De la FARJ – Federació Anarquista de Rio de Janeiro – Organització membre de la Coordinadora Anarquista Brasilera. Via Procés Embat.
Organitzar el poder de la gent per a fer tal revolució [Social],
és l’únic fi d’aquells que desitgen sincerament la llibertat.
Mikhail Bakunin
Encoratjar a les organitzacions populars de qualsevol tipus
és la conseqüència lògica de les idees fonamentals i per tant
ha de ser una part integral del nostre programa.
Errico Malatesta
Hem fet menció en anteriors ocasions, a l’organització popular i la nostra expectativa respecte d’això. Ja hem definit que el seu objectiu és “superar el capitalisme i l’Estat, i, per mitjà de la revolució social, construir el socialisme llibertari”, i és per això l’entenem com a verdadera protagonista en el procés de transformació social. També vam esmentar que el nivell en el qual es desenvolupen els moviments socials i en el qual s’ha de buscar la construcció i l’augment de la força social de l’organització de base és el que anomenem nivell social. Ara, anem a tractar de discutir els moviments socials, les seves característiques desitjables i formes de treball, i com poden contribuir a la construcció en el desenvolupament de l’organització popular.
En abordar aquest nivell social, hem de pensar en les possibilitats del poble, que ha de ser el principal agent de canvi social proposat per nosaltres. És innegable que hi ha una força social latent en les classes explotades, però entenem que és només a través de l’organització que aquesta força pot sortir del camp de possibilitats i esdevenir una força social real. La pregunta que sorgeix, llavors, és la següent:
És cert que hi ha [al poble] una gran força elemental, sense cap dubte, superior a la del govern i les classes dirigents vistes en el seu conjunt; però sense organització una força elemental no és una força real. És en aquest incontestable avantatge, de força organitzada sobre la força elemental del poble, que es basa la força de l’Estat. Així que el problema no és saber si [el poble] es pot sublevar, si no si és capaç de construir una organització que doni els mitjans per arribar a un final victoriós – no per una victòria fortuïta, sinó un triomf prolongat i durador. [95] A partir de l’organització i la seva aplicació en el camp pràctic, aquesta força creix exponencialment, oferint una oportunitat real de lluita contra el capitalisme i l’Estat. Això es degut a que “tenim amb nosaltres la justícia, el dret, però la nostra força encara no és suficient”. [96] Com es va dir anteriorment, serà l’augment permanent de la força social de l’organització de les classes explotades que pot proporcionar la transformació social desitjada.
Per a la construcció d’una organització que ens doti dels mitjans per assolir els fins desitjats – revolució social i socialisme llibertari – consolidant la victòria, defensem un model de creació i desenvolupament del que anomenem l’organització popular.
En primer lloc, justificar l’organització com ja s’ha definit anteriorment, sent ella la «coordinació de forces o “l’associació amb un objectiu comú i unes formes i uns mitjans necessaris per assolir aquest objectiu”». Hem dit també que l’organització multiplica la força social del poble i és només a través d’ella que podem oferir una oposició capaç d’enderrocar el capitalisme i l’estat. Aquest model d’organització que reivindiquem és el fruit de la lliure associació dels membres de les classes explotades. Al costat de l’associació, ells [els treballadors] s’instrueixen, s’informen mútuament, i posen fi pels seus propis esforços a aquesta fatal ignorància que és una de les principals causes de la seva esclavitud. Al costat de l’associació, aprenen a ajudar-se, a conèixer-se, recolzar els uns als altres, i, finalment, crear una força més formidable que la de tots els capitalistes burgesos i tots els poders polítics reunits. [97] En segon lloc, justifiquem aquesta organització com ser popular, donant-li un caràcter classista. És a dir, en aquest model organitzacional ha d’estar mobilitzat tot el conjunt de classes explotades, també com s’ha definit anteriorment. És una prioritat, per tant, el desenvolupament de tots els sectors que pateixen de manera més dura els impactes del capitalisme. Quan l’organització té un caràcter classista, això anima i dóna força a la lluita de classes. D’aquesta manera, l’organització popular és construït de baix a dalt, de la “perifèria al centre” i fora dels centres de poder del sistema actual.
