Mireia Redondo Prats a Xarxa Penedés. Durant mesos les xarxes han bullit i una part de les bombolles eren de les que no estem gaire a gust en el camp de les administracions, les eleccions i les –ions que se’ns acudeixin. Però és clar que els perquès no sempre queden al descobert més enllà del “ a mi no m’agrada això”. Parlant clar, vull reflexionar una mica sobre els municipis lliures o, com jo ho entenc, el municipalisme llibertari. Aquest no és un bloc homogeni, és a dir, hi ha diferències entre les propostes de Bookchin, les de Öcalan o les de diversos municipis europeus, però la meva intenció no és tant parlar de teories concretes com de quina és l’essència que diferencia el municipalisme llibertari del municipalisme “a seques”. Aquesta diferència és el punt on ens podem trobar o no.
El municipalisme llibertari penso que es fixa molt en les relacions, en les usos, en les dinàmiques, en l’espai comú i en totes aquelles maneres de funcionar que són sistèmiques però que no tenen perquè ser econòmiques a primera vista, és a dir, en les actituds generades per i per al bon funcionament de l’ordre establert. Per exemple, funcionar de manera competitiva conforma un espai molt diferent al que funciona de manera cooperativa; posar en valor les tasques de cures ( criança i educació, cura de malaltes, neteja i manteniment dels espais, alimentació, etc ) genera unes relacions molt més horitzontals i vitals que no pas deixar-les amb el mal biaix de gènere o en mans del ferotge mercat del treball. Més exemples, és molt més viva i culta una comunitat en la que es decideix què i com aprendre, i que s’ho gestiona ella mateixa, que no pas una que espera que li diguin què ha d’encaixar dins el cervell. Una comunitat que espera. Esperar, és el concepte, o potser el dependre de. Podria dir que la meva idea llibertària de municipalisme és aquella que fomenta i es basa en una interdependència humana, pròxima i solidària, en comptes de continuar pel camí de crear dependències. Per tant, el camí cap als municipis lliures passa necessàriament per donar la volta als conceptes i les dinàmiques com si fossin un mitjó.
No es tracta de veure els ens municipals com un espai per a decidir coses a gestionar, ni tampoc de fer-los una institució que porta a dalt, des de baix, unes propostes o contrapropostes. Així no estaríem trencant amb res, simplement estaríem variant o remodelant. No n’hi ha prou, canviem els significats: els espais comuns són nostres, per tant la política municipal és la que fem nosaltres. És a dir, està molt bé que analitzem que és horrible que serveis com l’atenció a les dones, per exemple, estigui retalladíssim o bé gestionat per una empresa privada que dirà que es deu als ritmes de tals o quals mercats. I està molt bé pensar en la remunicipalització de serveis com aquest. Però, què passaria si anéssim una miqueta més enllà i veiéssim la possibilitat, paral·lela o no, de potenciar els grups autogestionats d’acompanyament a les dones, d’autodefensa física i legal, de formació contra la violència de gènere? És a dir, perquè no ens abracem a la idea que descentralitzar significa que no tots els serveis han de ser gestionats i absorbits per les administracions municipals?
Per mi el terme remunicipalització em fa pensar més en la recuperació de la nostra consciència de que som capaces d’autogestionar-nos que no pas en el fet de readministrar. De fet, penso que si no hi ha aquesta ruptura dins el mateix concepte de municipi i d’allò comú, no hi ha ruptura amb el concepte d’estat i, llavors, desfer-se d’aquesta xarxa de controls i dependències serà difícil. Suposo que m’agrada la idea de la reapropiació efectiva que n’hem de fer de tota aquesta capacitat usurpada, i de que a partir d’aquesta les participacions siguin realment directes i assembleàries. Així, des de fora, sense tutories, ni ariets, ni representants, ni eufemismes, és des d’on podrem dir què volem, com ho fem, amb qui ens relacionem, etc. Així cap altre ens farà la feina.
Però encara diré més: els municipis autogestionats, els que estan més a fora que dins, els que fan servir les parets de recer i no de saló, han estat els que històricament han estat ingovernables, inesgotables, insubmisos i memorables. I ha estat així perquè quan les dinàmiques horitzontals s’exerceixen de manera real no hi ha lloc possible per a la verticalitat. Com deia Maquiavel, és més difícil conquerir ciutats que tinguin una història d’autogovern i llibertat que aquelles que ja estan acostumades a la dominació del príncep, i aquesta autonomia es treballa des de les nostres cases, des de les nostres mentalitats i amb les nostres veïnes tenint ben clar que és molt més saludable l’oxigen polític de l’exterior, que és vida, que no pas animar tothom a entrar.
Ja per a acabar aquest resum molt sintètic de tot el que voldria dir, vull destacar que el com fer les coses és també una important del què volem fer. Fixar-se en les dinàmiques, els temps, les relacions, les cures, els valors, els parlars i els respectes és construir. En canvi, basar la idea del municipi o l’espai comú en les mateixes maneres, ja siguin impositives, fredes, paternalistes o buròcrates, és reproduir. Segurament en aquest fil conductor rau el nus dels desacords i les dificultats que fan bullir l’olla que deia abans. Cal debatre-hi… Al cap i a la fi a mi mai m’ha agradat formar part d’algun projecte o estratègia aliena a mi, sense consentiment i sense decisió, i és en aquest punt tant simple on hi trobem la màxima potència.
