Joan Subirats | Revista Treball. Si bé en la tradició liberal-representativa participar ha volgut dir poca cosa més que anar a votar cada quan tocava, en les noves dinàmiques polítiques s’ha volgut reforçar aquesta idea amb més elements. I així hem anat parlant de participar (directament) en les decisions, participar en els processos d’implementació de les polítiques, participar en el funcionament dels serveis públics (AMPES, consells de participació,…). Darrerament s’ha començat a parlar també de participar en la definició de problemes i ho hem batejat com a coproducció.
Com passa molts cops, aquest debat sobre diferents maneres de participar i diferents concepcions que s’han anat donant al llarg del temps, es dóna també en altres àrees. En el món de la salut es parla molt de la necessitat de compartir el diagnòstic entre malalt i metge, o en el món de l’educació s’insisteix en crear processos que parteixin de la construcció del coneixement des del propi alumne. En el món del disseny el debat s’ha centrat en què vol dir dissenyar, projectar,… i si hauríem de parlar de cocreació o codisseny. Com veiem, els efectes del canvi tecnològic i el que provoca en l’alteració de rols en moltes interaccions socials abans intermediades i mediatitzades per certes entitats, espais, regles o professionals, és força evident. Tot sembla indicar que la lògica del treball més horitzontal, menys jeràrquic i amb més reconeixement d’interdependències que caracteritza el treball en xarxa, molt vinculat a les dinàmiques digitals, està estenent la seva influència.
Una de les reflexions útils en aquest sentit és la que es comença a fer per superar la concepció d’usuari i la necessitat de situar les persones en el centre de les experiències de disseny i creació. Com bé sabem, la perspectiva racional-il·lustrada partia de la hipòtesi que era l’expert, el professional format específicament en un camp determinat, el que millor podia decidir què convenia fer en relació a qualsevol camp d’activitat i interacció humana. El famós edifici Seagram, que va dissenyar Mies Van de Rohe a Park Avenue de Nova York, està considerat una de les obres mestres de l’arquitectura racionalista. L’arquitecte va pensar l’edifici des del que ell entenia que era la millor combinació possible de racionalitat arquitectònica i capacitat de satisfer les necessitats genèriques dels qui serien els seus habitants. Tot estava pensat al mil·límetre. No va deixar lloc perquè algú que volgués posar flors a la finestra ho pogués fer. Les finestres s’obren o bé del tot o bé a la meitat i no és possible deixar-les en cap altra posició. I evidentment no hi ha res pensat per penjar cortines, ja que la seva presència a les finestres pot trencar la bellesa icònica i integral de l’edifici.
Des de la perspectiva jeràrquica que de manera explícita assumeix aquest pensament racional, és a dir, des d’una relació en la que un “sap” i uns altres “no saben”, la idea de participació no té sentit.
Posteriorment, i des d’una lògica mercantil que buscava incrementar la capacitat de venda, es va anar veient la significació que tenia el tenir en compte la persona que feia servir el que tu oferies. Els conductors, els oïdors, els lectors o els clients,… semblaven que preferien certes característiques dels productes per sobre d’altres. Entrem en el món de l’usuari. Poc a poc, els dissenyadors varen començar a tenir en compte l’experiència d’ús dels productes i, per tant, varen donar més importància a les interfícies de contacte, al grafisme, als elements que servien per interactuar entre l’objecte i la persona que el volia fer servir. La perspectiva és, doncs, la contraria del que Mies van de Rohe feia servir. Primer mirem quines són les exigències d’ús del producte que prioritza el potencial comprador i a partir d’aquí pensem la resta. Els dissenys d’Apple són la quinta essència d’aquesta mirada: entorns amigables, interfícies que conviden a fer-ho servir, formes i dissenys que permetin usos intuïtius i que no necessitin manuals feixucs per saber utilitzar-ho.
De fet, cada cop més, es tracta d’amagar les parts mecàniques, les interioritats dels processos o dels productes per prioritzar la sensació que prement un botó tot passa suaument, sense friccions ni esforços. La part logística que hi ha darrera Amazon, Apple o Spotify és enorme, però per a l’usuari tot és tan senzill com escollir un llibre, moure el cursor o triar una cançó i tot seguit gaudir del que buscaves. Però, volem ser només usuaris? Ens agrada fer servir coses, o ens agrada (també) decidir sobre el que fem?
En política han anat passant coses relativament semblants a les aquí descrites. Al segle XIX i bona part del XX hi havia “arquitectes” que dissenyaven “edificis ideològics” per a nosaltres. Pensadors i experts que, des de sistemes de valors compartits, feien diagnòstics sobre problemes, construïen estratègies, buscaven seguidors i tractaven de modificar el que succeïa des de la seva pròpia i coherent racionalitat. Com tants analistes mostren, els mitjans de comunicació massius i l’ús de les tècniques de mercat aplicades a la política, van anar situant els desitjos i inquietuds de la gent, dels “usuaris” de la política en primer pla. Es va anar “amagant” la cuina ideològica i normativa que hi havia darrere de cada formació política, posant en primer pla la capacitat de satisfer els desitjos immediats dels potencials votants. Evidentment, alguns partits i formacions ho han fet més que d’altres, de la mateixa manera que no tots els productes són igualment amigables per als usuaris.
Ara, en el món del disseny l’èmfasi se situa en que cal incorporar tothom en la pròpia creació del que després faran servir. La ciència ens ha anat demostrant que no podem imaginar la construcció d’un edifici sense tenir en compte els materials que usem, l’impacte en l’entorn, els efectes en el medi ambient o les repercussions en el funcionament de la ciutat on ha de situar-se la nova construcció. L’edifici “participa” d’un entorn molt més complex i no se’n pot prescindir. El disseny d’un edifici no pot ser immune al que el rodeja i del que s’ha fet servir per fer-lo. I tampoc ho pot ser la destrucció o desaparició d’aquest mateix edifici. El disseny de les coses no pot ser només un marc en el que els participants d’aquestes coses hagin d’assumir-lo com una dada, sinó que el propi disseny cal que sigui “participat”.
Els dissenyadors no poden deixar de ser participants, de la mateixa manera que els polítics no poden deixar de ser ciutadans quan fan de polítics. Com vaig llegir fa poc, tu no et pots queixar de l’embús de tràfic en el que estàs col·lapsat com si tot el problema fossin els altres, perquè tu ets part d’aquest tràfic i d’aquest embús. Ens calen sistemes de disseny (també de formació de polítiques) que no situïn els dissenyadors-decisors en una bombolla aparentment immune al que passa fora. Ens calen sistemes de generació de decisions polítiques que convidin-incitin-facin participar, en comptes de fer processos que cridin la gent a participar en allò que altres han pensat que cal fer. I, segurament, per fer això necessitem una mica més d’humilitat a l’hora de fer política, amb el que això implica de canvi en l’estructura de poders i de distribució de responsabilitats. Davant de problemes cada cop més complexos, amb més implicacions estructurals i amb més heterogeneïtat d’interessos, necessitem reconfigurar i ampliar els mecanismes de presa de decisions col·lectives.
