Comunicat de la CGT de Catalunya amb motiu del 19 de Juliol. Les militants de la Confederació General del Treball no vivim del passat. Vivim en el present i ens nodrim de les lluites del present. Però tampoc no ens resignem a oblidar d’on venim. I, sobretot, a recordar allò que hem estat capaces de realitzar al llarg de la història els treballadors i les treballadores organitzades en les files de l’anarcosindicalisme. Avui fa 80 anys que a Barcelona i a moltes altres poblacions de Catalunya el poble va aturar el feixisme. I ho va fer sense demanar permís a ningú: fent sonar les sirenes de les fàbriques, proclamant la vaga general, alçant barricades als carrers i a les places per combatre i derrotar l’alçament militar amb les armes a la mà.
Els nostres pares i mares, avis i àvies, besavis i besàvies (reals o simbòliques), no només van aturar el feixisme aquell 19 de juliol de 1936. Van decidir també, i sobretot, deixar de ser esclaus i esclaves del capital, començar a construir una societat lliure d’explotació i d’opressió. Havien passat la seva vida resistint cada dia a la misèria, al tracte inhumà a les fàbriques i als centres de treball, a les imposicions del capellà, del cacic, del patró, de tots els poders... I mentre ho feien havien creat ateneus, escoles, cooperatives, tota una xarxa d’espais de sociabilitat propis per construir una cultura diferent a la cultura burgesa dominant, havien estructurat sindicats com espais d’organització i de lluita per resistir i arrabassar-li drets al capital, havien organitzat grups de defensa i havien prefigurat el món nou que duien tots i totes als seus cors.
Tot plegat ho havien fet per poder fer realitat la revolució social que desitjaven. Perquè tenien clar que durant la seva vida la farien. I aquell 19 de juliol va ser el dia. Aquell dia i les setmanes i mesos posteriors una multitud fins aleshores desposseïda de tot, es va posar en marxa per col·lectivitzar l’economia, posant-la per ella mateixa al servei del poble; per construir una nova educació; per definir una nova societat que intentava superar la submissió de les dones i totes les altres relacions de poder que sempre havien sotmès la gent de les classes populars. I alhora que es construïa aquest nou món, que s’avançava —amb totes les contradiccions que vulgueu— en la realització del comunisme llibertari, es feia la guerra contra el feixisme, aquesta eina de la burgesia per aturar el canvi social. Una guerra que es volia guanyar, ja que la victòria de la revolució portava implícita la derrota dels feixistes.
80 anys més tard sabem com va acabar aquell intent. Sabem com ja abans de perdre la guerra es va aturar i revertir la revolució, en aquelles barricades del mes de maig del 1937. Coneixem també les conseqüències de la victòria del feixisme i del règim barbàric i repressor que aquest va generar, i recordem molt bé com, globalment, la burgesia catalana la va aplaudir. Però ara no és moment només de rememorar la història, de caure en la nostàlgia del passat i de quedar-nos quiets examinant les velles glòries de l’anarcosindicalisme. Avui, com ahir, i també com demà, del que es tracta és de reprendre amb noves energies les lluites de qui ens va precedir a inicis del segle XX, de continuar el seu projecte revolucionari. De recuperar la consciència de la força que tenim la classe treballadora organitzada, ja que som nosaltres, i únicament nosaltres, els i les qui fem funcionar el món. Es tracta de seguir teixint i enfortint els espais organitzatius que ens han de permetre canalitzar aquesta força en el combat contra els nostres enemics de classe.
Som conscients que la realitat ha canviat radicalment des d’aquella jornada del 19 de juliol de 1936. Que potser el sindicat ja no és l’espai organitzatiu de referència que era aleshores, ni ostenta el grau de centralitat en la vida col·lectiva dels i les treballadores que tenia la CNT a Catalunya als anys 20 i 30. Que les noves formes d’organització del treball, junt a l’acció sindical hegemònica dels darrers 30 anys, han afeblit l’àmbit laboral com a camp de batalla i han fet que aflorin molts altres espais de lluita més enllà del mateix. Espais de lluita que no considerem, però, contradictoris amb el laboral, ja que responen a dinàmiques de resistència a formes de dominació que, si bé van més enllà de la pròpia explotació econòmica, tenen, la majoria d’elles, una estreta relació amb aquesta.
Tenim molt clar que és la lògica d’aquesta explotació la que continua configurant gran part de les formes concretes d’opressió a les quals ens veiem sotmesos els treballadors i les treballadores, dins i fora dels centres de treball, durant la jornada laboral i també en la nostra vida quotidiana. No només l’opressió del treball assalariat, de la precarietat i de les feines no remunerades, sinó també la de l’especulació als barris, la del predomini de la propietat i del valor de canvi per sobre els valors d’ús de les coses, la de la mercantilització absoluta de les nostres vides i de tot allò que ens envolta. És per això que considerem que el nostre futur com a organització anarcosindicalista passa per renovar i enfortir novament aquesta il·lusió per canviar el món, per realitzar les nostres vides més enllà del capitalisme, del patriarcat, més enllà de tota relació social de dominació.
La lluita de la CGT, arrelada en una constel·lació de lluites diverses, concretes i quotidianes, no és només una lluita de resistència. No és ni ha de ser purament una lluita defensiva. Poc a poc, inexorablement i cada vegada amb més força, hem d’anar construint les eines i promovent iniciatives per avançar, novament, cap a la revolució, cap a la societat autònoma i autogestionària que desitgem. Avançar en aquesta via serà el nostre millor homenatge a aquells i aquelles que ens van precedir en la lluita fa 80 anys.
Avui, 19 de juliol de 2016, proclamem públicament de forma clara i ferma que no ens acontentem només contemplant el passat amb nostàlgia, que la nostra comesa és guanyar el futur. Amb força, amb convicció i amb alegria. Seguirem obrint nous fronts de lluita contra el poder, contra el patriarcat i contra el capital. Fins a la victòria definitiva de la classe treballadora.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
