Gemma Ubasart | NacióDigital. L’anomenat nou municipalisme difereix de les clàssiques candidatures independents, molt presents als anys vuitanta en municipis petits i molt petits, perquè tenen un grau de politització rellevant (amb elaborats models de municipi i programes de polítiques públiques transformadores). Però també mostren diferències amb els partits d’esquerra pel seu caràcter poc partidista, prioritzant la política de proximitat, un acostament intuïtiu a la idea de la unitat popular i als projectes amb voluntat de majories. Aquestes candidatures s’avancen uns anys a l’esperit del 15-M -ja introdueixen l’eix de la radicalitat democràtica- i materialitzen en projectes polítics anhels que es faran massiu a les places de tot l’Estat a partir de maig de 2011.
Arran de l’assemblea constituent de l’espai dels "comuns" -i com a membre electa de l’executiva de la formació-, Elisenda Alamany era entrevistada a diversos mitjans de comunicació. Regidora a l’Ajuntament de Castellar del Vallès, forma part del grup de persones independents que donaran cos i riquesa al nou projecte progressista que comença a caminar. Els periodistes Xavier Graset i Sergi Picazo destacaven i s’interessaven -crec que amb bon criteri- per la seva experiència al món local. Alamany impulsa el 2007 l’agrupació d’electors L’Altraveu que es presenta a les eleccions municipals obtenint dos regidors i és clau per impulsar un canvi de progrés al municipi. Es tracta d’una experiència que agrupa persones i col·lectius socials plurals que posen l’accent en l’eixamplament de la democràcia municipal: polititzen l’arena local fent partícips els ciutadans de la cosa pública, posen en valor les iniciatives de participació ciutadana i transparència institucional, i innoven en fórmules organitzatives (llistes cremallera per gènere, rotació de càrrecs, control col·lectiu i públic dels recursos...).
Aquesta candidatura ciutadana forma part d’un fenomen més ampli que es desenvolupa amb força ja en el tombant de mil·lenni: el nou municipalisme. Unes interessants experiències que són producte eminentment català i que, malgrat això, han restat poc visibilitzades. Segurament la màxima centralista també és aplicable al nostre país: allò que no passa a la capital no existeix. Si bé és cert que ja a les primeres eleccions democràtiques trobem experiències com el COP de Ripollet, la CUPA d’Arbúcies o UM9 de Ribes, també ho és que a partir del 2003, i sobretot del 2007 i 2011, aquestes irrompen amb força a tot el país, i de manera especial a la regió metropolitana. En podem localitzar un centenar amb representació institucional. En alguns casos es coordinen en el marc d’espais més amplis amb unes dinàmiques en aquell moment estrictament municipalistes, amb lògiques "confederals" i en mode de xarxa: les candidatures alternatives del Vallès, les enteses pel progrés municipal o les candidatures d’unitat popular. Algunes d’aquestes últimes entronquen amb la tradició clàssica de l’independentisme d’esquerres que primer confronta amb ERC i després fa el salt a la política nacional com a CUP; però aquest fet no les diferencia massa de la resta d’experiències.
L’anomenat nou municipalisme difereix de les clàssiques candidatures independents, molt presents als anys vuitanta en municipis petits i molt petits, perquè tenen un grau de politització rellevant (amb elaborats models de municipi i programes de polítiques públiques transformadores). Però també mostren diferències amb els partits d’esquerra pel seu caràcter poc partidista, prioritzant la política de proximitat, un acostament intuïtiu a la idea de la unitat popular i als projectes amb voluntat de majories. Aquestes candidatures s’avancen uns anys a l’esperit del 15-M -ja introdueixen l’eix de la radicalitat democràtica- i materialitzen en projectes polítics anhels que es faran massiu a les places de tot l’Estat a partir de maig de 2011.
Durant la darrera dècada han passat moltes coses i de manera accelerada que han transformat la vida política. A partir del 2008, i amb efectes clars dos anys després, s’experimenta una profunda crisi econòmica i de les polítiques benestaristes d’abast internacional i amb clars efectes al Sud d’Europa. El 15-M suposa un abans i un després a la vida política estatal, fa visible el col·lapse del sistema polític que havia operat des de la Transició. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut es presenta com a símbol del fracàs de l’estat autonòmic, i el moviment sobiranista es consolida com un vector de transformació. Ja res tornarà a ser com era. En aquest marc, el nou municipalisme evoluciona. A partir de 2015 es construeixen projectes amb voluntat de govern que explícitament lluiten per conquerir llocs de poder per a poder dur a terme polítiques públiques de canvi. Ja no n’hi ha prou amb influir. Mantenint un important protagonisme ciutadà, es prioritza la construcció de confluències que sumin i multipliquin. Barcelona en Comú o Guanyem Badalona en Comú en són un exemple. Altres experiències similars ja són visibles per tot el territori. També l’Altraveu d’Elisenda Alamany es transforma en Decidim Castellar com a espai més ampli incorporant forces polítiques d’esquerres.
El nou municipalisme es consolida així com un important laboratori d’innovacions polítiques transformadores en un context d’incerteses i nous reptes. Les iniciatives polítiques del "mientras tanto" de Sacristán donen pas a apostes més ambicioses de transformació social i institucional en un moment d’esgotament dels principals consensos del 78. Ara bé, cal tenir en compte que la segona onada del municipalisme fa més complex el mapa de les candidatures ciutadanes, i segurament ja no podran ser tractades com a un únic univers polític: les CUP fan un salt d’escala i nacionalitzen la seva acció política; Podem entra en escena i participa en confluències municipals; i ICV, i en alguns casos ERC, assumeixen les dinàmiques de la nova política i s’integren en projectes ciutadans.
