Núria Martínez i Fernándea | @nuria_marfe | Diari de l'Educació. Cada vegada són més les escoles que trien educar per a la participació. Però aquesta opció és fruit del convenciment o d’una moda? Per respondre-ho cal analitzar els projectes educatius per veure com es treballa la participació. I ser conscients que aquesta corrent és una oportunitat, però també un gran repte si realment es vol fer bé.
Promoure la participació no es redueix a escollir un delegat/da, tenir un infant al consell escolar o, fins i tot, a l’equip directiu d’una escola.
Aquest fet té sentit si darrera d’aquesta acció hi ha un convenciment i un treball real de participació. Si darrera s’ha fet un procés d’apoderament en el qual la participació hagi anat calant en els òrgans i espais participatius de l’escola. Té sentit si paral·lelament hi ha arrelada una cultura participativa en què la presència a aquests òrgans de govern és un mitjà i no la finalitat.
Si ens limitem a tenir representants però no ho dotem de sentit, ens podem trobar amb les típiques frases de “he sigut delegada durant tota la ESO i només servia per anar a fer encàrrecs”, “formava part del consell escolar i m’avorria un munt”, “participar no serveix per res”,… exemples que són fruit de males experiències participatives promogudes des del context escolar.
Participar és un concepte molt ampli i que inclou moltes fases. Seria com si a matemàtiques diguéssim que l’escola ha d’ensenyar a fer “operacions”, se’ns faria difícil ensenyar a dividir sense abans haver treballat la suma o la resta, no? Doncs en aquest cas és el mateix. Hem de conèixer els diferents nivells de participació. Com en qualsevol edificació, calen uns fonaments importants per construir amb èxit un projecte participatiu, si no aquest pot trontollar provocant desafecció i una visió negativa cap al que s’ha definit com a participació. Un exemple senzill: si no sabem posicionar-nos davant de dues opcions perquè no tenim clar què preferim, difícilment podrem entrar en un debat on haguem d’argumentar els pros i contres de vàries opcions; i, encara menys, aconseguir arribar a una posició de consens o ser capaços de construir una proposta que acabem portant a terme.
El rol del docent, un element clau
Educar la participació a l’escola no es pot fer sense posar en relleu el rol del mestre o professor. Tal com destaca Roger Hart, en adaptar l’escala de participació de Sherry Arnestein a la visió de la participació infantil, és en els nivells més alts de participació on es situa un treball conjunt entre els infants i els mestres. Així doncs, l’adult ha d’assumir la tasca d’acompanyament a l’infant o jove en aquest procés d’aprenentatge.
Ara bé, tenim les eines i els recursos per fer-ho? Els mestres i professors som conscients del què implica la participació? Limitem la participació a votar? Parlem de com millorar l’escola? Tenim clar com canalitzar les idees que els alumnes vulguin impulsar? En alguns casos ens estarà bé implementar la participació en l’elecció sobre diverses opcions. I en altres voldrem anar més enllà i que d’aquell resultat en surti un grup d’infants que entomi el projecte. Tot és participació i totes són vàlides depenent del què busquem. Per tant, és funció del docent delimitar aquest marc d’actuació i per fer-ho cal estar format.
Des de la visió del mestre també es pot viure la participació a l’escola com una amenaça si aquesta s’assimila a la simple i, sovint, reiterada queixa. Però cal ser conscient que participar no és això i que, precisament, cal una bona educació per a la participació perquè aquesta queixa esdevingui una crítica amb voluntat de transformació. Però, eduquem als infants i joves perquè passin de la queixa a la crítica? Queixar-se sovint no aporta una millora ni un canvi, tot al contrari, enrareix l’ambient i genera una energia negativa. Ara bé, la crítica argumentada pot arribar a generar canvis i transformacions. Ens cal distingir la queixa de la crítica i promoure uns alumnes crítics que fonamentin el seu posicionament a partir d’una reflexió acurada, partint d’un anàlisi i amb voluntat de diàleg. En definitiva, una crítica constructiva que permeti avançar i construir.
En aquells entorns en què això ja forma part de l’ADN dels alumnes cal fer un pas més, aprofitant aquest esperit crític per construir una escola millor. Com deia Stéphane Hessel amb la publicació dels seus llibres, cal passar de l’”Indigneu-vos” al “Comprometeu-vos”. Construir implica haver de decidir i això significa opinió, diàleg, consens, renúncia… Per arribar a decidir (de manera participada) s’han d’haver produït totes les altres fases. I un cop presa la decisió, el més important, arremangar-se i posar-se a fer la feina. Assumir un compromís individual, envers la causa i el grup, responsabilitzant-se d’una sèrie de tasques a dur a terme. No és, doncs, l’escola el marc idoni per educar en aquests temes?
Alumnat participatiu, ciutadania compromesa
En aquest procés d’educar als infants perquè esdevinguin persones participatives, és important no oblidar la clau de la participació, el motiu. Com dèiem, la participació és un mitjà, per tant, tot i que a nivell educatiu la participació esdevingui l’objectiu concret, com a docents hem de tenir clar què hi ha darrera d’aquest, dotar-ho de sentit.
Preguntar-nos: per quin motiu volem persones dialogants, amb esperit crític, respectuoses amb la diferència, compromeses, autònomes, capaces de gestionar un grup,…?
Educar per a la participació és donar aquestes eines als infants i joves, transmetent que tot això té sentit quan es posa al servei de la comunitat, de l’entorn. Participem per construir una societat millor, per no viure al marge del que passa al nostre voltant, si no que aquest ens interpel·li i ens faci actuar. En definitiva, l’escola ens ha d’educar per esdevenir ciutadans compromesos amb el món i amb voluntat de contribuir a fer-lo més just. L’escola esdevé un espai idoni per treballar-ho. El mateix centre educatiu ha d’oferir diferents espais, òrgans i canals participatius on desenvolupar les habilitats, capacitats i valors que comporta la participació.
Des dels canals representatius, els delegats i delegades de classe han de treballar com a representants dels seus companys i companyes de classe, amb tot el que això significa. Cal fer-ho pensant en el bé comú, amb responsabilitat i rigor, volent recollir la opinió de tota la classe… A més, és bo que les classes portin a terme reunions o assemblees dinamitzades pels propis alumnes oferint espais de debat i diàleg. Tanmateix, l’escola també pot obrir altres espais participatius com les comissions que agrupin a alumnes i professors interessats en una temàtica i que treballin per dur a terme les iniciatives que en sorgeixin.
Educar per a la participació als infants i joves és un repte immens pels docents perquè aquesta esdevingui real; però al mateix temps, esdevé una gran oportunitat per educar a ciutadans crítics i compromesos amb ganes de construir i fer possible un món millor. Esperem, doncs, que aquesta aposta educativa no esdevingui una moda sinó que es faci des del convenciment!