L’organització popular està constituïda per mitjà de la voluntat de lluita del poble. Per tant, no és el resultat d’un moviment espontani, tot i que moltes expressions de la lluita de classes sorgeixen espontàniament. És també necessari no creure – diferent del defensat molts socialistes al segle XIX – que la societat capitalista es dirigeix cap al seu propi fi, o que el socialisme és el resultat d’una evolució natural del capitalisme. Ja ens sembla bastant clar que hem de pensar en un model d’organització com a eina de lluita, perquè, d’una altra manera, el capitalisme i l’Estat no deixaran d’existir.
Entenem l’organització popular com a resultat d’una convergència de diverses organitzacions socials i diferents moviments populars, que són fruit de la lluita de classes. Per aquest motiu, creiem que hem de animar tot tipus d’aquestes organitzacions i moviments, entenent aquest suport com a conseqüència de les nostres idees més fonamentals. Aquestes organitzacions i moviments van ser denominats en el passat “moviments de masses”, però la vessant autoritària del socialisme va acabar donant una connotació al terme “massa” de “mà d’obra” d’un moviment sense consciència que ha de ser dirigit i guiat per un avantguarda, que estaria organitzada en un partit vertical. És a dir, els autoritaris tracten els moviments de masses des d’una perspectiva jeràrquica, tractant de dominar-los.
Considerem imprescindible la participació social i popular en el procés de transformació social. Els moviments de masses poden ser d’aquestes organitzacions socials, moviments populars, però també de moviments socials, un terme que utilitzarem a partir d’ara.
Un moviment social és una associació de persones i / o entitats que tenen interessos comuns en la defensa o promoció de determinats objectius davant la societat. Aquests moviments poden estar en molt diferents llocs de la societat i tenen les més diverses banderes de lluita, que mostren les necessitats de les persones que estan a l’entorn del moviment, una causa en comú. Com hem vist, la societat d’avui en dia ofereix a la major part de la societat una situació de patiment i de privacions i això, sovint, serveix com un factor d’associacionisme, el que dóna cos a les organitzacions de defensa dels interessos del poble. A través de les organitzacions fundades per defensar els seus interessos, els treballadors desenvolupen una consciència de l’opressió en què es troben i l’antagonisme que els separa dels patrons [o la classe dominant] comencen a voler una vida millor, s’habituen a la lluita col·lectiva ia la solidaritat i poden arribar a conquerir aquelles millores que siguin compatibles amb la persistència del règim capitalista i estatal. [98] Els moviments socials són el resultat d’un trípode format per la necessitat, voluntat i organització. Aquest trípode motiva la creació de diversos moviments socials a tot el món; i al Brasil això no és diferent. Aquí hi ha un moviment de camperols sense terra, sense sostre, sense feina, comunitaris, per la qualitat i el millor preu del transport públic. Hi ha moviments de col·lectors d’escombraries reciclable (catadores), indígenes, estudiants, de drets humans, sindicalistes, feministes, negres, gais, de consells populars, artístics, culturals, ambientalistes, entre molts altres. Aquests moviments tenen en comú que sorgeixen del fet de la dominació i l’explotació de la societat en què vivim, sent molts d’ells fruit de la lluita de classes.
No obstant això, no hi ha molts moviments socials que busquen construir organització popular o fins i tot combatre al capitalisme i l’Estat. Molts d’ells estan imbuïts de les característiques i els valors de la societat capitalista i, més que això, sovint es propaguen aquestes característiques i aquests valors. La majoria d’aquests moviments, que podríem anomenar reformistes, pensa que hi ha una solució a les seves qüestions dins del capitalisme. És a dir, el final de la majoria d’aquests moviments és l’obtenció de beneficis a curt termini, dins del capitalisme, i res més. D’altra banda, en la majoria dels casos, els moviments socials no estan degudament articulats i porten a terme cada un la seva lluita sense coordinació entre ells. Per tant, no apunten ni per un inici de construcció d’organització popular. Això demostra que, encara que hi ha una sèrie de moviments socials, el fet és que les característiques i formes d’acció d’aquests moviments no són, en la seva major part, d’acord amb el que creiem que és apropiat. Els mitjans que trien no porten als fins defensats per nosaltres.
