Es compleixen 50 anys de la fundació de Rosa Sensat i l'entitat publica un llibre que repassa la història de la renovació pedagògica catalana a través de 20 mestres i pedagogues.
"Recorda la reunió fundacional de Rosa Sensat? Octubre de 1965”, preguntàvem a l’octogenària mestra Maria Teresa Codina en una entrevista recent. “Érem set: Pere Darder, Jordi Cots, Maria Antònia Canals, Anna Maria Roig, Enric Lluch, Marta Mata i jo. Quatre dones i tres homes”, ens responia. Majoria de dones. Li vam comentar: “No sempre passa que els protagonistes de la història són més dones que homes”. Codina va tallar-ho en sec: “Sí que passa, però no s’explica”.
"Recorda la reunió fundacional de Rosa Sensat? Octubre de 1965”, preguntàvem a l’octogenària mestra Maria Teresa Codina en una entrevista recent. “Érem set: Pere Darder, Jordi Cots, Maria Antònia Canals, Anna Maria Roig, Enric Lluch, Marta Mata i jo. Quatre dones i tres homes”, ens responia. Majoria de dones. Li vam comentar: “No sempre passa que els protagonistes de la història són més dones que homes”. Codina va tallar-ho en sec: “Sí que passa, però no s’explica”.
Avui es compleixen 50 anys de la fundació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que compta amb Codina entre les seves fundadores, i l’entitat publica un llibre que repassa la història de la renovació pedagògica catalana a través de 20 mestres i pedagogues. Sí, en femení. No es tant una reivindicació com un reconeixement, exposa Joan Soler, coordinador de Vint mestres i pedagogues catalanes del segle XX, aquest llibre coral que “permet un recorregut i una visió global dels diferents moments i eixos de la renovació pedagògica a Catalunya” i que es presenta aquest dimarts a la seu de l’associació.
L’obra recorre, a través d’aquestes vint docents, les tres grans onades d’innovació educativa viscudes a casa nostra. La de principis de segle –que va culminar amb el reconeixement per part de la Segona República–, la del postfranquisme –la clandestinitat de Rosa Sensat amb l’horitzó de la democràcia– i la que sorgeix de la transició, “formada a les escoles d’estiu, a les aules de les noves escoles de mestres o en una universitat en període de transformació”. També la que va protagonitzar les mobilitzacions per l’escola pública.
Pilar Benejam. /Foto: Assumpta Sendra
“Les dones són les creadores de la història en el fet educatiu, atès que les seves formes de fer-ho van ser decisives per al creixement personal i per a la convivència”, recordava Consuelo Flecha a Revista de Educación. Aquesta no és una afirmació menor en una tradició històrica que tendeix a menysprear les dones. Els llibres de text en són una prova evident.
El llibre situa el seu inici en Teresa Mañé, “probablement la primera mestra laica d’Espanya” –va fundar la primera escola laica a Vilanova l’any 1887–, i a partir del retrat de les mestres de a principis de segle calibra l’impacte a Catalunya de les corrents pedagògiques més revolucionàries d’Europa. Des de Celestina Vigneaux, ambaixadora a Barcelona de l’escola montessori, fins aDolors Piera, que a través del grup Batec va adoptar el mètode Freinet, passant per Anna Rubiés, importadora de la metodologia de Decroly. Ansioses per renovar una escola excessivament tradicional, moltes d’elles van poder exercir amb plenitud primer sota el paraigua de la Mancomunitat i després -i sobretot- durant la Segona República, fins que l’arribada del franquisme les va condemnar a l’ostracisme -a través de la depuració- o a l’exili.
Qualsevol llista, però, és incompleta. “No n’hi ha prou amb 20 trajectories, ni amb aquestes ni amb altres, per cobrir la riquesa del mapa de renovació pedagògica del segle XX a Catalunya, ple de cruïlles i camins diversos”, exposa Soler. De fet, moltes de les pedagogues recollides representen “idees o opinions diferents, en alguns casos confrontades, en moments coincidents o diferents”, detalla Soler. Perquè així ha estat la renovació pedagògica a Catalunya, no un procés sinó un “procés de processos” -en paraules de Maria Antònia Canals- que no sempre ha estat cronològic ni ha avançat en una mateixa direcció.
La segona onada d’innovació que es reflecteix al llibre és la que envolta la creació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, avui fa exactament mig segle. A través de Marta Mata, Maria Teresa Codina i Maria Antònia Canals -totes elles fundadores de l’entitat- es pot copsar l’esforç d’un conjunt de mestres, i del seu entorn social, per trencar amb l’escola del franquisme des de la clandestinitat i posar els fonaments d’una nova escola catalana.
