ISRAEL CALVACHE | La Directa. Anomeno optimisme banal (OB) el conjunt de creences moralitzants i pseudoespirituals que, d’un temps ençà, s’han convertit en doctrina oficiosa del capitalisme ultraliberal i que, sovint presentades com un sistema coherent, no passen de ser un conjunt de lemes motivadors que podria signar qualsevol autor de llibres d’autoajuda. L’optimisme banal es basa en la creença plenament idealista –entenent com a tal el sistema filosòfic que concep les idees com a principi de l’ésser– que el sol fet de desitjar una cosa i esforçar-se per aconseguir-la comporta la seva consecució, malgrat tots els condicionants socials o personals que pugui tenir la persona. A continuació, apunto les principals idees força de l’OB, acompanyades de la seva expressió en negatiu.
L’autor argumenta contra el conjunt de creences ‘pseudoespirituals’ que presenten l’individu com a únic i principal responsable dels seus problemes i neguen els condicionants que imposa el sistema econòmic neoliberal
Anomeno optimisme banal (OB) el conjunt de creences moralitzants i pseudoespirituals que, d’un temps ençà, s’han convertit en doctrina oficiosa del capitalisme ultraliberal i que, sovint presentades com un sistema coherent, no passen de ser un conjunt de lemes motivadors que podria signar qualsevol autor de llibres d’autoajuda. L’optimisme banal es basa en la creença plenament idealista –entenent com a tal el sistema filosòfic que concep les idees com a principi de l’ésser– que el sol fet de desitjar una cosa i esforçar-se per aconseguir-la comporta la seva consecució, malgrat tots els condicionants socials o personals que pugui tenir la persona. A continuació, apunto les principals idees força de l’OB, acompanyades de la seva expressió en negatiu.
Si vols pots, ergo si no pots és que no vols. Si ets positiu les coses sempre surten bé, ergo si no et surten bé és perquè ets negatiu. L’esforç sempre comporta recompensa, ergo si no tens recompensa és perquè no t’has esforçat prou. Els condicionants socials o personals no tenen cap mena d’importància, ergo si t’impedeixen prosperar és perquè ni vols ni ets positiu ni t’esforces prou. Tot canvi, per catastròfic que sigui, representa una oportunitat, ergo si un canvi no suposa una oportunitat de millora per a tu és perquè no l’has sabut aprofitar.
Més enllà d’aquestes idees i les seves variants, l’OB conforma un conjunt de creences intrínsecament perverses que descarreguen sobre l’individu tota la responsabilitat dels seus fracassos vitals. Però, anem a pams.
Meditació i llibres d’autoajuda
Els orígens de l’OB es troben en la progressiva pèrdua d’influència de la religió cristiana i en la cerca d’una nova espiritualitat que permeti que l’individu es relacioni amb Déu sense el filtre d’una institució que reglamenti les normes d’aquesta relació. L’explosió d’aquesta cerca, impulsada sobretot pel moviment hippy, va dur milers de persones d’Europa i els Estats Units a interessar-se per altres religions, pràctiques espirituals alienes a la nostra tradició i teràpies mèdiques alternatives al sistema sanitari oficial. I, si bé la popularització de pràctiques com la meditació, el reiki o el xamanisme –totes elles englobades en el concepte de la Nova Era– pot ser positiva per si mateixa, també ha comportat la banalització d’aquestes pràctiques, el fill més bord de les quals són els llibres d’autoajuda.
L’optimisme banal conforma un conjunt de creences intrínsecament perverses que descarreguen sobre l’individu tota la responsabilitat dels seus fracassos vitals
Un altre factor que ha contribuït a omplir de contingut l’OB són els llibres i les revistes de psicologia popular, que tenen Jorge Bucay i la seva superficialitat extrema com un dels màxims exponents i que, amb la invenció i la difusió de conceptes com resiliència, proactivitat, reinvenció personal, zona de confort, etcètera, se centren invariablement en la capacitat de superació personal a través d’una mentalitat positiva davant d’experiències vitals que, com a humans, ens són inalienables. L’expansió de l’OB és tan forta que fins i tot ha originat un gènere literari propi –amb Paulo Coelho com a capitost indiscutible– i, sobretot gràcies a internet i les xarxes socials, ha arribat a enquistar-se en l’inconscient col·lectiu com una veritat inqüestionable. Això beneficia sobretot el model contemporani de capitalisme, que aboca totes les virtuts en la figura de l’emprenedor.
Els orígens es troben en la progressiva pèrdua d’influència de la religió cristiana i la cerca d’una espiritualitat que permeti relacionar-se amb Déu sense filtre institucional
Aplicat a la lluita econòmica en si, segons l’OB, la situació d’un treballador no depèn de la correlació de forces en la situació concreta de la lluita de classes en un moment concret de la història, sinó de la idea que té aquest treballador de la seva situació respecte a les relacions de producció. Si no té feina o té una feina precària i mal pagada, es deu al fet que no ha pensat de manera positiva la seva situació laboral i no al fet que l’empresari miri d’ampliar la seva taxa de benefici a costa d’ell. En comptes d’afiliar-se a un sindicat i lluitar pels seus drets i interessos, l’OB proposa al treballador que mantingui una actitud positiva, s’esforci a millorar com a persona i com a treballador i s’oblidi de tots els seus condicionants personals per poder prosperar.