Els moviments socials que defensem, i creiem que estan contribuint al nostre projecte polític, posseeixen certes característiques i formes d’acció.
Ells són el més forts possible, amb el major nombre de persones i bona organització, bolcant-se en la lluita que es va triar com a prioritària. Per tant, un moviment de sense terra ha d’abastar a tots els que estan disposats a lluitar per la terra, un moviment de sense sostre ha d’abastar tots els que estan disposats a lluitar per l’habitatge i així successivament. Per tant, creiem que els moviments socials no han d’ajustar-se i tancar-se dins d’una ideologia, sigui la que sigui. No creiem en moviments socials anarquistes, marxistes, socialdemòcrates o de qualsevol altra ideologia específica. Per tant, en els moviments socials que estem disposats a crear o desenvolupar ha de “caber” la gent de molt diferents ideologies. Per a nosaltres, un moviment social anarquista, o de qualsevol altra ideologia, només tendeix a dividir la classe dels explotats, o fins i tot a aquells que estiguin interessats en la lluita per una causa particular. És a dir, és la necessitat, i no la ideologia, la força que ha d’impulsar la creació i el desenvolupament dels moviments socials. Així que “Cap teoria filosòfica o política ha d’entrar, com a fonament essencial oficial, i com a condició obligatòria, al programa […]. Però d’aquí no es dedueix que totes les qüestions polítiques o filosòfiques no puguin i hagin de ser lliurement discutides […] “[99].
Tot i que creiem que els moviments socials no s’han d’ajustar a l’anarquisme, pensem que l’anarquisme ha de ser, el màxim possible, difós dins dels moviments socials. A continuació, anem a discutir com això s’ha de fer i amb quin objectiu. Per ara, només cal dir que els moviments socials que defensem no són i no han de ser anarquistes, però si un terreny fèrtil per l’anarquisme.
De la mateixa manera pensem sobre la qüestió de la religió. Encara que, a nivell polític, tenim posicions anticlericals, pensem que a nivell social no s’ha d’insistir en aquesta qüestió, impedint lluitar als membres de les classes explotades que tinguin creences religioses. A les classes explotades, molts tenen creences religioses i s’ha de tractar aquest tema en els moviments, permetent a aquestes persones lluitar.Hi ha molts grups religiosos progressistes en els moviments socials, que són part del camp més ampli de l’esquerra i amb els quals hi ha possibilitats de treballar. Els moviments socials “han de buscar una base comuna, una sèrie de simples principis sobre els quals tots els obrers, qualssevol siguin [les seves opcions polítiques i religioses], sent almenys obrers seriosos, és a dir homes durament explotats i patidors, són i han d’estar d’acord. “[100].
Una altra característica important dels moviments socials és l’autonomia, que es dóna fonamentalment en relació a l’Estat, els partits polítics, els sindicats burocratitzats, l’Església, entre d’altres. Els moviments socials han de prendre decisions i actuar per compte propi, tractant dels seus propis assumptes, independents d’organismes que exerceixin, o busquin exercir, domini sobre ells. Per tant, aquells que desitgen conduir, manar o fer que els moviments socials serveixin als seus propis fins no han de tenir influència sobre ells, ja que no lluiten pel bé col·lectiu dels moviments, encara que utilitzin la màxima que servir a si mateixos és la millor manera de servir els altres.
