Xavier Diez | Article Publicat a la revista Docència.
Zygmunt Bauman, Els reptes de l’educació en la modernitat líquida, Arcàdia, Barcelona, 2007, p. 37
«El mercat i les “previsions per a tota la vida” sempre estan en desacord, i quan la política estatal es rendeix al dictat de l’economia, entesa com el joc lliure de les forces del mercat, l’equilibri de poder entre tots dos s’inclina decisivament a favor del primer».
Un fantasma ronda per Europa. No es tracta, com vaticinava Marx, del comunisme, malgrat que el seu contingut té molt de fantasmada, sinó de l”emprenedoria”. Aquest neologisme, repetit a la manera de mantra des de les escoles de negocis, malda per penetrar a claustres i aules, currículums i programacions, pràctiques i assignatures. I de moment, sembla tenir èxit en la seva entrada als textos legals, com el ministre Wert ha demostrat a la seva LOMQE, on esmenta el camp semàntic d’aquest concepte fins a dinou vegades, especialment en un preàmbul que expressa la voluntat de posar l’ensenyament al servei del món empresarial.
Aquesta deriva no és casual. Respon a l’evolució general de les societats occidentals i ve propiciada pel seguit de canvis en les economies i equilibris socials. Podríem fer servir el fàcil recurs a la paraula “globalització”. Tanmateix, de res serveix indignar-se si no comprenem les dimensions profundes del seguit de transformacions coetànies i la seva traducció als centres educatius. En primer lloc, vivim en una societat postindustrial, on la vella concepció del bé tangible es veu substituïda per una societat de la informació en què el coneixement passa de patrimoni públic a ésser reduït a la condició de mercaderia. Això, si bé saludat des de determinada intel·lectualitat com si es tractés d’un progrés, té la seva cara fosca. Si en la societat fordista, la riquesa (i, per tant, el poder) podia avaluar-se en funció de béns materials comptables, transferibles o acumulables, en l’actualitat són béns intangibles com la informació i el coneixement els que marquen la diferència. Com assenyala Naomi Klein al seu llibre No logo, és el poder de la marca, més que no pas l’objecte, el que compta en la nova dimensió d’un capitalisme definitivament especulatiu. D’aquí que, en l’actualitat, hi hagi una veritable batalla entre els grups de poder, de caràcter transnacional, per fer-se amb el control dels drets (d’imatge, d’autoria, d’explotació, d’informació, productes, patents, dissenys, marques,…) i que s’acusi de “pirateria” a aquelles persones o col·lectius disposats a socialitzar aquest estrany concepte anomenat “propietat intel·lectual” (un concepte jurídic provinent del món anglosaxó i incorporat molt tardanament a finals del segle XIX) o béns tradicionalment públics.
L’educació, espai d’intangibles per excel·lència, on es conforma bona part de l’imaginari col·lectiu i es forja la moral i les fórmules de socialització de la ciutadania, esdevé, aleshores un camp de confrontació a la recerca de l’hegemonia ideològica global. Fins a la revolució conservadora dels anys vuitanta del segle passat, l’ensenyament era una matèria reservada a l’administració pública. Educar a l’alumnat en uns determinats valors (lleialtat a l’estat, aprenentatge dels drets i deures de la ciutadania, preparació professional per al sistema productiu,…). La transformació radical del sistema econòmic, amb l’eclosió d’un capitalisme desregulat i especulatiu, ha reconfigurat la societat en la direcció de la provisionalitat, la precarietat, la destrucció de vincles interpersonals, l’individualisme,… Tal com assenyala el sociòleg Zygmunt Bauman, la nova economia ens aboca vers una societat líquida, on els individus tracten de sobreviure a partir de la constant adaptabilitat, i cada vegada més persones són abocades a l’exclusió, on els éssers humans, com succeeix amb els models de telèfons mòbils, són sotmesos al desig de la novetat constant, fins que la seva ràpida obsolescència els aboca a la categoria de material rebutjable
La nova riquesa, conscient de la perversitat del seu sistema i la incompatibilitat amb els valors democràtics, ha decidit prendre a l’assalt l’educació. L’objectiu és doble. El primer, potser el més primari, consisteix a convertir l’educació en una mercaderia més, seguint la lògica de les societats de capital risc o fons voltors que adquireixen empreses per especular, xuclar recursos públics o trossejar-la per tornar-la a vendre amb beneficis. El segon, el més sofisticat, consisteix a procedir a la colonització material i ideològica dels sistemes públics d’ensenyament, amb una voluntat implícita de transformar radicalment la mentalitat col·lectiva. Ambdues són fórmules de privatització, amb voluntat de fer negoci, el primer; amb intenció de modificar, a la manera orwelliana, la psicologia col·lectiva.
