laboral, institucional o a través dels mitjans de comunicació. Mentre que la meitat de les incidències les registren els homes gais, els altres membres del col·lectiu segueixen estant molt més invisibilitzats.


De totes les incidències que recull l’OCH, l’11% afecten dones lesbianes, i el 17%, persones ‘trans’

Així i tot, un total de 12 casos, l’11% de les incidències, tenien relació amb dones lesbianes i bisexuals. Les agressions que pateixen tenen lloc en àmbits molt diversos, tot i que el sistema sanitari acostuma a ser en el focus de la polèmica. En un article a CRÍTIC, Elena Longares, membre de LesBiCat, destacava la violència ginecològica a la qual alguns professionals sotmeten aquestes dones, i que s’exemplifica amb pràctiques com la negació a realitzar-los algunes proves mèdiques sota la concepció que elles no s’exposen a pràctiques sexuals de risc. Longares també recordava que la formació del personal sanitari per evitar actituds lesbòfobes és una de les demandes històriques del col·lectiu. “La construcció que hi ha sobre les dones lesbianes està feta des del masclisme però també des de la lesbofòbia, i això fa que ens plantegin preguntes com quant temps fa que sabem que som homosexuals”, explicava.

D’altra banda, el 17% de les incidències registrades l’any passat (19 casos) afectaven de manera directa les persones ‘trans’. Mar Llop, membre de l’associació Generem, recordava a CRÍTIC el canvi que va suposar passar de tenir com a referència la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic a tenir el Servei de Trànsit del CAP de Numància com a porta d’entrada. Així i tot, apuntava que encara queden alguns aspectes pendents de resoldre’s, com l’enquistament de les llistes d’espera. En l’àmbit laboral, algunes d’aquestes persones hi queden excloses pel fet de tenir un perfil que trenca amb la normativitat social. D’altres es veuen forçades a abandonar la seva feina per fer una transició de gènere, amb la voluntat de reincorporar-s’hi més endavant. Això s’explica, també, per la manca de protocols de transició de gènere en alguns llocs de treball.

L’Informe de l’Observatori revela que el desemparament que pateixen les persones agredides i la revictimització per part de les institucions deriva en el fet que més d’una quarta part de les víctimes de violències LGTBI-fòbiques (al voltant del 28%) no denunciïn les agressions patides.

5. Tòpics i agressions a dones migrades i racialitzades

Si bona part de les violències quotidianes que pateixen les dones no formen part de l’agenda pública, aquelles que pateixen les dones migrades i les dones racialitzades per les seves característiques estan encara més silenciades i passen més desapercebudes a tots els estaments. Les problemàtiques concretes d’aquests col·lectius queden invisibilitzades sota tòpics diversos com el de la seva hipersexualització, una de les violències més comunes que pateixen les dones racialitzades. “La hipersexualització comença a l’adolescència i se suma a les altres interseccionalitats que vivim”, explicava la periodista Lucía Mbomio en aquesta entrevista a Mèdia.cat. Dones racialitzades han denunciat en més d’una ocasió el racisme i el classisme que s’amaga darrere la referència al seu erotisme, la seva professió o les condicions en què viuen la seva religió. Les etiquetes d”antifeministes’, en l’últim cas, prostitutes o nimfòmanes, en els dos primers, acaben tapant debats i qüestions transcendents per a les dones racialitzades i les dones migrants. Per exemple, la islamofòbia de gènere, de la qual parla l’activista feminista musulmana Fàtima Aatar; la falta de suports davant l‘assassinat d’una persona racialitzada, com reflexionen des del col·lectiu Afroféminas, o la lluita de les prostitutes perquè el seu assassinat també computi com a violència masclista per a l’Administració.


De les 99 dones assassinades l’any passat arreu de l’Estat, 26 eren dones migrades

La lluita contra els estereotips, però, és només un dels fronts que han de combatre aquests col·lectius. Les agressions masclistes colpegen amb prevalença les dones migrades. La proporció de víctimes de violència masclista d’aquest col·lectiu suposa una sobrerepresentació respecte al pes demogràfic de dones estrangeres a l’Estat espanyol (del 13% actualment), com ja apuntava l’informe del Programa de Suport Psicosocial per a Dones de l’Obra Social de La Caixa. L’estudi subratllava llavors, el 2011, que el 14,4% de les dones migrants declaraven haver estat maltractades per la seva parella o exparella alguna vegada en la vida i el 21% havia patit violència masclista al llarg de la seva vida. Les dades actuals no són més encoratjadores. Quant a feminicidis, de les 99 dones assassinades que va haver-hi l’any passat a tot l’Estat, 26 eren dones migrades, segons dades de l’informe de Feminicidio.net. Però l’evident necessitat d’atenció per part de les administracions a les seves problemàtiques no es veu atesa.

L’advocada Sara Vicente explicava en aquest article a ‘Quarto Poder’ la doble vulnerabilitat de les dones migrants també a la justícia: “La vulnerabilitat de ser dona, d’una banda, i de l’altra, la de ser migrant, ja que, a més d’uns codis culturals diferents, tenen dificultat per accedir a alguns serveis”. L’advocada, que atén víctimes de violència masclista d’aquest perfil, destaca que la situació d’algunes d’aquestes dones és molt difícil perquè, moltes vegades, “no posseeixen una xarxa social, d’amics o familiars propers en els quals recolzar-se. Una de les bases del maltractament és l’aïllament, i aquestes dones, si no tenen arrelament, pateixen l’aïllament en major mesura”, diu a l’article. De fet, a més de la discriminació de gènere, la realitat de moltes dones migrants també s’entrelliga amb la vulnerabilitat econòmica que pateixen com denunciava aquest reportatge de CRÍTIC. Són, junt amb les dones joves i les de la tercera edat, el col·lectiu que més precarietat econòmica pateix.

