Pierre Clastres, La sociedad contra el Estado (Virus Editorial, 2010).
Marta Pastor | Alarrassa. La naturalesa de l’Estat, la seva condició inherent (o no) a la col·lectivitat i les característiques que el defineixen, ha esdevingut des de bell antuvi motiu de discussió entre intel·lectuals, pensadors, polítics i la pròpia ciutadania. Sobrevolant l’extensa bibliografia que abraça aquest debat, és interessant recuperar la visió que l’antropòleg Pierre Clastres exposa a La sociedad contra el Estado (1974).
L’obra es constitueix com una anàlisi de la vida social, econòmica i política dels poblats sud-americans anteriors a la colonització espanyola, els quals protagonitzaren una organització social sense Estat. L’autor endega la descripció dels mecanismes culturals que empraren les citades comunitats “salvatges” per tal d’impossibilitar la jerarquia política. Clastres pretén demostrar que el poder, malgrat ser una peça clau per a l’organització social, no ha d’implicar necessàriament l’estructura piramidal, la violència i la coerció. La dicotomia d’ordre-obediència és una de les possibilitats que pot adoptar la política, però no és pas l’única. Davant d’aquest fet, l’antropòleg aposta pel lideratge sense autoritat de les tribus sud-americanes.
El llibre articula la comparació de dues figures mandatàries: el líder, propi de la tribu, i el dominador, propi de l’ordre estatal. Amdós són la doble cara d’una mateixa moneda, el poder. Les diferències que els separen són, però, abismals: allò que el primer concep com un deure, el segon executa com un dret. L’un és l’àrbrit, mentre que l’altre és el jutge. A diferència d’un cap estatal, el líder és deudor de les seves riqueses i és obligat a demostrar la innocència de la seva funció. Del contrari, serà exclòs del grup, marginat i desvinculat de la vida comunitària. Segons Clastres, és per aquest motiu que podrà ser el portaveu d’una societat equitativa i horitzontal. Aquesta reflexió pot ser un bon tret de sortida per tal que ens preguntem, avui més que mai, quins mecanismes du a terme la nostra societat per controlar els caps actuals. De la mateixa manera que ho va fer Pierre Clastres, és convenient que fem front a l’evolucionisme que considera l’Estat repressiu com el mètode idíl·lic d’organització política. L’antropòleg, ens mostra les societats sud-americanes com l’exemple d’una pràctica política divergent, igualitària i possible. Partint de les col·lectivitats considerades endarrerides, fa trontollar els pilars de les societats modernes.
Així, La sociedad contra el Estado es presenta al públic com una eina de gran utilitat, no només per la seva capacitat d’aproximació a les cultures sud-americanes anteriors a la colonització espanyola, sinó també pel propòsit de trencament amb l’eurocentrisme dominant. La difusió d’un discurs que s’allunya d’aquell establert és una via de transformació col·lectiva. Malgrat que l’estudi pot presentar certes mancances o qüestions no resoltes, s’alça com un camí esperançador de canvi social. La profunda reconsideració del poder que s’hi efectua és vital per al replantejament de les actuals formes de govern i esdevé una llança a favor de la possibilitat de transformació social.
