ROLANDO D’ALESSANDRO | La_Directa. El feixisme utilitza l’esport com a arma per a la sublimació de frustracions col·lectives, l’apaivagament d’altres conflictes, la creació d’imaginaris heroics i la distracció lúdica. Tot plegat amb el virilisme com a pal de paller de la nació.
Des de la pujada de Vox, sembla que bona part de la societat s’hagi adonat de cop que ja no viu en el conte de fades de les democràcies occidentals –aquí conegut com a Transició–, ple d’estats del benestar que cuiden drets i llibertats com si fossin princeses.
De cop i volta, les xarxes s’omplen de missatges alarmants sobre el perill feixista. Sovintegen les discussions i els debats sobre si les formacions polítiques que desenfunden consignes xenòfobes i identitàries arreu tot reclamant el retorn a estats autoritaris on imperin la llei i l’ordre, s’han de qualificar de dreta, extrema dreta, ultradreta o neofeixisme. Es publiquen articles d’historiadors i opinadors que intenten descriure l’origen i la gènesi dels pares d’aquest fenomen, el feixisme mussolinià i el nazisme hitlerià, així com dels seus fills bastards, com el nacionalcatolicisme franquista. Tanmateix, són poques les veus que emmarquen la reaparició del monstre en el gradual canvi de pell que patim des de ja fa unes dècades al nostre entorn.
En efecte, llibertats i drets adquirits a un preu altíssim i formalment reconeguts en els sistemes polítics definits com a democràtics són objecte, des dels anys 70, d’atacs i erosió constants. Legislacions antiterroristes; augment d’eines, tècniques i abast del control social; retallades a la llibertat d’expressió o a les garanties laborals. Assetjament policial, administratiu i judicial a la dissidència, atacada ja no en el moment de la seva plasmació en enfrontament –i conflicte–, sinó de manera preventiva, en la mateixa fase de simple protesta. Racisme fomentat per via administrativa amb la creació d’una nova categoria: l’estranger sense drets o il·legal.
El preu de les transformacions crítiques del capitalisme solen pagar-lo les classes populars, i és lògic que avui –igual que als anys 20 i 30 del segle passat– els aparells de dominació procurin desarmar-les, afeblir-les i, en general, fer-les arribar a l’escorxador de les reiterades crisis privades de tota capacitat de reacció efectiva.
Res d’especialment nou en societats dividides entre dominants i dominades, a part de la peculiaritat de vestir les repressions d’estat o patronal amb la disfressa de moviment social o, com avui, de tendència de masses. Moviment o tendència reaccionària que cal analitzar com a procés i pels seus objectius, no per la seva semblança amb fotos fixes de règims de fa gairebé un segle, i que envaeix i impregna nombrosos i diversos aspectes de la vida social.
L’extrema dreta intenta recuperar l’esport per al rol que al llarg de la història se li havia assignat, assolint la màxima eficàcia amb Hitler i Mussolini
Un exemple, de com s’escampa i ataca els diversos territoris de la vida pública la cultura d’extrema dreta, és l’intent de recuperació de l’esport per al rol que els poders, al llarg de la història, li havien assignat i que amb els règims feixistes havia assolit la màxima eficàcia i consolidació. En el període d’entreguerres, masses de jovent van ser iniciades als valors i rituals de l’agonisme i l’exercici físic. Els objectius eren el disciplinament –via militarització– del cos social i la definició de marcs psicològics formadors d’esperits nacionalistes. Tot i que els ideòlegs i propagandistes de Hitler i Mussolini foren mestres en la massificació del fet esportiu, van compartir amb els altres sistemes polítics occidentals de l’època la seva conversió en espectacle, catarsi i entreteniment, gràcies als novíssims mitjans de comunicació (ràdio i cinema), i la promoció dels efectes que això generava: sublimació de frustracions col·lectives, apaivagament d’altres conflictes, creació d’imaginaris heroics (amb estols de novells gladiadors) i de distracció lúdica. De fet, l’ús paroxístic d’aquests aspectes i de l’exaltació de la competitivitat com a preparació a la guerra va ser una característica dels feixismes. Tot plegat dins d’una reafirmació –sense fissures i exasperada en els règims nazi i feixistes– del virilisme com a pal de paller de la nació. Llevat d’algunes excepcions i de la innovació de promoure l’exercici físic entre les noies, l’esport va ser preeminentment un món masculí i masculinitzat que arraconava la dona com a element que havia de prioritzar la seva funció natural: la procreació.
