Educació Transformadora. Elisabet Medina, pedagoga, directora de lleure i formadora sociocultural. Nascuda a Nou Barris (1976, Barcelona), viu a Vidreres i és pedagoga, activista política i social. Ha treballat a Cornellà de Llobregat i a terres gironines. És directora de lleure, professora d’FP del cicle d’Animació Sociocultural i Turística i del cicle d’Integració Social a Salt des del 2008. Formadora al projecte «Formació de Formadores en Circ Social» a l’Ateneu de 9B. La seva escola —remarca— va ser l’autogestió a través del moviment ocupa i les lluites en diversos moviments socials. Pertany a una nova fornada de joves que creu en la transformació social a través de la implicació comunitària. Apunta que la poca confiança dels adults, la manca de temps i la precarietat econòmica són factors que entorpeixen la implicació de joves als ateneus. Proposa trobar confluències intergeneracionals.
Aquesta entrevista s’ha publicat orginalment aquí. S’ha realitzat al Casino Llagosterenc. Text: Marta Rius / Fotografies: Toni Galitó. Llegeix l’entrevista a la versió paper de la Revista Ateneus #15
Veritat o mentida: els joves d’avui no participen en els ateneus?
Mentida. En tot cas, són les metodologies que emprem les que faciliten o limiten la participació dels joves. Participar és consumir una activitat, però també pot ser organitzar-la. Són diferents àmbits.
Veritat o mentida: els ateneus són reticents a les propostes de joves?
Mentida. Ho demostra la història viva d’aquestes entitats, que avui segueixen ben vives. Però cal tenir sentit crític amb el model de gestió de l’ateneu. L’ideal seria que sempre estigués obert a cercar i respondre a les necessitats de les persones que en formen part, i també detectar inquietuds de qui seria susceptible d’acostar-s’hi.
Són els joves palanca de canvi al seu entorn?
Si quan són infants se’ls ha acompanyat en l’accés a grups de lleure —que no són una obligació com l’escola—, com ara un esplai o un grup de cultura popular, per posar exemples, és més habitual que se sentin amb voluntat d’implicar-se en allò que els envolta. Jo he detectat que a partir dels divuit anys és quan el jovent manifesta les ganes de lluitar per transformar el seu entorn, quan ja no és l’adult qui decideix.
«L’apoderament arriba amb un procés d’aprenentatge»
Quin activisme desperta els joves?
Aquell que treballa una entrada amable a un col·lectiu. És més fàcil que un/a jove entri amb un sentiment d’acompanyament al grup que entrar individualment. La joventut és canvi i dubte constant, per això establir llaços de confiança és innegociable. Fomentar el seu esperit crític quan estan iniciant el camí de construcció de discurs. Els adults no són els únics que fan política, entesa com la cosa pública.
Cal generar cultura de mobilització amb referents propers amb qui els joves s’identifiquin. En aquest sentit, moviments socials o ateneus poden ser un canal d’entrada al món, més enllà del nucli familiar. L’individualisme imperant, el sobreproteccionisme o l’actitud paternalista són mals que contribueixen a desresponsabilitzar als joves de les seves decisions, els infantilitza. Els adults han de limitar les intervencions quan eduquen. Les etiquetes són molestes i injustes a totes les edats. L’apoderament arriba amb un procés d’aprenentatge. I en una societat immediata no podem pretendre una motivació de llarga durada sense la sensació de lliure elecció.
«En una societat immediata no podem pretendre una motivació de llarga durada sense la sensació de lliure elecció»
Troben el seu lloc a les entitats de barri ja existents o necessiten crear nous espais?
Necessiten crear els seus propis espais. Experimentar. Tots hem viscut aquesta etapa, la més creativa de les nostres vides, possiblement, i no l’hauríem de criminalitzar. Crear els seus propis espais no té per què estar renyit amb trobar-lo dins d’una entitat que li doni acollida. Malgrat que els joves lluiten, s’associen, treballen, estudien… des de fa dos mil anys, el col·lectiu adult s’encaparra en la mirada de reprovació perquè consideren que són projectes. Un infant o un jove ja és una persona; només és que no té tantes experiències al darrere.