Els moviments socials no han d’estar vinculats a polítics o a qualsevol sector de l’Estat, ja que sabem que aquests, quan s’aproximen volent ajudar, en la gran majoria dels casos estan buscant “base” per als seus interessos polític-partidaris, o procurant calmar els moviments, establint els seus interlocutors amb les institucions de l’Estat. Coneixent bé la concepció autoritària dels partits, sabem que el seu interès és sempre dotar d’aparell als moviments socials, siguin aquests partits reformistes o revolucionaris. En el primer cas, participen en les eleccions, i veuen els moviments socials com una font de vots. En el segon, busquen un “moviment de masses” que serveixi de base, a l’avantguarda que desitgen ser. En tot cas, els partits polítics volen dirigir i manar en els moviments socials, creient-se superiors a ells, i jugant a ser els il·luminats que portaran consciència a les classes explotades. Sovint els seus membres són intel·lectuals que volen saber, millor que el mateix poble, que és millor per a aquest. Altres organitzacions que busquen el mateix que els partits, com els sindicats burocràtics i esglésies, tampoc ajuden als moviments socials. Tota aquesta gent ha de ser apartada del moviment social, ja que no defensa els interessos del moviment social, sinó els seus propis interessos. El moviment social no necessita de caps, de dirigents o de gent que vulgui utilitzar-lo. El moviment social necessita persones disposades a donar-li suport i lluitar al seu costat, però no lluitar per ell, al seu lloc. Lloc que està legitimat per la necessitat de supervivència i la dignitat que tenen les causes que promouen la veritable solidaritat. [101] El que els moviments socials necessiten són persones que vulguin donar-los suport, independentment dels seus orígens de classe, per considerar justa la seva lluita. No hi ha cap problema en què les persones que donen suport els moviments socials no estiguin en les condicions exactes d’altres militants. Així, considerem just que persones empleades donin suport a la lluita dels treballadors desocupats, que persones que tenen habitatge donin suport a la lluita dels sense sostre, i així successivament. Fins i tot els membres provinents de les classes mitjanes poden, i fins i tot han de, si són persones ètiques, aproximar-se als sectors més explotats del poble i oferir el seu suport. Aquesta solidaritat sempre ha de ser benvinguda, ja que és important per als moviments socials. Un deure ètic, com va dir Kropotkin, per animar la lluita de les classes mitjanes al costat del poble. Ell va dir: […] Tots els que posseïu coneixements, talents, si teniu cor, veniu i poseu el vostre servei a disposició d’aquells que més ho necessiten. I tingueu present, si veniu, que no ho feu com amos, sinó com a companys de penes: que no veniu a governar, sinó a enfortir-vos en una nova vida que s’eleva constantment cap a la conquesta de l’avenir; que, més que a ensenyar, veniu a recollir les aspiracions de la majoria, a endevinar, a donar-los forma i a treballar constantment, […] per fer-les possible en el moment actual; llavors, i només llavors, seguireu una conducta veritablement noble i racional, veient així que cada esforç vostre en aquest sentit produeix fruits en abundància. [102] Aquesta possibilitat de donar suport als moviments socials ha d’estar condicionada a les actituds dels que tenen la intenció de treballar en aquesta situació. Tant el suport, com els militants que estan orgànicament legitimats, han de demostrar que estan molt més disposats a escoltar que a parlar. Han de conèixer les situacions i circumstàncies d’aquells que formen els moviments socials i lluitar colze a colze, créixer amb ells i no definir de manera autoritària i vertical els seus camins i formes. En aquest cas, el suport o el militant veurà que el més important serà contrastar la seva ideologia amb la realitat del grup i no tractar de reduir el moviment social a les seves certeses ideològiques.
A més, quan parlem d’autonomia hem de tenir en compte que l’autonomia, per a nosaltres, no vol dir absència de lluita ideològica o fins i tot falta d’organització. Quan s’estimula la “no-ideologia”, o el espontaneisme freqüent, quan es renuncia al projecte i el programa revolucionaris – sovint anomenant a això autonomia – obrim espai i deixem un terreny lliure per a la classe dominant, els buròcrates i els autoritaris que ocuparan aquests espais.
