Jordi de Miguel / @jordidemiguel | El Crític. Quines necessitats individuals tens? Quines expectatives col·lectives? Com t’imagines la teva unitat familiar d’aquí a uns anys? De quins espais comuns t’agradaria gaudir? Són preguntes que cal fer-se en sumar-se a un col·lectiu que s’uneix per emprendre un projecte de cohabitatge. Partir d’un model de convivència consensuat abans que d’una superfície resulta clau perquè aquests projectes tirin endavant amb solidesa. Entrevistes, tallers, assemblees, gestió de conflictes.
Necessitats individuals i expectatives col·lectives
Quines necessitats individuals tens? Quines expectatives col·lectives? Com t’imagines la teva unitat familiar d’aquí a uns anys? De quins espais comuns t’agradaria gaudir? Són preguntes que cal fer-se en sumar-se a un col·lectiu que s’uneix per emprendre un projecte de cohabitatge. Partir d’un model de convivència consensuat abans que d’una superfície resulta clau perquè aquests projectes tirin endavant amb solidesa. Entrevistes, tallers, assemblees, gestió de conflictes.
Del procés participatiu previ endegat per detectar necessitats i consensuar el model de convivència és que hauran de sorgir els espais físics que hi donaran resposta. Poden ser espais de cura (cambres on descansar, recuperar-se o ser atesos; guarderies…); espais de tipus productiu (horts, cuines, espais de treball…) o logístics/de serveis (criança, bugaderia, habitacions per acollir convidats…).
Al projecte Cirerers Florits, al barri barceloní de Roquetes, per exemple, les unitats familiars que hi participen han arribat a un acord per distribuir els espais comuns a totes les plantes de l’edifici que s’ha de construir al solar cedit per l’Ajuntament de Barcelona. A cada planta de pisos hi haurà bugaderia i un espai de convivència d’uns 50 metres quadrats adreçat, principalment, als veïns del mateix nivell. Per a fomentar la interrelació de tota la comunitat, el bloc també disposarà d’un espai comú on poder estudiar, llegir o fer activitats de caire silenciós i d’un altre, obert, on fer trobades i celebracions i cultivar l’hort. “A l’inici del projecte s’havia pensat a cedir més metres quadrats a espais de cotreball, però amb el procés participatiu s’han reduït una mica i s’han orientat més cap a l’oci”, explica Ander Estébanez, un dels participants. Que la naturalesa dels espais comuns pot variar i adaptar-se a les necessitats canviants del col·lectiu ho demostra el fet que a Cirerers encara faltin serrells per consensuar. “Cal tancar-ho i decidir, per exemple, si hi haurà dormitoris per a convidats o un espai per deixar bicis i cotxets, entre d’altres. Al final, sempre s’ha de tenir en compte el cost de l’espai i l’opinió de l’arquitecte i assumir que els metres que guanyes per una banda els perds per l’altra”, afirma Estebánez.
El paper clau de l’arquitectura
El paper de l’arquitectura és clau. “En la mesura que l’edifici ho permet”, explica l’arquitecte Toni Vidal, de la cooperativa d’habitatge La Xarxaire, “des de l’arquitectura podem racionalitzar i modular els espais perquè siguin flexibles i variïn en funció dels usos canviants de les persones que l’habitin”. Un exemple. Al projecte de La Xarxaire, a la Barceloneta, s’està treballant perquè, amb un senzill joc d’envans, els habitatges que s’hi construiran puguin redistribuir-se en qualsevol moment per incorporar o eliminar una habitació. El mateix es podria fer amb els espais comuns. “L’arquitectura ha de tenir clar que els espais comuns són també casa. L’habitatge comença a la porta del carrer”, rebla Vidal.
Així com els metres quadrats, el pressupost i el propi entorn de l’edifici obren i tanquen el camp de possibilitats (no és el mateix un projecte urbà que un de rural; no és el mateix dissenyar un edifici de zero que fer-ho sobre planta), també la naturalesa del grup que l’habitarà pot determinar el pes i morfologia dels espais comuns i del model de convivència. És el cas de Can 70, un grup format per 19 persones d’entre 50 i 69 anys (63% dones) que han pensat els futurs espais (encara no tenen l’edifici) en funció de l’etapa vital i l’edat en què es troben: menjador, sala polivalent, espai de cures on atendre els veïns i veïnes, hort/jardí i un petit taller per als manetes. Per a Rosalia Ribés, la membre de més edat del grup, la centralitat de les cures en el projecte “és clara i passa també per l’accessibilitat i, en definitiva, per l’arquitectura de la cura. En el fons, es tracta de crear espais on es pugui reproduir l’ajuda mútua que als pobles funciona, conservant la independència de l’espai privat, però interrelacionant-nos també amb el barri des dels nostres espais i des de les nostres aptituds i coneixements”.
Comunitat portes enfora
Els espais comuns no són només un afer intern. Inclouen una mirada compromesa amb la qualitat de vida del veïnat i de l’entorn en què s’insereixen. Poden esdevenir locals d’entitats, sales polivalents, biblioteques, espais d’oci i trobada, centres de producció… “La idea no és arribar i plantar el nostre edifici i la nostra comunitat al marge del barri. Al contrari: intentem unir-nos al moviment que ja hi ha”, explica Estebánez. En el cas dels Cirerers, per fer-ho, el grup de futurs usuaris va entrar en contacte amb el Pla Comunitari de Roquetes. D’aquesta manera, responent a les necessitats que aquest havia detectat a través del seu treball de carrer quotidià, es va arribar a un acord per destinar la planta baixa del futur edifici a un taller-escola de restauració que doni sortida laboral als veïns del barri, deixant la la porta oberta perquè els mateixos usuaris i usuàries (si així ho decideixen i s’acorda) puguin fer ús de les infraestructures d’aquest espai formatiu amb determinades condicions.
A La Xarxaire l’aposta per un espai comú que s’integri al barri és decidida. A més de ser un espai de cotreball i reunió dels veïns de l’edifici durant una part del dia, la planta baixa, de 90 metres quadrats, podrà cedir-se per a ús temporal de les entitats de la Barceloneta que no disposen de local o per fer-hi xerrades, conferències i altres activitats. “Com a veïns del barri, des del primer moment vam tenir clar que hi havia d’haver un retorn social”, diu Toni Vidal.
En definitiva: participació, acords i consensos per a teixir vincles i vides vivibles. “Cal ratllar ‘el meu’ i substituir-lo per ‘el nostre’”, rebla Rosalia Ribés. “No és difícil, però és quelcom nouvingut i cal fer un treball per aconseguir-ho”.