«Cal donar permís i recursos perquè els joves provin. Dir-los: “Teniu una proposta? Benvinguts!”»
Com es pot fomentar el sentiment de pertinença a un projecte comunitari?
Els adults sovint tenim pànic que els més inexperts s’equivoquin i l’error és la base de l’aprenentatge! Cal donar permís perquè els joves provin. Dir-los: «Teniu una proposta? Benvinguts!», i facilitar-los les eines i sales, només. Per generar el sentiment de pertinença a un col·lectiu, els adults han de tenir paciència, escoltar i no criticar. Hem de conrear la curiositat. I, sobretot, res d’allò de «ja ho deia jo!».
«Per generar el sentiment de pertinença a un col·lectiu, els adults han de tenir paciència, escoltar i no criticar. Hem de conrear la curiositat»
Quins factors entorpeixen l’entrada de joves als ateneus?
En un col·lectiu, si perds els joves, perds el sentit comunitari. Quan en un espai comunitari falta el vincle entre diferents edats, no tens garantida la supervivència. Per això és fonamental, als ateneus, generar activitats puntuals conjuntes com a excusa, ja sigui una festa major, una manifestació o una xocolatada. El que importa no és l’activitat en si, sinó com s’organitzen joves i adults junts.
Pensem que els joves, paral·lelament a la seva vinculació amb l’entitat, necessiten temps per estudiar, formar-se —en escoles formals i informals—, viure experiències, etc. i això requereix hores. Un dels perills que detectem avui és la precarietat econòmica de les noves generacions, que està renyida amb el voluntariat. L’associacionisme no requereix diners, però, si les teves necessitats mínimes no estan cobertes, difícilment buscaràs temps per al lleure.
«Els entorns virtuals són vàlids per fomentar l’activisme juvenil. Menysprear el poder de Twitter és un error»
Quins mecanismes de participació es treballen avui?
Els ateneus han de visibilitzar que tenen les portes obertes per rebre iniciatives juvenils. I, sobretot, desenvolupar-les una vegada, com a mínim, independentment del resultat. Si no, generem frustració i ja no s’acostaran més a l’entitat. D’altra banda, una persona jove hauria de fer d’intermediària, de receptora de propostes, que faci de vincle entre joves i juntes directives; des de la proximitat és des d’on coneixem. I aquí intervé el llenguatge i canals que utilitzen els joves. No podem obviar les noves tecnologies. Els entorns virtuals són vàlids per fomentar l’activisme juvenil. Menysprear el poder de Twitter és un error. És cert que cal un filtre informatiu, però s’ha de tenir en compte l’activisme efervescent de campanyes de micromecenatge en línia, com les que trobem a Verkami, que no deixa de ser una plataforma de projectes comunitaris.
Quins aspectes haurien de reforçar els ateneus?
Si no ho estan fent ja, han de treballar en xarxa amb els veïns, el barri i els col·lectius del municipi. Cal llegir l’entorn, la programació del costat, ja que l’oferta sociocultural està diversificada. Guanyarem molt si deixem de mirar-nos el melic. I en aquest sentit, cal posar atenció a la diversitat poblacional: tenir en compte les diferents realitats socioeconòmiques i donar perspectiva de gènere a les entitats. La participació també implica reeducar el jovent i evitar que reprodueixin els estereotips i violències que ja coneixem.
I quins, els joves?
Han de respectar l’ideari del casal a què s’acosten. Si no, hi ha dues opcions: marxes i crees el teu propi espai, o bé, participes activament des de dins per transformar el model a poc a poc.
Quin és el camí cap a la regeneració de les entitats?
Ens hauríem de preguntar si tirem del carro o deixem que el carro camini. Imaginem què passaria si una entitat cedís la gestió a un grup de joves del barri o municipi? El canvi real ve amb la gestió; és on construïm els valors de participació i desenvolupament comunitari. Al capdavall, l’associacionisme no és més que una forma jurídica. Les persones s’organitzen i transformen l’entorn amb la mateixa legitimitat, estiguin o no registrades com a entitat.
