Anna Tomás | Social.cat. Amb aquest interrogant encetem un debat que no és pas nou. És un vell debat que retorna i ens obliga a aturar-nos i reflexionar. Per què ara? El darrer informe INSOCAT d’ECAS, Treball precari, habitatge privatiu i manca d’inversió social, ens assenyala que la pobresa augmenta i es cronifica, la precarietat en l’habitatge i en l’àmbit laboral es perpetua i davant la gravetat de la situació, no hi ha respostes institucionals que permetin revertir-la. El resum executiu de l’informe és breu de llegir, però molt difícil de digerir.
En aquest context de retrocés dels drets socials ressorgeix un nou corrent repolititzador de les entitats socials. Un corrent que reivindica el seu paper polític i d’acció social transformadora, i demana una revisió de la ciutadania i del model i rol de les professionals. En els diàlegs que se’n deriven s’apunta cap una confrontació entre el rol de proveïdors de serveis de les entitats i el d’agent de transformació social i millora de les condicions de vida de les persones en situació de vulnerabilitat. I el debat està servit.
Ha quedat malmès el marc d’acció política de les entitats socials al centrar-se en les dinàmiques pròpies de la gestió dels serveis, l’atenció individual de la persona “usuària” i la gestió dels processos tècnico-administratius? Quin paper juguen les entitats socials en l’acció sobre els determinants socials dels processos d’exclusió social? Es tracta de dos rols contraposats?
L’acció comunitària no és una alternativa a l’atenció individual o assistencial. De cap manera s’exclouen, són complementàries, però no ens enganyem: es tensionen i ens obliguen a mantenir interrogants oberts. N’encetem tres: Quin és el rol de les entitats socials en el territori? I quin és rol de les persones “usuàries” que promouen les entitats? I finalment, un interrogant necessari, de quin model de professional de les entitats socials estem parlant?
Com assenyala Fernando Fantova, el principal repte de les entitats socials perquè es reconegui el seu valor afegit és, justament, no desnaturalitzar-se, no perdre la seva identitat i el seu arrelament comunitari en el territori. Podríem dir que hem de fugir de ser entitats de ‘marca blanca’ i mantenir la identitat pròpia i el valor que ens dona la vinculació i pertinença a un territori concret. La dimensió comunitària no és un producte que es pugui comprar o licitar, és una manera de ser i estar. Implica un abordatge més enllà de la recerca de solucions individuals.
El segon interrogant ens porta a una revisió del paradigma de ciutadania, molt més enllà de reivindicar l’atenció centrada en la persona. En una conferència de Ciutadania i Salut Mental celebrada recentment Barcelona, Fran Eiroá (vicepresident de la Federació Veus, entitats catalanes de salut mental en primera persona) i Michael Rowe, investigadors de la Universitat de Yale i de Barcelona, proposaven una inversió de rols entre professionals i persones ateses. En lloc de veure a les persones com a “usuàries” amb problemes que han de ser resolts a través de la intervenció de les professionals, proposaven considera-les expertes en els seus problemes i dificultats i les més indicades per poder trobar les seves solucions. Aquesta proposta implica una revisió crítica de l’orientació de molts dels serveis d’atenció a les persones actuals i un major protagonisme de les persones usuàries, dels grups i de les comunitats en la presa de decisions del seu itinerari. Sense perdre la perspectiva de la diversitat de necessitats de suport i acompanyament de cada persona, col·lectiu i comunitat per evitar serveis i intervencions dirigides exclusivament a persones “usuàries” VIP que compleixen el perfil de manual.
I finalment el darrer interrogant, necessari encara que difícil de plantejar en un paràgraf. És imprescindible un debat sobre els diferents drets i responsabilitats dels agents implicats: les entitats i les persones usuàries, però també les persones treballadores. Quina és la responsabilitat que tenim davant de la societat i davant de l’administració pública? El model de professional dels serveis socials que apuntem s’ha d’allunyar de les pràctiques funcionarials i assistencialistes. Quin paper juga o ha de jugar l’activisme social en aquest perfil de treballadora professional?
Aquest corrent repolititzador de les entitats socials, persones professionals i ciutadanes que s’expressa amb diferents interrogants ha retornat per quedar-se. Un corrent que s’oposa a la ideologia d’individualització del malestar que culpabilitza les persones i les responsabilitza de no sortir-se’n. I sobretot que demana una revisió crítica de les diferents mirades en joc per fer una relectura del rol d’acció comunitària des de les entitats socials.