Una altra característica important dels moviments socials és la seva combativitat. Quan reivindiquem que han de ser combatius, volem dir que els moviments socials han d’establir les seves conquestes imposant la seva força social i no dependre de favors o bones accions de qualsevol dels sectors de la societat, inclòs l’Estat. La combativitat també es caracteritza per una postura de defensa de la lluita de classes fora de l’estat. Segons entenem l’Estat com un fort pilar de suport al capitalisme, no creiem que els moviments socials puguin exercir la seva política dins d’ell, sense que això signifiqui una forma de legitimar el capitalisme. L’aproximació que els estats fan als moviments socials són sempre una manera de cooptar, de fer un cert “pacte social”, que té com a objectiu calmar els ànims de la lluita de classes i té per objecte garantir la legitimitat del sistema. Independentment que els moviments socials siguin més o menys violents, la veritat és que sempre han de romandre combatius, enfrontant-se al capitalisme i al propi Estat.
Defensem, també, l’acció directa, com a forma d’acció política que s’oposa a la democràcia representativa. Els moviments socials no han de tenir per objectiu la confiança en els polítics que actuen dins de l’Estat, perquè representin els seus interessos. Sabem que la màquina del sistema representatiu transforma a tots els que entren en ella, no permetent – fins i tot els ben intencionats – que els polítics electes realitzin actes en representació de les classes explotades. Fins i tot els polítics “d’esquerra” confonen els mitjans amb els fins i més confonen que clarifiquen els moviments socials, i no és, per tant, el mitjà més correcte per a la seva emancipació. L’acció directa té lloc quan el mateix moviment social en reacció constant contra l’entorn actual, no espera res de les persones, potències o forces externes a ell, però […] crea les seves pròpies condicions de lluita i posseeix en si mateixa els seus propis mitjans d’acció. […] Per tant, l’acció directa és clara i pura concreció de l’esperit de revolta: materialitza la lluita de classes i la fa passar del camp de la teoria i l’abstracció al camp de la pràctica i la realització. En conseqüència, l’acció directa és la lluita de classes viscuda en el dia a dia, és l’assalt permanent contra el capitalisme. [103] D’aquesta manera, els moviments socials no confien la seva acció als polítics, sinó que la porten a terme per compte propi, posant en pràctica el lema de l’AIT, que “l’emancipació dels treballadors serà obra dels treballadors mateixos” . La lluita per aquesta emancipació s’ha de fer estratègicament, de manera que l’acció directa és més o menys violenta, conforme les circumstàncies ho exigeixin. Quan ella precisa ser violenta, sempre ha de ser entesa com a resposta, com autodefensa en relació amb el sistema de dominació i explotació en què vivim.
L’acció directa és la forma de fer política dels moviments socials, i podem dir que la política, en el sentit que nosaltres defensem, no té sentit partidista, però si sentit de gestió d’allò que és públic, de tots. La política que és feta pel poble, degudament organitzat, decidir efectivament sobre tot el que li preocupa. La política que defensem és la que es col·loca avui com una lluita dels treballadors, organitzada des de baix cap amunt, contra l’explotació i l’opressió que som víctimes. És en la mobilització social que veiem algunes perspectives de canvi polític important en la societat. [104] En aquest cas, els moviments socials no lluiten pel poder a l’Estat o en les seves posicions institucionals de poder. Ells sempre s’organitzen fora de l’Estat, la defensa de la devolució del poder polític al poble. Per tant, creiem que el problema no és qui ocupa l’Estat, sinó el propi Estat.
És només d’aquesta manera que entenem el concepte de poder popular, defensat per altres grups i organitzacions. Si per poder popular entenem el creixent poder social de les organitzacions de les classes explotades, que s’insereixen en una lluita permanent amb el capitalisme i l’estat, llavors estem d’acord. Tanmateix, hi ha qui defensen el poder popular com el suport d’avantguardes agitant la base, jerarquia, partits autoritaris, reivindicacions d’Estat i burocràcies de diversos tipus. Quan el poder del poble significa aquest segon model, llavors estem en complet desacord.
A més de l’acció directa, com a forma de fer política, els moviments socials, en la forma en què els entenem, tenen la necessitat, en el cas que es proposin agents d’una significativa transformació social, d’utilitzar la democràcia directa com el mètode de presa de decisions. La democràcia directa es dóna en els moviments socials quan tots els que hi estan involucrats participen de manera efectiva en el procés de presa de decisions. En utilitzar aquest mètode, les decisions són preses de manera igualitària (tots tenen la mateixa veu i el mateix poder de vot) en assemblees horitzontals, on els assumptes són discutits i resolts. No hi ha persones ni grups que discuteixen temes i prenen decisions fora de les assemblees; cap jerarquia o caps que manen sobre altres que obeeixen.
