Paula Alba Rodríguez Fajardo | Núvol. Caldria escriure molts articles sobre aquest tema: el màster de Formació del Professorat de la Universitat Autònoma de Barcelona té serioses mancances, si més no pel que fa a l’especialitat de català i castellà. Com explica el document “Propostes de millorament” que va elaborar l’Assemblea d’estudiants d’aquesta especialitat, hi ha greus problemes de coherència en la programació i execució de les classes i en la coordinació general dels estudis. Però més enllà dels problemes organitzatius i de la voluntat més o menys acusada de mercantilitzar el coneixement, a alguns dels alumnes del màster de Formació del Professorat d’enguany també ens ha alarmat el tractament −sovint superficial− del contingut fonamental del curs: les Seqüències o Unitats Didàctiques per projectes.
En teoria, el màster pretén formar els seus alumnes en metodologies innovadores, fer-los capaços d’utilitzar amb sentit les tecnologies a l’aula i crear bons professionals de l’ensenyament de la llengua i la literatura. Però la bona intenció no és suficient: és obvi que aquest màster tan important per la societat del futur i per la vitalitat i salubritat de la llengua, la literatura i la cultura encara ha de madurar. Necessita un programa d’estudi molt més crític, que progressi en el procés de perfeccionament dels continguts i ampliï les perspectives i les línies pedagògiques.
El màster de l’Autònoma, coordinat per Ana María Margallo, forma els seus alumnes entorn d’una sola línia de programació i una sola metodologia: d’una banda, les Seqüències Didàctiques i de l’altra, el treball per projectes. La imbricació d’una i altra donen com a resultat les anomenades SD per projectes, una manera de programar el treball que comença amb la planificació del projecte al voltant de tres aspectes: la previsió dels objectius d’aprenentatge, el producte final i la projecció social. Les SD també impliquen una avaluació posterior a la realització del projecte amb la finalitat de millorar-lo i reajustar-lo. Quant als projectes, es tracta d’una metodologia que busca donar sentit a tots els aprenentatges a través de la recerca d’activitats útils i de la dialèctica amb els altres companys, motiu pel qual es conceben sovint com a treballs en grup.
Com a futura professora de Llengua i literatura sóc capaç de reconèixer la utilitat de les SD per projectes i, certament, les trobo adequades a l’hora de treballar aspectes concrets com ara l’aprenentatge de l’expressió escrita. Però la presentació que fa el màster d’aquesta metodologia és millorable i necessita una revisió.
En primer lloc, al màster hi ha una absència de crítica i d’objectivitat respecte les SD per projectes. Malgrat la utilitat de la metodologia a l’hora de treballar aspectes com el que acabem d’assenyalar, situar l’estudi de la història de la literatura o d’una obra literària al centre de la programació es fa gairebé impossible a través de les SD per projectes, ja que aquestes obliguen a construir qualsevol activitat de l’assignatura de literatura al voltant d’un producte final. A més, s’explica als alumnes que el context històric s’ha d’utilitzar “como un elemento que ayuda a entender la obra”, segons deia una de les presentacions de les sessions del màster.
Això fa latent que encara existeix una instrumentalització dels textos literaris que es treballen a l’aula i que aquesta metodologia fa que la utilitat passi per davant de la reflexió o el gaudi per la lectura, ja que aquestes últimes activitats no són productives.
L’estudi crític de les SD per projectes encara es fa més difícil si tenim en compte que els alumnes del màster no estudiem (ni ho hem fet mai abans) a partir d’aquesta metodologia, sinó a través de les classes magistrals, la repetició de continguts i la parcel·lació del coneixement. Això impedeix que els alumnes del màster puguem experimentar els beneficis i els inconvenients d’aquesta metodologia en la nostra pròpia pell.
En segon lloc, durant els nou mesos que ha durat el màster, mai no se’ns han presentat alternatives metodològiques a les SD per projectes ni tampoc se n’ha plantejat l’origen. L’única alternativa que es mencionava era “l’ensenyament tradicional i la classe magistral”, i sempre es feia per contraposar-lo amb les SD per projectes. Mai no es va definir “l’ensenyament tradicional” de manera concreta i científica perquè simplement servia per demostrar els avantatges del nou mètode.
En tercer lloc, la superficialitat i el reduccionisme de la majoria dels continguts del màster sovint han anat de la mà i, en lloc d’aprofundir críticament sobre els temes treballats, s’han repetit una i altra vegada. Les sessions, massa sovint, s’assemblaven més a un adoctrinament que no pas a una classe universitària. I si bé se’ns estava exposant una manera d’ensenyar molt més oberta i eficaç, no s’ha treballat suficientment la manera de concretar aquesta teoria innovadora.
Sovint es diu que l’escola tradicional estava dissenyada en benefici de la conservació i perpetuació del sistema hegemònic. Així com l’escola tradicional formava la futura mà d’obra de les fàbriques, així mateix −i sóc conscient que potser sona exagerat− les SD per projectes semblen una adaptació d’aquest mateix objectiu a les necessitats empresarials i capitalistes d’avui dia: ensenyem als nostres joves que tot ha de tenir una utilitat, que totes les activitats han de donar com a resultat un producte final amb projecció social. Els ensenyem que han de treballar en grup, que han d’aprendre a fer-ho i assumir els rols necessaris per tal d’acabar amb èxit el projecte. Els ensenyem la importància de la creativitat i la necessitat del domini de les competències.
I davant d’això, potser el problema és que els joves haurien de tenir prou llibertat per imaginar-se el món de nou: han de conèixer les regles del sistema, però no n’han de ser esclaus. Si volem incrementar la seva llibertat, convé que siguem conscients de les conseqüències de les estructures que utilitzem amb ells i −per què no dir-ho?− que no ens reduïm a una sola metodologia o a una sola manera d’aprendre.
Després d’haver superat amb èxit el màster de Formació del Professorat de l’Autònoma, alguns estudiants i futurs professors tenim la intenció de fer servir el treball per projectes quan sigui convenient, però també ens volem preguntar què implicarà l’ús d’aquesta metodologia en el futur. Ens preguntem també si el màster de Formació del Professorat ha de limitar-se a ensenyar un seguit de tècniques d’ensenyament als alumnes o si ha d’involucrar-se en les problemàtiques sistèmiques o polítiques que sorgeixen al voltant de certes assignatures. Per exemple, per què no es vetlla des del màster perquè els continguts que s’hi treballen palesin que el sistema educatiu ha de tractar i transmetre adequadament el patrimoni literari català, tal com apunten els membres del col·lectiu Pere Quart a la seva crida “SOS. Literatura a l’ensenyament”? O ens preguntem també per què al màster s’ignora de manera flagrant la tradició pedagògica autòctona. Per quina raó no es parla de Ferrer i Guàrdia, per exemple? O Freinet? O Freire?
A molts dels alumnes ens sorprèn que s’hagi tractat amb hostilitat, menyspreu o omissió la nostra proposta de millorament del màster i pensem que seria interessant que la coordinació i el professorat fossin conscients de tot el que encara es pot i s’ha de millorar d’aquests estudis. Desitgem, doncs, que apliquin i implementin al màster la pedagogia que ens ensenyen, que en siguin crítics i que no es neguin en l’endogàmia. Tot això amb l’objectiu permanent d’adherir-se i mantenir-se fidels a la xarxa d’individus, estudiants, professors, entitats, col·lectius i centres que reclamen una millora radical en l’educació i que es resisteixen a la desaparició de l’educació humanística.
