Miquel Soler | El Diari de l'educació. L’endemà dels fets a París un alumne de 14 anys, Segon d’ESO, em va preguntar qui eren els dolents: els francesos o els sirians? A l’aula hem de procurar contestar les demandes que ens fan els alumnes, però la pregunta no era senzilla de respondre. Vaig pensar que seria interessant dedicar una estona a parlar-ne entre tots.
Van anar sortint diferents temes relacionats. Havíem conegut els fets gràcies als mitjans d’informació, sobre tot les televisions. Són de fiar les notícies que ens donen? Els mitjans d’informació o de desinformació no informen de manera objectiva. La majoria dels mitjans dels països occidentals seguint les orientacions dels seus propietaris han parlat poc de les conseqüències dels nombrosos bombardejos sobre la població civil a Síria. No han explicat d’on surten les armes que es fan servir en els atemptats a diferents ciutats del món. Qui els les proporciona? On les compren?
Ens diuen que alguns governs occidentals han fet servir la paraula guerra al referir-se als fets de París. Vam pensar com eren les guerres. En totes les del segle XX i XXI hi ha moltes morts de persones civils alienes als combats, més que de soldats. Quantes persones han mort pels bombardejos dels països occidentals a Síria? I a Líbia o l’Iraq? Segurament moltes que no tenien res a veure amb els conflictes entre països; en els interessos contraposats per controlar el petroli. Les persones mortes a París segurament tampoc tenien res a veure amb la guerra que va començar després dels atemptats a les torres bessones de Nova York, ja fa uns quants anys. Se’ns feia difícil escollir qui eren els dolents: ambdós bàndols han fet coses terribles. Els sentiments de les persones poden estar a favor o en contra segons on visquin, segons com pensin, segons com els repercuteixin els horrors bèl·lics. També vam fixar-nos que la majoria de les persones del nostre país –potser influïdes pels que manen o per les informacions que es reben– no donen la mateixa importància a les persones mortes quan aquestes són de l’Iraq, l’Afganistan, Síria, Turquia… que quan són de països occidentals. No es fan minuts de silenci per les que han mort en atemptats fora d’Europa: sembla que totes les persones no siguin iguals.
També es va parlar del perquè n’hi ha que arriben a suïcidar-se per matar gent amb la seva mort. Es va parlar de les ideologies religioses; a Socials estaven estudiant les creuades: es van dur a terme en nom de Déu, del déu cristià, per conquerir els anomenats llocs sagrats del cristianisme en mans d’àrabs. La guerra implicava la mort de molts soldats àrabs, la majoria de religió musulmana. Els reis i els Papes que impulsaven les creuades van explicar que eren per alliberar els llocs sants que estaven en poder dels infidels no cristians. No van parlar dels interessos comercials per obrir rutes d’intercanvi i de controlar els llocs de pas de les mercaderies. Avui alguns musulmans de manera semblant, volen donar una motivació religiosa als atacs que duen a terme com resposta als bombardejos rebuts: és el moment de matar infidels no musulmans.
Però, algú ho va dir, malgrat la promesa d’una recompensa després de morts al paradís, com és que es deixen morir abandonant tot el que tenen, família, amistats… la seva vida sencera? Sembla que les que ho fan –no les que preparen i organitzen els atacs– provenen de barris suburbials on malviuen amb poques o cap esperança de futur, no troben prou al·licients a continuar vivint en les condicions que tenen i deuen trobar una sortida personal en l’aventura de lluitar en defensa d’allò que creuen. Si les societats occidentals, com la nostra, els acceptessin i acollissin segurament tindrien més possibilitats de futur i no els enlluernarien els cants de sirenes d’un paradís després de la mort violenta. Vam pensar si érem o no racistes, si acceptàvem totes les persones per igual malgrat les nostres diferències de cultura, de llengua, de religió, de costums… vam pensar per què els nouvinguts tenen menys possibilitats de trobar feina que els que vivim aquí, que també ens costa. Vam concloure que la situació de marginació la pateixen la majoria dels nouvinguts de països pobres a tot Europa occidental.
Vam trobar un retall de diari que explicava que l’endemà dels fets de París i de la reacció del govern francès augmentant les accions de guerra i els bombardejos, havien pujat les accions de les empreses que fabriquen armament. Sembla ser que la guerra dóna beneficis a fabricants poderosos que no deuen estar gaire interessats en buscar la pau. També vam llegir que l’anomenar estat islàmic ven petroli per finançar-se i per tant, algú el compra. Els compradors estan ajudant-los indirectament; potser, fins i tot, algun país que diu que els ataca els hi compra petroli.
I què passarà o pot passar als països europeus? Augmentarà la por? M’expliquen de criatures que estan atemorides, que els costa dormir… qui els ha encomanat la por? Potser s’ha creat una certa psicosi entre part de la població… que deu agradar als que manen. Després dels atacs a les torres bessones a Nova York van augmentar els controls policials a tota la població dels Estats Units; a França s’ha dit que cal sacrificar llibertats en favor de més seguretat; a Bèlgica han passat dies amb estat de màxima alerta; a Espanya, tot pensant en les properes eleccions, s’ha signat un pacte antiterrorista que pot ajudar al partit que governa a augmentar els seus vots. Curiosament quan s’iniciava una campanya a nivell europeu en contra del TTIP (el tractat de lliure comerç entre la unió europea i els estats units) s’anuncien l’augment de les mesures de control: els anirà bé als que tenen el poder que es limitin les llibertats d’expressió i de manifestació.
Reflexió final: L’escola pot ser neutral davant fets que afecten tota la ciutadania, tota la comunitat educativa? L’escola i els seus mestres no poden viure aliens al que passa a la seva societat tal com ens diu el pedagog català Miquel Soler Roca. Crec que superant els escrúpols derivats d’un pretès i impossible neutralisme, correspon a l’educació contribuir al coneixement polític, tenint en compte l’edat i les característiques de cada grup d’educands[1]
Sembla que no n’hi ha prou amb el treball que es pugui fer a les escoles o instituts. Totes les persones que ens dediquem a educar, començant per les que treballem a centres escolars, ens hauríem d’implicar en contra de les guerres, en contra de les polítiques que afavoreixen a uns pocs en detriment de la majoria. Si continuen les guerres per intentar controlar les energies fòssils, si continuen les situacions de desigualtats econòmiques enormes entre persones, si els immigrants reben rebuig enlloc d’acolliment, si els governants utilitzen, com ho estan fent, els sentiments patriòtics i les pors per mantenir la seva situació de poder… sempre hi haurà bons i dolents i la pregunta del meu alumne quedarà sense resposta. Continuaran les guerres per assegurar la supremacia econòmica, política i cultural dels rics i poderosos a tot el món. Davant el dolor dels milers de persones que fugen de la fam i la guerra i intenten arribar als països europeus seria greu deixar-se arrossegar per la xenofòbia, més aviat caldria promoure polítiques igualitàries per afavorir a tota la població sense exclusions i organitzar autèntiques actituds de solidaritat internacional.
[1] Miquel Soler (2015) Educació, resistència i esperança. Edicions Rosa Sensat. Barcelona
