“En aquest món les coses flexibles dominen a les sòlides” Lao Tse´
Bari Dz | Solidaritat Obrera. Com moltes ja sabreu dissabte passat després de la manifestació #MadridNoSeVende (impulsada per diverses organitzacions i moviments socials, que reclamen una ciutat habitable) es va ocupar un espai al carrer governador 37, en ple passeig del Prado. L’edifici és de l’ajuntament, però va ser cedit per Ana Botella a 75 anys a un arquitecte amic del seu marit.
Centenars de persones van participar de l’ocupació, i en les primeres assemblees. Madrid necessitava d’un espai aglutinador, la ciutat i les seves gents ho demanaven a crits. No és casualitat que alguns regidors, Ganemos Madrid i espais propers al sector crític de l’ajuntament (patio maravillas) participessin i recolzessin l’acció. Tampoc és casualitat que el primer nom de l’espai hagi estat La gobernadora.
Després de la primera assemblea es decideix canviar el nom per La Ingobernable. El contingut polític del canvi de nom ens pot donar algunes pistes del que al principi semblava ser l’espai (el nou patio maravillas) i el que la multitud i el seu desbordament ha volgut que sigui. El que semblava el nou espai de la dissidència de l’ajuntament i el seu entorn, ha resultat ser en realitat una potència autònoma, unes ganes de fer, de retrobar-nos després d’anys de paràlisis. Que això no es converteixi en un ring de combat de les tensions internes d’Ahora Madrid depèn en part de nosaltres. Un altre exemple més que el representat excedeix sempre a la seva representació.
Disposar una altra vegada d’un espai en una de les artèries principals de la metròpoli ens ha de fer reflexionar sobre la utilitat d’aquest. La Ingobernable no és un espai per “fer barri”, enfront del Caixa Forum i el Museu del Prado. La Ingobernable si que pot convertir-se d’una banda en un espai de trobada per a projectes i moviments dels barris, i per l’altre en una presa de posició enfront del colonialisme urbà. La lluita contra la gentrificació passa inevitablement per la recuperació d’espais que ens han estat expropiats, repensar la ciutat com un espai de guerra, de colonització per part del capital, és una necessitat. Si seguim aquesta lògica, reconquistar llocs en territori enemic és un avanç en la lluita de posicions de la guerra.
Però no podem ser il·lusos, aquestes zones de la ciutat són llocs irrecuperables i inhabitables tret que tinguis les comptes amb molts zeros a la dreta.
Ens pot servir, això sí, com a centre d’operacions contra la gentrificació i turistificació de la ciutat, com a illa i refugi en les mobilitzacions que se solen desenvolupar pel centre, i com a front de combat si en algun moment volem bloquejar alguna artèria metropolitana.
No oblidem també que La Ingobernable es troba al mateix carrer (paseo del prado/castellana) que el nou espai dels nazis del Hogar Social. Perillós és el procés de normalització que s’està produint amb el Hogar Social a Madrid. Fins i tot Melisa, la seva portaveu, va estar a la porta de La Ingobernable dimecres passat, provocant i tractant de generar enfrontament per a la seva estratègia comunicativa. Enfront de la privatització de l’espai i la violència que genera la pròpia presència del HSM, La Ingobernable haurà de ser l’espai obert, multiforme i intercultural, lloc de refugi per manters (que van participar de la manifestació de #MadridNoSeVende) i per a la resta de dissidències. “Un món on caben molts mons” com diuen unes amigues mexicanes.
Dit això, serà difícil que un espai en un “lloc privilegiat” pugui romandre en el temps, encara que la relació de forces depengui en part de nosaltres, la incapacitat de penetrar al barri fa de l’espai un lloc indefensable. És per això que ens hem de quedar amb l’essència i la potència que ens ha portat a que una cosa com La Ingobernable sigui possible en un Madrid que porta anys sota la paràlisi. Defensar l’espai està bé, però la prioritat ha de ser teixir xarxes perquè la potència pugui continuar en aquest o un altre espai. La importància resideix en la relació i el com fem, no en l’espai ni en la identitat.
Algunes amigues diran que La Ingobernable és un pas més per al poder popular, jo prefereixo parlar de la construcció d’autonomia, d’espai de confluència, on entrecreuar-nos, agregar-nos i connectar-nos amb altres esdevenirs singulars.
Que no se sàpiga molt bé com definir La Ingobernable, que al principi semblés una cosa que va mutant per la multitud no ho hem de veure com un fet negatiu, sinó com a força de l’heterogeneïtat. Ser alguna cosa indefinible i irrepresentable ens ajuda a no ser produïts com a subjectes polítics i diluir-nos en el desbordament.
Nous aires han arribat a Madrid, aires d’autonomia, de tornar als carrers juntament amb el bon temps.