La democràcia directa exercida en aquest model pot comparar-se amb el funcionament del socialisme llibertari que es va explicar anteriorment. És a dir, els moviments socials es coordinen internament pels principis de l’autogestió i s’articulen, en cas de necessitat, pel federalisme. És important ressaltar que actuant d’aquesta manera, estem incorporant en els nostres mitjans de lluita, posicions defensades per als fins que volem assolir, confirmant la màxima que “els fins estan en els mitjans”. Els mateixos lideratges i funcions assumides són temporals, rotatives i revocables.
En aquest model de moviment social, hi ha una importància per a la conducta militant amb ètica i responsabilitat. L’ètica, que guia una conducta militant correcta, està basada en principis que s’oposen al capitalisme i l’Estat i que sustenten la cooperació, la solidaritat i el suport mutu. Ella també guia la conducta militant que opera sense prejudicis envers els altres, que estimula el suport, no permetent les postures dirigides a la divisió ia la disputa interna deslleial. El principi de la responsabilitat, oposat als valors del capitalisme, estimula que els militants dels moviments socials tinguin iniciativa, que assumeixin responsabilitats i les compleixin – això evitarà que uns pocs vagin sobrecarregats amb les moltes tasques – que tinguin actituds coincidents amb l’esperit de lluita i que contribueixin de la millor manera en els moviments socials.
La solidaritat i el suport mutu són també principis que s’han de fomentar en els moviments socials. En oposició a l’individualisme del capitalisme, la unió de les classes explotades per lluitar contra el capitalisme i l’Estat ha de ser estimulada. Per sortir de l’aïllament i buscar associar-se, unir-se a altres persones que volen construir un món més just i igualitari, la gent construeix la solidaritat de classe. Això es dóna en l’associació d’una persona amb una altra per formar un moviment social o fins i tot d’un moviment social a un altre, a la recerca de la construcció de l’organització popular i la superació del capitalisme i l’Estat. En aquest cas, els límits de l’Estat no han de ser reconeguts, perquè els moviments socials han de mostrar la seva solidaritat pels interessos de classe, no als interessos nacionals. Quan es guien per interessos de classe, els moviments socials són internacionalistes.
A més, els moviments socials constitueixen un espai privilegiat per al desenvolupament de la cultura i l’educació popular. És la cultura com a forma de ser i de viure de les classes explotades, que donarà cos a l’educació popular. Tots els que es mobilitzen desenvolupen el seu aprenentatge i les noves formes, manifestacions, llenguatges, experiències i vivències reflecteixen l’esperit de lluita. Com que no hi ha un saber acabat, és un procés d’intercanvi entre els militants que permet aquest tipus d’educació, on no hi ha un professor i un alumne; tots són professors i alumnes. Tots aprenen i tots ensenyen. Així es dóna la construcció d’una educació que respecti la cultura popular i capacita els militants a partir dels diàlegs, debats, intercanvis d’experiències. En aquest procés, és possible contrarestar els valors del capitalisme que són transmesos, cada dia, pels mitjans de comunicació, les escoles i altres vies de reproducció.
D’altra banda, la pròpia “gimnàstica revolucionària” proporcionada per les experiències de lluita, al mateix temps que portarà conquestes a curt termini, serà l’encarregada d’auxiliar aquest procés de formació, contribuint amb les experiències pràctiques de recerca de llibertat, a través de la pròpia llibertat.