Els canvis promoguts a l’ensenyament públic, des d’instàncies internacionals, organitzacions i laboratoris d’idees conservadors, aspiren a remodelar als nostres sistemes educatius. A partir d’informes, recomanacions, directives es força als governs a modificar les estructures, pràctiques i controls del sistema. El doble objectiu (la privatització purament comercial i la colonització ideològica) ve motivat per subvertir les funcions cíviques i originals de l’escola: modelar la ciutadania a fi de convertir persones en clients i treballadors precaris. D’aquí que bona part dels continguts, pràctiques i conceptes introduïts recentment en la gestió escolar se centri en l’enaltiment del capitalisme, allò que en termes políticament correctes anomenen «emprenedoria»
Emprenedoria i altres artefactes destructius
En aquesta deriva creixent de perversió del llenguatge i de colonització ideològica del món corporatiu respecte als serveis públics, el terme emprenedoria, com ja comentàvem, sembla el nou mantra que, repetit fins a la sacietat, ens hauria de permetre sortir d’allò que convencionalment és denominat com a “crisi” (i que no resulta altra cosa que l’apropiació del benestar comú per part de les elits extractives locals i globals). El discurs subtil sorgit des de laboratoris d’idees i impulsat per les autoritats educatives internacionals vindria a justificar aquest procés de despossessió a partir de la idea que l’actual sistema ja no és capaç d’oferir feina a tothom, i que els governs es mostren impotents de fer polítiques que puguin aconseguir una ocupació plena, o simplement, de forçar als agents econòmics a que facin contractes laborals mínimament estables. En aquestes circumstàncies s’empeny als individus, sota la fórmula màgica de l’”emprendre”, a autoocupar-se ells mateixos, a fer negocis, a innovar o a buscar-se la vida. Bona part de l’obra educativa de les patronals empresarials o les cambres de comerç editen materials educatius en aquesta línia, o governs de tot tipus (inclòs els de Barcelona i Madrid) inclouen als seus currículums continguts amb consells sobre com constituir empreses, o receptes que indueixen a l’alumnat a buscar solucions màgiques (i en la major part dels casos, inviables) per evitar la desocupació.
Com sovint passa, les bones intencions de promoure la iniciativa personal amaga la idea subjacent que els governs, que no oblidem són els nostres empleats, han renunciat a fer política, i a prendre decisions favorables a la majoria social. L’emprenedoria ve a comunicar, també, un missatge pervers, ja fet servir al llarg del dickensià període del capitalisme victorià. Si fracasses, si no tens feina, si ets conduït a la misèria, és «per la inferioritat psicològica, per la incapacitat de tenir iniciativa, per no disposar de talent emprenendor». Altres derivades és que l’emprenedoria resulta també una fórmula d’externalitzar riscos. Mentre el capitalisme actual permet acumular cada vegada més en menys mans, la vinculació laboral treballador-empresari es dilueix. S’empeny als treballadors a autoocupar-se, a fer-se càrrec de la seva pròpia seguretat social, sanitat, formació. I això, amb la complicitat d’uns governs que són corretja de transmissió de les grans fortunes globals, que són qui dicten les reformes que pateix la majoria social.
Lideratge és una altra de les paraules sagrades de la nova economia, també repetida manta vegades en el món d’un nou capitalisme amb música chill out i llenguatge d’autoajuda, i que també ha arribat al món públic i el llenguatge educatiu. L’accepció oficial d’aquest terme faria referència a què la qualitat de les accions educatives o empresarials són fruit de les capacitats superiors de persones amb prou carisma i aptituds personals que guien les accions. El revers d’aquest concepte és que es tracta d’una matussera fórmula de retornar a una estructura social jeràrquica, fonamentada en la verticalitat i l’obediència, i que si atorga virtuts gairebé místiques als directius és per justificar la cada vegada més creixent rasa salarial. No és casual que el món anglosaxó sigui qui hagi imposat aquest terme (líder, de fet és un préstec lingüístic de l’anglès to lead, guiar, acabdillar) en una economia, la nord-americana, que en una generació ha aconseguit que la diferència salarial entre salaris més elevats i pitjor remunerats dins d’una empresa passi de 5 a 500 a 1. Els lideratges positius són aquells que, entre iguals, són capaços de millorar la vida de les persones que t’envolten. El lideratge reclamat des del món econòmic, i trasplantat al món educatiu, és una excusa per justificar la involució vers un ranci autoritarisme i unes injustificables (i incautatòries, car qui més guanya és a costa de qui més treballa) diferències salarials. Tot plegat, per anar bastint, com succeeix arreu, una nova aristocràcia feudal, ja sigui dels negocis, ja sigui dins la pròpia administració educativa.