L’obra arriba a noms com Pilar Benejam o Montserrat Castanys, en actiu fins fa quasi una dècada. La primera destaca per la seva implicació en la millora de la formació dels mestres des de la universitat; la segona, per l’impuls de les zones escolars rurals. Castanys tanca la llista, però n’obre a la vegada una altra, segons Soler, “molt extensa i amb noms coneguts, però molts de desconeguts”. Són aquelles mestres “amb nom i cognom” que, malgrat el seu treball rigorós, no tenen lloc a les llistes. Són les que “aporten molt més que un gra de sorra a la platja on trenquen les onades i els somnis de la renovació pedagògica”, conclou Soler.
20 pedagogues en 20 frases
Teresa Mañé (1865-1939). “Les escoles laiques no són vivers de fanàtics catòlics ni de fanàtics antirreligiosos. El mestre ensenya. I ensenyar i despertar la intel·ligència dels nens és la seva missió”.Rosa Sensat (1873-1961). “No ens preocupem ni per les lliçons ni pels llibres. La primera cosa és aprendre a viure”Celestina Vigneaux (1878-1964). “Mai m’havia sentit tan feliç a l’escola com ara; perquè el benestar dels meus alumnes es reflecteix en el meu propi; perquè em trobo entre nens que comencen a considerar la vida sota un aspecte complet i agradable”.Anna Rubiés (1881-1928). “El nostre paper és molt més modest i cada dia ens hem d’anar retirant cap a la penombra de l’aula per deixar lloc preeminent, el de plena llum, a l’infant, que ha esdevingut personatge de primera categoria”.Leonor Serrano (1890-1942). “Una dona no serà perfecta si no contribueix a la propagació de l’espècie, o a la millora natural de la societat, pel treball; o a la seva continuació vital, a l’herència d’idees que recollirà l’esdevenidor”.Margalida Comas (1892-1973). “És indubtable […] que la coeducació és premisa essencial per al desenvolupament científic de la personalitat humana completa, atès que el mètode natural […] és educar junts nens i nenes, de diferents edats, a més”.Maria Solà (1899-1998). “Tenint en compte que, per ser l’home a l’inici una integritat d’intel·lecte, sentiment i voluntat, el coneixement ha d’impartir-se procurant que es desenvolupin i vigoritzin els tres aspectes”.Carme Serrallonga (1909-1997). “Primer, els mestres han d’estar conscienciats per ensenyar bé; en segon lloc, l’aprenentatge és qüestió d’hàbit i temps”.Dolors Piera (1910-2002). “De fet, jo era una persona que no m’agradava barallar-me. Sóc una persona que sempre m’he avingut amb la gent; m’agrada treballar en equip”.Carme Aymerich (1910-2001). “Tot rendiment està en proporció directa amb la disposició prèvia a l’esforç”.Dolors Canals (1913-2010). “[…] L’escola 0-3 té una funció primordial d’alta responsabilitat social, en guiar l’infant cap a les conductes que mantenen el seu objectiu normal, sense desencadenar agressivitat”.Maria Novell (1914-1969). “Ens correspon a tots, pares i educadors, fer que els infants llegeixin –i no només a l’escola, i que llegeixin de gust i profitosament”.Elvira Godàs (1917). “La meva mare, Victorina Vila, va ser una molt bona mestra, amb una formació musical excel·lent, que va dirigir l’escola Minerva i el Liceu Escolar […]. Per tot això, encara em faig creus de que, durant molts anys, solament va ser coneguda com a senyora Godàs”Pepita Casanellas (1922-2007). “L’educació ho és tot. És com l’aire que respirem”.Marta Mata (1926-2006). “Per aconseguir allò que la humanitat reclama de l’educació, cal una escola, una comunitat decidida, planificada i estructurada democràticament, amb la participació de tots els seus membres”.Maria Teresa Codina (1927). “L’educació al llarg de la vida és una construcció continuada de la persona humana, del seu saber, de les seves aptituds, i també de la seva facultat de judici i d’acció”.Maria Antònia Canals (1930). “El que em va costar més d’assumir és la lentitud del canvi. Perquè el nostre temps humà és molt curt respecte del temps que necessita qualsevol canvi social i ètic del nostre món”.Maria Rúbies (1932-1993). “No hi pot haver una escola amb ideals educatius si aquests no són compartits per pares i professors que facin possible l’existència d’una comunitat educativa”.Pilar Benejam (1937). “L’escola no és només una institució de la democràcia, sinó també la seva condició de possibilitat. No hi ha democràcia sense els coneixements que permeten entendre el món”.Montserrat Castanys (1945). “Aquest equilibri entre escola i zona fa que cada poble continuï comptant amb la seva escola, que participa en les seves festes locals i té una relació especial amb els seus avis, per exemple”.