Un exemple flagrant de la connivència entre l’OB i el capitalisme va ser la campanya estoloarreglamosentretodos.org, impulsada pel Consejo Superior de Cámaras de Comercio de España l’any 2010. Aquesta campanya –a la qual es van dedicar 4.000.000 d’euros– estava destinada a contagiar confiança i fomentar actituds positives entre la ciutadania per sortir de la crisi econòmica iniciada el 2008 i va comptar amb la participació de nombroses personalitats de tots els àmbits com a cares visibles. Entre els seus patrocinadors principals, hi havia la patronal d’empreses constructores (Seopan), així com divuit de les empreses més importants de l’IBEX 35, fet que demostra de manera dolorosa la seva naturalesa hipòcrita. Donant un cop d’ull al seu web, a l’apartat d’objectius, hi trobem que: “La crisis no solo está ahí fuera, también está en nuestras cabezas. Nos ha hecho perder la confianza, nos ha contagiado el pesimismo, el desánimo. Esto es lo primero que debemos arreglar(...)”. I la metodologia per assolir aquest objectiu és implicar la gent a explicar i seguir l’exemple d’històries inspiradores: “Historias de gente como tú y como yo, que se han enfrentado al momento, que demuestran que con ilusión, entrega y compromiso se puede conseguir todo. Gente que cree en sí misma y lo demuestra a diario desafiando la crisis”.
Com veiem, aquesta campanya és un exemple perfecte del que significa l’OB a la pràctica i en segueix l’esquema argumental fil per randa: 1. Culpabilitzar la gent d’un problema que no ha creat i desviar l’atenció dels vertaders culpables. 2. Fer creure que aquest problema existeix només com a idea dins el seu cap. 3. Solucionar-lo a través d’un optimisme sense fonament i de superació personal.
D’aquí a pocs anys, seguint la tendència actual de politització del llenguatge, el pessimisme passarà a anomenar-se optimisme negatiu o optimisme no positiu
La relació entre l’OB i el capitalisme ultraliberal és tan estreta que, a risc de ser titllat de pessimista –l’equivalent al sacríleg cristià dins el sistema de l’OB–, m’atreveixo a vaticinar que, d’aquí a pocs anys, el pessimisme passarà a anomenar-se, seguint la tendència actual de politització del llenguatge, optimisme negatiu o optimisme no-positiu. I tampoc seria estrany que aviat aparegués tipificat al Codi Penal com a delicte, com ja ho és el derrotisme en temps de guerra.
L’OB és una doctrina vàlida?
Perquè un sistema sigui vàlid ha de donar resposta als principals problemes de l’àrea on es pretengui aplicar –la vida humana, en aquest cas– i l’OB, a diferència de la religió o altres sistemes morals, no ho aconsegueix. Ho demostraré amb un exemple extrem. Imaginem una persona amb fortes creences religioses que es troba presonera en un camp de concentració. Mentre espera una mort gairebé segura, la fe en el seu Déu l’ajudarà a suportar el dia a dia, li permetrà creure en un possible miracle i, en última instància, l’ajudarà a acceptar la seva mort i la dels seus éssers estimats, quan aquesta arribi, amb l’esperança d’un retrobament més enllà de la vida terrenal. Ara, imaginem la mateixa situació per a una persona amb una sòlida fe en l’OB. Serà capaç de suportar el penós dia a dia amb l’esperança que una actitud positiva l’ajudarà a superar el mal tràngol? De veritat pensarà que, si s’esforça prou a ser bon presoner, els seus guardians el deixaran escapar amablement? Tindrà el valor d’acceptar que la mort dels seus éssers estimats es deu al fet que no s’han esforçat prou per seguir amb vida? En tindrà prou de pensar que els condicionants que l’envolten –guardians, tanques electrificades, execucions arbitràries i tot el sistema polític i judicial que els dóna cobertura– són només una trampa creada per la seva ment que li impedeix alliberar-se?
La diferència entre aquestes dues opcions subjectives rau en el fet que, mentre que per al creient la responsabilitat última de la seva fortuna recau en Déu i els misteris de la seva voluntat –i, per tant, queda alliberat de tota culpa i remordiment–, per al segon la culpabilitat sobre el desenllaç final de la seva situació recau, un cop més, sobre ell mateix.
Què podem fer?
Cal dir prou a l’OB d’una vegada per totes. Ensenyar els beneficis de mantenir una actitud positiva als nens des de ben petits, però fent-los conscients igualment que els estats de to anímic baix són imprescindibles per créixer com a persones equilibrades. Que hi ha gent que pateix pobresa, solitud i dolor per motius aliens a la seva actitud personal i que no se la pot culpabilitzar. Cal lluitar pels projectes personals i col·lectius, però sent conscients que, després d’esforçar-nos-hi molt, és força probable que no aconseguim la totalitat dels objectius plantejats. O, per exemplificar-ho amb una frase de Lenin, home poc sospitós d’idealisme: “És necessari somiar, però amb la condició de creure en els nostres somnis. D’examinar amb atenció la vida real, de confrontar la nostra observació amb els nostres somnis i de desenvolupar escrupolosament la nostra fantasia”