Les conquestes a curt termini, les anomenades reformes, quan són conquistades pels moviments socials, serviran com a formes de reduir el patiment dels que lluiten i al mateix temps formaran en organització i lluita. Creiem, per tant, que “prendrem o conquistarem les eventuals reformes en el mateix esperit d’aquells que arrenquen a poc a poc a l’enemic el terreny que ocupa, per avançar cada vegada més” [105]. I creiem que en lluitar per les reformes, els moviments socials no es tornen reformistes – que són aquells que entenen les reformes com un fi. Fins i tot amb la lluita per les reformes, poden sustentar una pràctica revolucionària, i estar contra el reformisme, ja que “si estem contra el reformisme, no és perquè les millores parcials no ens interessen, sinó perquè creiem que el reformisme és un obstacle no només per a la revolució, sinó fins i tot per a les reformes “[106].
Aquesta afirmació obre espai per a una altra característica que jutgem fonamental en els moviments socials: una perspectiva revolucionària a llarg termini. En aquest cas, la idea és que els moviments socials, a més de tenir les seves banderes específiques (terra, habitatge, treball, etc.) poden tenir com a objectius la revolució i la construcció d’una nova societat. Entenem que les lluites a curt i mig termini són complementaris amb aquesta perspectiva a llarg termini i no excloents. Amb la perspectiva a llarg termini, els moviments tenen un major poder de conquesta, ja que com més llunyans són els objectius, majors seran les conquestes, no sent les primeres conquestes la fi de la lluita.
Molts moviments socials que no tenen perspectiva de llarg termini, o que tenen ateses les seves reivindicacions (terra als camperols sense terra, habitatge per a les persones sense sostre, treball per al desocupat, etc.) entenen que aquest és el final de la línia. Per a nosaltres, aquest és només el primer pas i fins i tot si s’aconsegueix, ha d’estimular altres lluites i mobilitzacions entorn d’altres qüestions que afecten la nostra societat. És aquesta perspectiva que també proporciona una visió crítica dels moviments socials en relació amb el capitalisme i l’Estat, que ens alerta davant les temptatives de conciliació de classe i la cooptació. Aquesta perspectiva també estimula la solidaritat i el suport mutu, ja que les classes explotades deixen de veure’s fragmentades, i passen a ser part d’un tot que lluita per una nova societat. Així, els moviments socials defensen una perspectiva a llarg termini que és revolucionària en el sentit que vol reemplaçar a una societat basada en la desigualtat, l’explotació de la immensa majoria de les persones per una minoria opressora, en el privilegi, en el lleure , i en una autoritat protectora de totes aquestes coses belles, per una societat basada en la justícia igual per a tots i la llibertat de tots. […] En definitiva, una organització econòmica, política i social, en el qual cada ésser humà, sense perjudicar les seves característiques naturals i individuals, té la mateixa oportunitat de desenvolupar-se, educar-se, pensar, treballar, actuar i gaudir de la vida com a persona . [107] Un altre punt important que cal esmentar és el fet que els moviments socials són sovint el resultat de les accions i la mobilització espontània de les classes explotades. Aquest fet per a nosaltres és natural i entenem sempre hem de conviure amb això. En situacions extremes, sectors de la població es rebel·laran i es mobilitzaran per diversos motius: per denunciar la injustícia, per respondre a un atac del sistema, per aconseguir alguna cosa de menjar, un lloc per viure, etc. Si per una banda defensem l’organització, creiem que, d’altra banda, que sempre hem de donar suport aquests moments de mobilització popular espontània. Els objectius organitzacionals han d’anar-se’n donant mitjançant la lluita. No devem, per tant, qüestionar l’espontaneisme quan es dóna la circumstància, sinó més aviat, implicar-nos en les lluites, tractant de catalitzar les forces per a aconseguir el grau necessari d’organització. La interacció d’aquesta mateixa dinàmica pròpia dels moviments socials, que naturalment conté alt grau d’espontaneïtat, amb els contexts socials que varien (repressió, legislació, canvis de forces polítiques en joc, etc.) farà que els moviments socials tinguin, naturalment, fluxos i refluxos. Hi haurà moments en què les circumstàncies proporcionen una realitat de lluites més radicalitzats i permanents. En altres, proporcionaran contexts de dificultats l’articulació, desmotivació, por, etc. En altres paraules, és natural que hi ha hagi contexts de fluxos i refluxos. En certs moments, que generalment són precursors dels grans esdeveniments històrics, de grans triomfs de la humanitat, tot sembla avançar a un ritme accelerat, tot respira força: les ments, cors, voluntats, tot va a l’uníson, tot sembla anar a la conquista de nous horitzons. Així s’estableix en tota la societat, com un corrent elèctric que uneix als individus més distants en un mateix sentiment i les intel·ligències més dispars en un mateix pensament que imprimeix a tots la mateixa voluntat. […] No obstant això, hi ha altres moments foscos, desesperants, fatals, on tot respira a decadència, prostració i mort, i que mostren un veritable eclipsi de consciència pública i privada. Són el reflux que segueix sempre a les grans catàstrofes històriques. [108] Creiem que és la nostra obligació avaluar adequadament el context i actuar d’una manera adequada. En moments en què el context apunta un flux, hem d’atacar, actuant amb tota la força i proporcionant tota l’organització necessària. En moments en què el context apunta reflux, cal saber conviure amb els problemes, “mantenir la flama encesa”, i esperar el moment adequat per tornar-nos a mobilitzar.
