Pensar en aquest tema m'evoca la imatge d'un nus on diferents fils estiren cap a extrems diversos i s'entortolliguen entre si. A risc de convertir-me en una venedora de fum, em llenço a parlar-ne i a compartir els meus interrogants, fent ofrena del meu nus i convidant-vos a estirar els extrems que més us atraguin com si d'un banquet es tractés.
Laia Ontiveros López | @laiaOntiveros | El Diari de l'Educació
Coeducació versus educació segregada
Quan contraposem el model coeducatiu a l’educació segregada no ho estem fent bé. Sovint tendim a anomenar “coeducatiu” a allò que realment només són espais mixtes. Em pregunto si els qui pregonem que fem coeducació dins espais mixtes estem del tot convençuts que la nostra pràctica potencia efectivament la igualtat real d’oportunitats i l’eliminació de discriminacions per raó de sexe. Dins el nostre focus d’activitat segurament que sí, i també podem confiar que aquests aprenentatges s’extrapolaran portes enfora. Però donar per fet que aquestes bones pràctiques transcendiran a la societat, podria ser confiar a l’atzar i a la bona voluntat que els nostres esforços arribin a bon terme. Tinc la sensació que no posem la font d’aquestes desigualtats al punt de mira, en canvi, sí que esmercem molts esforços a posar remei a les seves conseqüències. Parlant clar, penso que al nostre discurs hi manquen referències a la societat patriarcal i no sé si destinem prou part de la nostra tasca educativa a discernir les seves parts per identificar com ens afecta. Respirem i absorbim el masclisme dia a dia, però sembla que hem deixat de parlar-ne. Penso que no m’estic arriscant si afirmo que totes les entitats educatives del teixit associatiu català estaríem d’acord en que l’enemic de la igualtat d’oportunitats en qüestió de gènere és el masclisme.
Coeducació i feminisme
Llavors, no entenc per què no hi ha associacions educatives que als seus estatus o marc ideològic es declarin feministes (o jo no les trobo). No ens fa por declarar-nos progressistes, democràtics, autogestionaris, pacifistes, laics, plurals… Els objectius del feminisme bé que els compartim i els treballem de bon grat a través de la coeducació. Per què no afegir també aquesta etiqueta al nostre marc ideològic, a la nostra carta de presentació? La WAGGGS és l’organització de nenes, noies i dones més gran del món. Treballa per el nostre empoderament, per fer sentir les nostres veus i lluitar contra la violència de gènere. Gran part del nus que us he parlat al principi va començar quan fa uns mesos em vaig adonar que ni tan sols aquesta entitat es declara feminista. Després d’indagar per esbrinar si era un fet casual o una decisió presa a consciència, la única conclusió a què vaig arribar és que és una etiqueta amb la que no totes les membres s’hi senten còmodes, que en alguns entorns està mal vista. Em va entristir profundament. No em sembla just que haguem de dir amb altres paraules el que som per gaudir de millor acceptació i rebuda. Amb aquest gest, sento que estem atorgant una victòria més al masclisme. Cedim a eufemismes per no incomodar. Evitem enfrontaments i anem fent feina de formigues, que ve a ser el mateix però si ningú se’n adona ens posaran menys traves. Per què li girem l’esquena al feminisme? No és just contribuir a convertir-lo en tabú quan compartim els seus objectius i alhora ens nodrim de les seves aportacions i la seva lluita. Vaig veient una bombolla de micromasclisme que es va fent gran.
Coeducació i binarietat de gènere
Dins el discurs coeducatiu caiem sovint a la trampa de la binarietat de gènere. Traslladant-nos a altres terrenys, veiem teories com la de les intel·ligències múltiples de Gardner que tenen bona acollida en la comunitat educativa. Tot el que ens ajudi a fer que la nostra pràctica sigui integradora sempre és ben rebut. Però quan parlem de coeducació sovint acabem parlant de dues identitats de gènere. Em demano si es fa prou divulgació de les teories sobre les múltiples identitats de gènere dins la nostra comunitat educativa. Reconec que fa uns anys que em trobo fora del circuit, però fet i fet, l’estona que he dedicat a la recerca per poder llençar una pregunta així amb un mínim de legitimitat, ha estat molt poc fructífera. Tinc la sensació que encara no comptem amb prou literatura, formacions i recursos sobre com integrar les diferents identitats de gènere i potser va sent hora d’arremangar-nos.
Coeducació i micromasclisme
Sovint m’he trobat parlant de nivells de masclisme, sento dir que la lluita ha avançat molt; poques vegades el debat ha derivat a entrar a mirar si el masclisme està normalitzat i si les seves reminiscències s’han integrat de forma subtil al nostre entorn. Sabem identificar amb facilitat aquelles pràctiques socialment condemnades i quan diem que hem avançat el que volem dir és que nostre entorn proper n’està força net. Pràcticament sense voler acabem adreçant la mirada a entorns més desafavorits que el nostre i a països del tercer món, com si a casa nostra fos menys urgent aquesta lluita. Jo, que he crescut en un entorn coeducatiu i progressista, dubto si sóc lliure del masclisme normalitzat i subtil. Avui, que qüestiono la meva capacitat per abordar els temes que exposo, que embolico la meva redacció en un reguitzell d’interrogants i prudència enlloc de fer afirmacions taxatives, que faig la vista grossa a la correcció lingüística i empro plurals genèrics en masculí per no excedir-me en l’extensió del text, que em fa por que el que dic no agradi, que dic amb la boca petita que estigmatitzem el feminisme, que vull saber per què aquest blog només es diu de l’escoltisme i no porta l’etiqueta del guiatge; jo, avui em demano si tot plegat no és simptomàtic.