Mutatis mutandi, també avui els subjectes nostàlgics (conscients o inconscients) de règims que prescindien de les formalitats democràtiques intenten instrumentalitzar pràctiques i aficions esportives per als seus fins. Per una banda, es continua alimentant els nacionalismes banals amb manifestacions multitudinàries (i sovint tumultuàries) en ocasió de victòries nacionals o de representants de la nació, i amb una pluja constant d’estímuls identitaris (nosaltres, els nostres, els altres, contra ells). Per l’altra, la funció d’entreteniment i distracció de masses és garantida per l’espectacularització vehiculada de manera capil·lar i insistent pels mitjans de comunicació i que impregna tots els canals i els espais d’intercanvi social. També en els mitjans més radicalment polititzats a dreta, l’esport és alhora refugi i eina per a la formació de grups organitzats quasi paramilitarment i que configuren nuclis de neoesquadrisme. És el cas dels ultres de nombrosos equips de futbol. Tolerats –i jo diria que finançats– per directives ben decantades ideològicament. És el cas de nombrosos usuaris de gimnasos on s’imparteixen classes d’arts marcials, de boxa o d’altres esports de contacte i combat, com el tir.
Les franges més casposes del neofranquisme estatal també aporten el seu granet de sorra en aquest desplegament d’estratègies de reconquesta d’espais socials cada cop més grans, reivindicant i fomentant dues pràctiques que tenen a veure amb l’esport –modestament– com jo amb Sa Santedat el Papa, però que segons els seus defensors formen part de l’essència nacional, feta de virilitat i una fatal absència d’empatia: la caça i el turment públic d’un brau, constitucionalment reconeguda com a festa nacional.
Davant d’aquesta reapropriació per part d’una cultura autoritària, patriarcal i repressiva d’una manifestació de la vida social com l’esport, què ha fet allò que boirosament anomenem esquerra, i encara més boirosament esquerra radical, aquestes últimes dècades? Més aviat poca cosa, a part d’observacions més pròpies d’entomòlegs que estudien espècies de comportament curiós que de subjectes polítics desitjosos d’analitzar i comprendre la realitat que pretenen modificar, o d’abrandats apassionaments atribuïbles més aviat a un esnobisme elitista (rotllo “mira com em barrejo amb el poble!”). Així, sovint s’han bandejat amb menyspreu conceptes com el de mens sana in corpore sano, en principi no gens incompatibles amb idees de progrés i emancipació, i que havien inspirat moviments històrics (l’Olimpíada Popular de 1936, que s’havien de celebrar a Barcelona, eren l’expressió d’una concepció ben diferent de la pràctica esportiva).
En els entorns militants (més ben dit, activistes) també s’ha fet gala, i gairebé signe d’identitat, de la renúncia a activitats i disciplines considerades per se violentes; per tant masclistes i rebutjables. Fruit d’una simplificació extrema del concepte de no-violència s’han arribat a assumir actituds, pel que fa a l’ús o a la mateixa conceptualització de la força, que no deixen espais per a l’apoderament individual i col·lectiu en autodefensa mitjançant aprenentatges de diverses tècniques
o disciplines esportives.
La societat genera els seus antivirus: esport popular, de base, o expressions tradicionals com els castells o l’excursionisme
Un cop més, per sort, davant de la nostra inoperància, que porta molts membres dels moviments organitzats a una aproximació privada, és a dir, individual
i individualista, a aquest i molts altres fenòmens de la vida en societat, el cos social produeix els seus antivirus: situacions i experiències nombroses i participades d’esport popular, de base, o expressions tradicionals com els castells o l’excursionisme; totes elles caracteritzades per l’esforç col·lectiu, la responsabilitat, l’entrenament a la col·laboració, el respecte i el suport mutu. És a partir d’aquí, al meu entendre, que caldria bastir una contraofensiva més que les pedants receptes que comencen a ploure des d’avantguardes especialitzades.
El feixisme, en efecte, s’ha de combatre en totes les seves manifestacions –sense limitar-nos a les seves estridències esquadristes– i en els mateixos hàbitats de què s’alimenta, amb actituds i projectes inspirats en paràmetres molt allunyats dels que pretén imposar (i, com hem vist, ja existents), oposant vertebració i creixement social a la domesticació, via ensinistrament, de les masses. I això només es pot fer acompanyant i aprenent de les bones pràctiques madurades històricament a nivell popular, no cavant trinxeres en defensa de carcasses –els nostres estats de dret– encarregades de la gestió d’allò públic i del manteniment d’una pau social que molts identifiquen ja obertament amb resignació i conformisme.
Article publicat al número 470 publicación número 470 de la Directa