Autonomia, tercer terme subvertit en el seu significat. Relacionat amb l’emprenedoria, autonomia teòricament vindria a resultar la capacitat de les organitzacions de descentralitzar-se a fi de resultar més dinàmiques i adaptades a la proximitat de l’entorn. A la pràctica, en el món de les empreses, implica la dilució de responsabilitats entre els treballadors de base. Els sectors directius traspassen responsabilitats vers els seus subordinats, sense obtenir cap més avantatge que premis retòrics o copets a l’esquena. I que atribueix la responsabilitat del fracàs (sovint un fracàs induït a còpia d’expectatives poc realistes) als empleats que directament, i sense recursos, han de bregar amb els problemes i pagar pels errors aliens. És el que passa, per exemple, a nivell comercial en el món de les franquícies, o en l’administració (i l’escola) en el model d’autonomia imposat: càrregues burocràtiques, fiscalització de resultats, accions no sempre útils, solitud davant els conflictes, tria de personal (amb el risc de generar injustícies i equivocar-se) pels equips directius, i, paradoxalment, una menor capacitat de tenir iniciatives individuals en la base. Es tracta de l’oxímoron, ja denunciat per Jesús Contreras, de l’”Autonomia per decret”. Una autonomia sense llibertat, ni compensació, i especialment, sense beneficis. O com diria Eduardo Galeano; la llibertat dels animals a l’hora de triar la manera en què volen ésser cuinats.
Tot plegat és el que s’estén com la pólvora entre els sistemes educatius, a partir de les “recomanacions” (cada vegada més obligades) dels representants institucionals del capitalisme internacional. Anem a veure quines poden ser aquests lobbies (sovint amb capacitat de forçar canvis normatius) per comprendre que les reformes educatives volen precisament això; que els sistemes educatius públics puguin fer servir la seva llibertat per triar amb quina salsa han d’ésser cuinats pel capitalisme internacional.
Qui és qui. Actors i inductors dels canvis educatius.
OCDE
Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OECD, en anglès), es tracta d’una organització internacional creada el 1960, on tenen representació els estats desenvolupats i que en el seu conjunt representen el 70% del PIB mundial, que es defineix com a una entitat que, com el seu nom estableix, cerca el desenvolupament econòmic d’acord amb els principis del capitalisme. Entre els seus objectius oficials hi ha l’expansió econòmica, la llibertat de comerç i l’estabilitat financera. En aquest sentit, l’entitat, amb seu a París, aboca bona part dels seus esforços a fer estudis i elaborar informes i estadístiques sobre temes relacionats amb l’economia i l’educació i que tenen com a finalitat influir en els estats membres i associats a l’hora de legislar sobre diverses matèries, molt especialment en educació. Si bé els inicis de l’organització van estar vinculats a la gestió del Pla Marshall i amb voluntat de promoure el desenvolupament econòmic dels països descolonitzats, a partir dels anys vuitanta, en plena expansió dels valors neoliberals, els estudis i recomanacions van en la línia de promoure un capitalisme desregulat, de desballestar serveis públics i obrir-los al sector privat. Una de les activitats periòdiques més conegudes és l’elaboració dels informes PISA, amb una clara voluntat d’influir en els legisladors a fi de promoure canvis normatius i a orientar els sistemes educatius.
PISA
Acrònim del Program for International Students Assessment. Es tracta d’una avaluació periòdica de caràcter triannual (fins ara s’ha realitzat els anys 2000, 2003, 2006, 2009 i 2012) que valora i compara el rendiment dels alumnes de quinze anys en una controvertida comparació internacional (al 2009 hi participaren 61 estats). És elaborada i duta a terme per l’OCDE i es fonamenta en la realització d’exàmens iguals per a tots els participants, i una controvertida base numèrica de 500 (que maximitza les diferències entre països) a l’hora d’establir la mitjana. La publicació de resultats és temuda pels governs participants, perquè normalment, sistemes educatius de gran tradició i prestigi poden arribar a tenir molt males valoracions. Es critica a PISA que, a les seves proves estandarditzades, aquells estats que fonamenten el currículum per competències, posen més èmfasi en l’ensinistrament repetitiu de l’alumnat a superar proves que a buscar metodologies creatives i es pleguen a les recomanacions de transformacions elaborades per l’OCDE solen sortir més ben parats. A la vegada, altres psicopedagogs critiquen el component clarament classista de bona part de les proves, similars al de les proves IQ que castiguen aquells sistemes educatius on hi ha molta presència de diversitat social i cultural com en el cas català, francès o italià. En resum: els informes PISA es fan servir com a una arma ideològica que pressiona, via manipulació de l’opinió pública, als diversos governs a transformar els sistemes educatius d’acord amb els criteris neoliberals sostinguts per l’OMC i l’AGCS.
