Coeducació: veterania i innovació

Mercè Otero | Diari de l'Educació. Si t’has passat tota la vida professional posant en pràctica la coeducació com a ensenyant feminista amb la complicitat d’altres ensenyants feministes és evident que has hagut d’estar reivindicant sense parar i has trobat molts entrebancs dins del sistema, però també és veritat que la pràctica de la coeducació té moltes compensacions perquè és un repte constant i engrescador que obliga a buscar sense parar solucions alternatives a les situacions quotidianes de la professió. En això rau la veritable innovació i la coeducació és innovació si no es vol dir revolució, en una societat patriarcal com la nostra.



Quan les companyes i companys de Rella em varen convidar a compartir una estona parlant de coeducació, em va fer respecte i il·lusió alhora perquè vaig pensar que seria bo recollir les opinions que m’arribarien des de l’experiència de gent de la professió que havia dedicat la seva vida a favor de la qualitat de l’ensenyament i de la renovació pedagògica. Cal dir que la trobada fou molt agradable i profitosa perquè l’escolta atenta i interessada és de les coses que més s’agraeixen, però també em vaig quedar una mica sorpresa perquè em vaig adonar que el que jo anava dient sobre la coeducació i que creia que, en aquest context, eren qüestions ja sabudes i superades, per dir-ho d’alguna manera, de fet no ho eren tant com pensava i tenia sentit parlar-ne.

Si t’has passat tota la vida professional posant en pràctica la coeducació com a ensenyant feminista amb la complicitat d’altres ensenyants feministes és evident que has hagut d’estar reivindicant sense parar i has trobat molts entrebancs dins del sistema, però també és veritat que la pràctica de la coeducació té moltes compensacions perquè és un repte constant i engrescador que obliga a buscar sense parar solucions alternatives a les situacions quotidianes de la professió. En això rau la veritable innovació i la coeducació és innovació si no es vol dir revolució, en una societat patriarcal com la nostra.

Actualment és la innovació el que compta i es valora en l’àmbit educatiu i per això cal accentuar la força innovadora de la coeducació, però la veritat és que la coeducació té ja una història al darrera i ha estat present en la consciència, el compromís i la pràctica professional quotidiana de les ensenyants feministes des de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona el mes de maig de l’any 1976. En les reivindicacions recollides en les conclusions d’aquelles jornades apareix el rebuig crític a l’escola separada de nenes i nens que havia estat vigent durant la dictadura franquista i l’exigència d’una escolarització conjunta de nenes i nens amb el mateix currículum.

Cal admetre que aleshores les feministes érem molt optimistes i crèiem que, si les nenes i els nens es coneixien, es socialitzaven conjuntament i compartien l’escola des de la infantesa, les xacres del masclisme i de la discriminació desapareixerien en les generacions futures, però hi ha una qüestió essencial: en una societat patriarcal l’escola mixta no és l’escola coeducativa.

Més enllà de l’escola mixta, la coeducació planteja una alternativa als continguts curriculars androcèntrics per tal que es facin visibles i es valorin totes les aportacions socials i culturals que han fet les dones al llarg dels segles en tots els àmbits. La coeducació proposa una escola que empri per a comunicar-se un llenguatge que sigui inclusiu i que no faci servir el masculí genèric sinó que visibilitzi el femení per tal que les nenes i les noies s’hi sentin representades i promogui així la seva autoestima. La coeducació suposa una ocupació dels espais escolars, com per exemple els patis, que sigui equilibrada i no estigui dominada pels jocs de pilota dels nens i dels nois. L’escola coeducadora ha d’orientar professionalment sense estereotips i ha de valorar el treball de cura perquè hi hagi una veritable igualtat d’oportunitats en el món del treball i corresponsabilitat en la llar. És urgent i indispensable oferir des de l’escola coeducadora una formació afectivosexual que promogui unes relacions sense violència, igualitàries, lliures, satisfactòries, on es contempli la diferència com a valor…

Actualment hi ha tres lleis del Parlament català (llei del dret de les dones a l’eradicació de la violència masclista, llei d’igualtat de dones i homes i llei contra la LGTBIfòbia) que consideren la coeducació com a un element clau, essencial, imprescindible i necessari per tal de prevenir les situacions de discriminació i violència i promoure una societat més democràtica, igualitària, justa i feliç. Sens dubte que aquestes lleis donen cobertura legal i promouen la coeducació, però sense voluntat política i sense pressupostos adients no tenen cap eficàcia, per això cal exigir-ne la implementació. I en aquesta exigència de la generalització i del desenvolupament de la coeducació,  l’escola no hauria d’estar sola perquè la comunitat educativa som totes i tots. O sigui que la coeducació implica l’acció, el compromís i la responsabilitat de tota la societat.

L’escola ha de fer la seva feina entre les famílies, per una banda, i els mitjans de comunicació, per una altra i, amb la complicitat i la col·laboració d’aquests actors o sense, ha de promoure l’esperit crític de les criatures i adolescents perquè, malgrat el que passi a les famílies o el que vegin i escoltin als mitjans de comunicació, puguin contrastar i tinguin una alternativa que els ajudi a desenvolupar-se positivament al marge de la violència i la discriminació. En aquest sentit cal dir que els espais d’educació no formal com els esplais, l’escoltisme, l’esport escolar o altres són importantíssims i molt adients per a practicar la coeducació justament perquè tenen uns espais i uns temps diferents i no marcats com els escolars i que permeten una convivència i interacció on la coeducació pot tenir més oportunitats de manifestar-se en llibertat.

De tota manera, malgrat la responsabilitat social compartida pel que fa a la coeducació, no podem sostreure al professorat un protagonisme especial en la seva pràctica docent perquè és en el professorat on rau la veritable innovació educativa i cal reconèixer que la coeducació obliga a un qüestionament constant de la feina quotidiana, dels recursos que es fan servir, de les interaccions que es presenten, dels continguts que es transmeten, dels models personals… El professorat ha de rebre una formació inicial que l’ajudi a encarar aquests canvis i el forneixi d’eines per a enfrontar-se críticament al patriarcat i a les seves manifestacions violentes i discriminatòries i, al llarg de la seva carrera docent, cal que vagi tenint espais i temps de formació continuada en coeducació.

Comentaris