Josep Riera | Revista Catalunya. Des de la presentació del programa Escola Nova 21 s’ha escrit molt. Per tant miraré d’anar al gra.
Podem observar que la inquietud de moltes famílies i de molts professionals per a provocar canvis en l’educació fa temps que s’està expressant de diverses maneres. Hi ha una demanda creixent d’espais educatius més amables i més motivadors vers els alumnes. I hem assistit a l’aparició de fenòmens relativament nous com l’ensenyament a casa o les anomenades escoles lliures.
Tanmateix hi ha centres públics que ja fa temps han fet canvis importants, per no dir una majoria si comptem amb l’acció de molts docents.
El que importa però és el que hi ha darrere d’aquests canvis. Si són realment substancials o són simplement canvis només de forma.
Per tal de prendre un referent internacional citaré el famós informe Delors de la UNESCO:
Aprendre a ser, aprendre a conviure, aprendre a aprendre, aprendre a fer. Aquests són els quatre pilars de l’aprenentatge definits en l’informe. Tanmateix sembla que el seu desenvolupament pràctic no ha estat una realitat. La mateixa UNESCO ho reconeix:
“Més motiu de preocupació és que els quatre pilars de l’aprenentatge estiguin en perill en el context dels reptes socials actuals, concretament, els pilars d’aprendre a ser i a viure junts.”(1)
Especialment, aprendre a ser i aprendre a conviure no semblen figurar com una prioritat en les polítiques educatives actuals. Si fem una mirada als informes PISA, o fins i tot a les famoses proves diagnòstiques ho podem comprovar.
Per tant, a l’hora de validar qualsevol projecte educatiu ens hauríem de preguntar si prepara per a la vida. I viure (humanament) vol dir realitzar un procés equilibrat entre l’adaptació a la realitat i la transformació de la realitat mateixa.
Els quatre pilars definits més amunt no són destriables i no es poden realitzar l’un després de l’altre. Formen part del procés formatiu de la persona.
Preguntem-nos, amb una mica més de detall, sobre la qualitat de qualsevol procés educatiu.
Aprendre a ser. Aporta eines per comprendre’m a mi mateix? M’ajuda a prendre consciència de la meva relació amb la realitat i amb el altres? M’ajuda a construir un projecte de vida. Em fa conscient de les meves pulsions vitals? M’impulsa a fer-me responsable de la meva educació i del meu procés com a persona? M’ajuda a dosificar l’esforç i a donar-li sentit?
Aprendre a aprendre. M’aporta eines instrumentals per accedir a la realitat? Em fa ser crític amb la forma en que m’arriben les informacions? M’ajuda a categoritzar, analitzar i valorar? M’estimula a aprofundir i conèixer? M’estimula a combinar diferents recursos, habilitats i coneixements per a resoldre situacions o canviar-les? M’ensenya a afrontar diferents situacions que em puc trobar al llarg de la vida?
Aprendre a fer. M’ensenya a transformar? M’ensenya a planificar? Em dona criteris per a escollir els objectes i situacions a transformar? M’estimula a compartir projectes amb els altres? Em dota d’un conjunt d’eines i recursos que pugui utilitzar de forma combinada? Ens proporciona un marc en el que haguem d’auto-avaluar processos i resultats? Ens ajuda a ser creatius a partir de situacions reals i ben informades?
Aprendre a conviure. M’ajuda a posar-me en el lloc dels altres? A comprendre les diferents circumstàncies de les persones de forma empàtica? M’obliga a aprofundir en la solidaritat? M’ensenya a compartir? M’obliga a respectar les decisions legítimes de les altres persones? Em proporciona una vivència democràtica? Em permet una vivència en la diversitat i la inclusivitat? Ens ensenya el lloc que ocupem en la societat i a treballar formes més igualitàries i democràtiques? Ens ensenya a organitzar-nos per a preservar els nostres drets? Garanteix el coneixement dels drets humans? Estimula la participació democràtica de famílies i alumnat?
En resum, qualsevol projecte guanyaria en validesa en funció que sigui més equitatiu, més democràtic, més proactiu i significatiu... i que aporti les eines actualitzades. Per això s’ha de moure dins d’una estructura igualment democràtica, equitativa, activa i significadora... de la mateixa manera que no entendríem la feina docent sense les noves tecnologies.
Aquestes són algunes de les preguntes que caldria fer-se per validar qualsevol projecte educatiu del segle 21.
Les persones que han escollit els centres iniciadors d’Escola Nova 21 (amb quina autoritat?) els han tingut en compte? Pensen evolucionar cap aquí? De fet els criteris de selecció de centres no han estat gens transparents. Tampoc han demostrat un coneixement profund de la situació dels centres educatius al nostre país, ni de la formació que reben els docents i les direccions. I tot i que reivindiquen alguns noms (com el mateix d’Escola Nova) no sembla que n’hagin imitat els models. Més aviat sembla que hom pretén desdibuixar la diferència entre centres públics i concertats, que tendeixen a la jerarquització (de persones, càrrecs i centres), que els molesten les lleis i normes “garantistes” (com ara els drets laborals o els drets universals) i que no els importa gaire el context socio-econòmic. Així accepten la privatització endògena que s’està produint en els centres on les famílies es poden pagar certs serveis. Així doncs, sembla un projecte per acabar d’adaptar “la bona educació” a un projecte liberal de país.
És cert que en la seva presentació, el director del programa, posava èmfasi en un aprenentatge més significatiu i més competencial. I també d’una forma d’avaluar l’alumnat més qualitativa i orientativa. Aspectes ben positius.
Tanmateix el problema és: quines competències? Sembla obvi que una persona d’un barri ric no necessitaria treballar-se les mateixes competències que una persona d’un barri pobre. No cal dir que passa el mateix segons els contexts socio-culturals.
El que ens convé és reanimar les xarxes que ja existeixen, com ara els moviments de renovació pedagògica, col.lectius de docents autònoms i d’altres. Hi ha centres, persones i moviments que estan treballant des de fa molts anys per una escola diferent, la qual cosa a creat una xarxa rica i massa sovint desconnectada. I com no pot ser d’altra manera, ens cal també una Formació Professional digna, pública i gratuïta, que a més de formar en les professions, també formi els ciutadans joves i els informi dels seus drets i deures com a persones treballadores.
Perquè, no ens enganyem, la renovació pedagògica no és independent dels contexts socio-econòmic, cultural o polític. No ens convé que sigui tractada de forma independent d’algunes lluites que estem veient a diari.
Fonts:
- (1)Youth and skills: Putting education to work, UNESCO, París (2012).
- Presentació Escola Nova 21, CosmoCaixa maig 2016
- Entrevista a Boris Mir (Director adjunt d’Escola Nova 21) Diari Ara. 13 de juny de 2016. Pàg.28.
- Web: http://www.escolanova21.cat/
* Josep Riera és Secretari de Formació de CGT Ensenyament. Article publicat al núm. 185 de la revista Catalunya.