OMC
Organització Mundial del Comerç (WTO, en anglès). Creat formalment el 1995, organisme hereu de l’Acord General de Tarifes i Comerç (GATT) de 1947, que havia de servir per evitar les guerres comercials entre països. Tanmateix, a partir dels anys vuitanta va anar transformant aquestes funcions inicials vers una direcció neoliberal. Més que organització, l’OMC esdevé un entramat de tractats internacionals (una seixantena) que obliguen els més de 175 estats membres a adaptar i modificar la seva legislació i constitucions a aquests acords. De fet, la pertinença a l’organització obliga als governs nacionals a acatar els acords en tota la seva totalitat (dins la UE és Brussel·les qui n’esdevé interlocutor únic per als 27 estats). Aquesta circumstància, afegit a l’opacitat de les negociacions i les clàusules secretes que s’apliquen, acaben per comportar un domini indirecte dels governs, no només per les principals potències econòmiques (especialment Estats Units i la Gran Bretanya), sinó també d’empreses multinacionals i entramats financero-empresarials, que històricament han sotmès a diversos països a tractaments de xoc, i han trencat tota protecció legal a àmbits sensibles com l’agricultura, els serveis públics, el petit comerç les empreses estratègiques d’energia, transports i telecomunicacions. En altres paraules, propicia la submissió dels estats a les grans fortunes, els fons voltor, les agències de qualificació o els grups de pressió que fan servir les privatitzacions per colonitzar espais anteriorment reservats als governs democràtics. Entre aquestes polítiques, i molt recentment hi ha l’Acord General de Comerç i Serveis, que tenen com a un dels seus objectius l’entrada de capital privat als sistemes públics educatius.
AGCS
Acord General de Comerç de Serveis (GATS, en anglès). Vinculat a l’anterior, també creat el 1995, esdevé l’evolució natural de l’ampliació, el 1986, de l’Acord General d’Aranzels Duaners i Comerç (GATT) ampliant aquest tractat a àmbits que havien estat sempre reservats a l’administració pública, com correus, sanitat, o sobretot, l’educació. Precisament l’objectiu declarat de l’AGCS és eliminar tot obstacle perquè espais com l’educació pública puguin ser comercialitzables com a una mercaderia qualsevol, “oberta a la competència” perquè capital privat hi pugui intervenir com a agent actiu. Tècnicament, la paraula utilitzada per definir aquest conjunt d’accions s’anomena com a “liberalització”, i això implica l’entrada de capital en la gestió de l’educació, d’agents externs en la creació de centres privats, d’aparició d’entramats empresarials al voltant de l’escola (auditories, avaluacions, currículums, formació i propaganda “estil emprenedoria”). I, a la pràctica, als governs que formen part de l’OMC els resulta pràcticament impossible protegir aquests àmbits… tret que revoquin la seva adhesió a l’organització, cosa que els provocaria greus prejudicis a les seves economies. Evidentment, els sistemes educatius públics europeus, la major part de prou qualitat (malgrat les campanyes crítiques dels mitjans o els atacs perpetrats per informes com els de PISA) no són susceptibles de competència privada. És per això que acords com l’AGCS o l’OMC indueixen a la degradació d’escoles i instituts a fi de fer atractiva la intervenció d’agents privats (i en aquest sentit, les retallades o l’empitjorament de les condicions laborals del professorat són una estratègia global més). L’experiència demostra que aquesta dinàmica involutiva només es pot revertir des de la mobilització popular en defensa de l’educació pública.
Laboratoris d’idees propis
A nivell estatal, laboratoris d’idees com la FAES (del PP, que combina franquisme amb neoliberalisme) també pressiona als mitjans a favor del “xec escolar”, la degradació de les condicions laborals del professorat, l’aparició de rànquings, i fonamentalment, tot allò que serveixi per degradar l’escola pública a fi de reforçar les diferències socials i fer de l’educació un negoci com qualsevol. En una línia similar, i amb una obsessió per tal que l’educació es desprengui de l’administració i passi a ésser gestionada privadament hi ha la Fundació Catalunya Oberta (sostinguda per persones pròximes als sectors més neoliberals de CiU). Altres iniciatives com les de la Fundació Patrícia Botín són de les primeres que tracten d’impulsar projectes d’emprenedoria a imatge i semblança d’alguns dels models implementats als Estats Units, amb experiències a Espanya i Catalunya.