6. Feminicidis, l’expressió més extrema de la violència masclista


El feminicidi o assassinat masclista és una de les expressions més extremes de la violència que pateixen les dones. Als Països Catalans, durant el 2018 han estat assassinades 22 dones (el 2017 en foren 27) segons el web feminista de referència Feminicidio.net. Aquesta plataforma va més enllà de les dades oficials del Ministeri de l’Interior perquè inclou altres supòsits en l’assassinat masclista com la no relació sexoafectiva prèvia entre la víctima i l’agressor, els assassinats dins de la família per raó de ser dona, els infanticidis i assassinats transfòbics, entre d’altres. Precisament, que la Llei espanyola només inclogui com a crims masclistes aquells que han estat perpetrats per parelles o exparelles és una de les crítiques més recurrents del moviment feminista. Entre les conseqüències d’aquesta normativa, hi ha el fet que l’assassí no és jutjat per un tribunal especialitzat, sinó per un jutjat ordinari, encara que allà se li pugui aplicar l’agreujant de gènere, com expliquen els periodistes Fàtima Llambrich i Guillem Prieto en aquest article. Tot i que la normativa catalana té un abast més ampli de la violència masclista, no té vessant penal i, per tant, la llei estatal és la que preval en els casos penals.



La meitat dels feminicidis del 2017 a l’Estat espanyol van ser comesos per les parelles o exparelles de les víctimes

A l’Estat espanyol, la xifra de feminicidis enguany ascendeix fins a 89 (el 2017 van ser-ne 99). Segons el mateix portal, des del 2000 fins a l’any passat 890 dones van ser assassinades a les mans d’homes. Les parelles o exparelles són els principals assassins de les víctimes. El 2017, el 53,5% d’aquests crims arreu de l’Estat foren comesos per homes vinculats sentimentalment amb elles (el que es coneix com a ‘feminicidis íntims’). Segons l’informe anual de Feminicidio.net, la mitjana d’edat de les dones assassinades el 2017 era de 43 anys, la mateixa edat que tenien els perpetradors del crim. Una de cada deu víctimes del 2017 passat havia denunciat el seu assassí (10,2%) i una més havia retirat la denúncia. Vuit dones van demanar mesures de protecció policial i judicial i set la van obtenir. Sis d’aquestes van ser assassinades amb una ordre de protecció en vigor. En un cas, el risc per a la dona va ser considerat alt, mentre que tres més van ser valorats amb risc mitjà, un amb risc baix i un últim cas no va tenir valoració policial de risc (VPR).

Precisament un diagnòstic erroni del risc és un dels errors recurrents de la justícia que han deixat desprotegides algunes víctimes. “Els criteris amb els quals el poder judicial segueix valorant si existirà o no un assassinat no serveixen, donen mostres d’error des de fa anys i ningú s’ha posat les piles per canviar-los”, explica en aquest article a ‘El País’ Octavio Salazar, jurista expert en gènere. En el mateix article, Pilar Llop, delegada del Govern per a la Violència de Gènere, ho corrobora: “No s’està valorant el risc adequadament. Aquí els instruments actuals que tenim de valoració, que són el policial i el pericial [es refereix a les unitats de valoració forense integral], o no existeixen o són insuficients o deficients”. Les mesures correctores d’aquestes deficiències no s’han plantejat de manera concreta. Les entitats feministes ho subratllen com una mostra més de violència institucional, una violència de les administracions que ometen el seu deure de treballar de manera proactiva, com marquen les lleis, per erradicar la violència masclista.

Comentaris

Etiquetes

antifa antiglobalització apoteosi nècia assemblea Associació autogestió avaluació Badia barri Ca n'Oriac capacitats diferents Centres socials ciberanimació ciutat ciutats en transició col·lapse competència ecosocial comunal comunicació comunicació 2.0 comunitat Consell Escolar consum responsable Cooperativisme creació cultural crisi Cultura de carrer cultura democràtica cultura lliure cultura organitzativa cures decreixement democràcia democràcia cultural desenvolupament comunitari desigualtat desobediència diversitat funcional Documental ecofeminisme educació integral educació no formal educació popular edupunk empatia radical Empoderament equipaments socioculturals escoles feministes espai públic esport estat del benestar ètica hacker feminisme fp gènere gestió ciutadana gestió cultural gestió de conflictes globalització graffiti grup d'acció grups de consum horitzontalitat inèdit viable innovació democràtica intel·ligència col·lectiva interelacions Intervenció social lalluitaeduca libros lideratge llenguatge inclusiu lleure educatiu lleure sociocultural llibres lluita de classes masculinitats mediació comunitària Micromasclismes microvídeo mobilitzacions municipalisme okupa organització PAH participació pedagogía crítica pedagogia llibertària pedagogías invisibles perspectiva de gènere planificació poder poesia política projecte professional quadern de bitàcola reclaim the streets refugiades repressió sabadell servei públic sindicalisme Sobirania alimentària Sociologia solarpunk sostenibilitat suport mutu teatre de l'oprimit terapia antishock transformació treball per projectes violència masclista
Mostra'n més