Finalment, la nostra opinió és que hem de trencar l’aïllament individual creant i estimulant el desenvolupament dels moviments socials amb les característiques aquí esmentades. Aquesta és una primera etapa en la nostra estratègia permanent. Després, en una segona etapa, entenem que és necessària l’articulació de diferents moviments socials per a la constitució del que anomenem en tot el text organització popular, sent aquesta la confluència dels moviments socials en lluita permanent contra el capitalisme i l’Estat.
Buscant augmentar permanentment la força social de l’organització popular i la seva radicalització, entenem que és possible arribar a la revolució social i per tant constituir el socialisme llibertari. En aquest procés de transformació social, entenem que les classes explotades tenen un paper imprescindible; “aquesta massa, […] sense el fort suport de la qual el triomf de la revolució mai serà possible” [109].
Notes:
95. Mikhail Bakunin. “Necessidades da Organização”. In: Conceito de Liberdade, p. 136.
96. Idem. A Dupla Greve de Genebra. São Paulo: Imaginário/Faísca, 2007, p. 94.97. Ibidem. p. 90.
97. Ibidem. p. 90.
98. Errico Malatesta. “Los Anarquistas y los Movimientos Obreros”. Excerto de Il Risveglio 1-15 out. 1927. In: Vernon Richards. Op. Cit. p. 111.
99. Mikhail Bakunin. “Unidade e Programa das Forças Revolucionárias…”. In: Conceito de Liberdade, p. 163.
100. Idem. “La Política de la Internacional”. In: In: Frank Mintz (org.). Bakunin: crítica y acción, p. 85. Tot i ser un crític feroç de les questions clericals, Bakunin argumenta que fins i tot els treballadors religiosos han d’integrar el moviment obrer. Creiem que, com ell, que la religió no ha de dividir els moviments socials. Sobre la crítica de Bakunin a Déu i la religió veure: Mikhail Bakunin. Deus e o Estado. São Paulo: Imaginário, 2000 e Mikhail Bakunin. Federalismo, Socialismo e Antiteologismo.
101. Universidade Popular. Capitalismo, Anticapitalismo e Organização Popular. Rio de Janeiro: UP/MTD-RJ (no prelo).
102. Piotr Kropotkin. “Aos Jovens”. In: Palavras de um Revoltado, p. 67.
103. Emile Pouget. L’Action Directe.
104. FARJ. “A Política não é para os Políticos”. In: Libera 136. Rio de Janeiro, 2006.
105. Errico Malatesta. “Anarquismo e Reforma”. In: Anarquistas, Socialistas e Comunistas, p. 146.
106. Idem. “Quanto Pior Estiver, Melhor Será”. In: Anarquistas, Socialistas e Comunistas, p. 67.
107. Mikhail Bakunin. A Dupla Greve de Genebra, pp. 92-93.
108. Idem. “Algumas Condições da Revolução”. In: Conceito de Liberdade, pp. 128-129.
109. Idem. “Educação Militante”. In: Conceito de Liberdade, p. 147.
