També som terra. I hem vingut per quedar-nos. Ens enfilem a les branques per destapar el cel de silencis i crits que hem hagut de guardar durant segles, i ara sortim. No tenim fons, ni final, som mars eternes, riuades de vida, i mans arrugades de fer anar el morter.
La revolta és aquesta guerra de les dones fortes. La veu de les àvies, de les mares, i de les parets blanques que encara ens queden per pintar. En els avions dels somnis lletregem R-E-V-O-L-U-C-I-Ó, mentre el mànec de l’escombra no és més que una eina per volar a les hores bruixes.
Estripem les lleis del falus eternum i anem cap a la rebel•lió: tornem al camp, collim paraules, disparem pedres, nem sense calces. Compartim mons, nius i eixams, que no volem ser més xecs dels bancs. I la porta oberta, sempre oberta, perquè mai ens en puguin fer fora.
Que ningú ens enfonsi, que ningú ens faci callar, que a la propera vegada sapiguem dir “prou” o aturem la mà de qui ens l’alci. Que pelem bajoques amb amor, que bullim patates perquè tenim gana, no perquè en té l’altre. Que ningú ens digui “estàs cansada”, o “tens la regla” i que rentem la roba perquè estimem l’aigua, no la obligació de la rentadora.
Llencem el maquillatge si ens l’obliguen! Cremem el davantal si mai ens ha agradat cuinar! Notem com la lluna s’intal•la dintre nostre i palpem-nos els batecs de vida. Toquem-nos. I que ens toquin si nosaltres també ho volem. I fem l’amor amb qui de gust ens vingui.
Que decidim si volem ser mare. I en acabat, que decidim si volem un pare. I que cap anunci ens faci replantejar la bellesa del nostre cos, belles guerreres, que d’arrels en som plenes i d’ovaris també.
Tot això o res: la revolució és aquest món, però del revés. O sigui, tot el que hauria de ser normal, i no ho és.
La revolta és aquesta guerra de les dones fortes. La veu de les àvies, de les mares, i de les parets blanques que encara ens queden per pintar. En els avions dels somnis lletregem R-E-V-O-L-U-C-I-Ó, mentre el mànec de l’escombra no és més que una eina per volar a les hores bruixes.
Estripem les lleis del falus eternum i anem cap a la rebel•lió: tornem al camp, collim paraules, disparem pedres, nem sense calces. Compartim mons, nius i eixams, que no volem ser més xecs dels bancs. I la porta oberta, sempre oberta, perquè mai ens en puguin fer fora.
Que ningú ens enfonsi, que ningú ens faci callar, que a la propera vegada sapiguem dir “prou” o aturem la mà de qui ens l’alci. Que pelem bajoques amb amor, que bullim patates perquè tenim gana, no perquè en té l’altre. Que ningú ens digui “estàs cansada”, o “tens la regla” i que rentem la roba perquè estimem l’aigua, no la obligació de la rentadora.
Llencem el maquillatge si ens l’obliguen! Cremem el davantal si mai ens ha agradat cuinar! Notem com la lluna s’intal•la dintre nostre i palpem-nos els batecs de vida. Toquem-nos. I que ens toquin si nosaltres també ho volem. I fem l’amor amb qui de gust ens vingui.
Que decidim si volem ser mare. I en acabat, que decidim si volem un pare. I que cap anunci ens faci replantejar la bellesa del nostre cos, belles guerreres, que d’arrels en som plenes i d’ovaris també.
Tot això o res: la revolució és aquest món, però del revés. O sigui, tot el que hauria de ser normal, i no ho és.
Cèlia Nolla i Yeste
Qui està amb nosaltres?
Poema de Cèlia Nolla i Yeste amb el que va començar l'acte central de les Jornades de lluita contra la violència envers les dones 2015 (Ins. Ribot i Serra)
