CRISTAL ALAEJOS i ORIOL MATADEPERA | La Directa. Durant segles, la població ha participat en la gestió dels béns l’ús dels quals beneficiava tota la comunitat. Actualment, la tradició dels consells generals perviu legalment en forma d’entitats municipals descentralitzades.
A la vella Europa, al centre de cada aldea, hi havia un teix, un om, un roure o una morera al voltant de la qual es reunia el veïnat. L’espai que el circumdava servia per prendre decisions, fer la llei i la justícia o celebrar rituals, festes i altres esdeveniments. Aquest arbre era venerat com un veritable santuari, com l’ànima i la representació del territori: des d’allà, les habitants planificaven la vida de cada comunitat en assemblea. Els pactes, tractes i acords de certa rellevància se segellaven al peu d’arbres testimonis, que fins i tot servien per enterrar les persones mortes.
A l’edat mitjana, el consell general o l’assemblea general veïnal se solien anunciar –en funció del lloc– a toc de campana o fent sonar un corn o algun altre instrument de vent. La gent també es podia reunir al costat o dins de l’església, a la plaça del poble, al pati del castell o a l’era d’algun mas.
La història l’escriu qui guanya i té el poder, però aquesta història d’autogovern és fonamentalment oral i en tenim poca constància documental, com del dret consuetudinari (costums i usos) que representava aquest sistema. Sobreviuen, doncs, com a memòria col·lectiva, centenars d’arbres que donen fe d’una cultura que s’esvaeix com el pi de Can Torres, sota el qual les poblacions dels actuals municipis de Parets, Mollet i Gallecs feien les seves assemblees abans de 1900.
La participació i la implicació de la població en els afers quotidians i la gestió d’aquells béns dels quals es beneficiava tota la comunitat respon a una cosmovisió forjada segle rere segle. En una societat agrària, a través d’aquests béns usufructuaris, es desenvolupen arrels que faciliten les relacions socials i productives de la comunitat i, alhora, blinden la independència respecte dels poders exteriors. Els consells i els béns comunals estructuraven una societat en què el dret d’aprofitament col·lectiu estava per sobre de l’individu i la propietat privada, que no era el principal dret que calia protegir i era substituïda per la subsistència del veïnat i la sostenibilitat dels recursos.
Què són els béns comunals?
Les terres comunals són els béns col·lectius més coneguts perquè han arribat fins a l’actualitat. Tanmateix, les produccions cerealistes, hortícoles o ramaderes, així com les aigües, els erms, les salines o la caça, eren igual d’importants com a mitjans de producció vitals en mans del veïnat. Molins, forns, ferreries, fargues o recs comunals complementaven aquest quadre d’infraestructures comunals a fi que fossin usufructuades pel veïnat sota la supervisió de cada consell, que regulava la temporalitat i la tipologia dels treballs al voltant de l’activitat rural i dels cicles agrícoles. La gestió d’aquests recursos justificava la reunió del comú, que determinava els drets d’aprofitament per a les necessitats de cada casa i prohibia el lucre o la comercialització. Això últim denota la inexistència de la propietat privada absoluta i, en el seu lloc, la primacia dels drets de propietat compartits.
Actualment, una part important de les comunitats camperoles de la península Ibèrica mantenen, fins i tot des d’un marc jurídic legal (a través de les entitats locals menors; a Catalunya, entitats municipals descentralitzades), la tradició dels consells i els béns comunals com a norma aplicada a la vida quotidiana i el funcionament veïnal. Aquest fet evidencia el fort arrelament d’aquestes pautes i formes de comportament socials. Per a una comunitat agrària, aquest no és un tema menor: la col·lectivització de l’aigua i de les pastures, el repartiment de lots de terra o l’aprofitament dels boscos determinen la seva subsistència. L’interès col·lectiu està per sobre de l’individual. L’individu, com a part del veïnat, es deu a la comunitat i la seva activitat productiva només es pot reproduir i desenvolupar en el seu si, des del consens mutu i a través del consell.
Forests, juntes veïnals i consells als Països Catalans
Segons l’Associació d’Entitats Locals Propietàries Forestals de Catalunya (Elfocat), avui dia, el 61% de la superfície de Catalunya és de tipus forestal –prats, matollars, boscos, roquissars i erms naturals. El 23% d’aquestes 450.000 hectàrees són públiques i, d’aquestes, el 85% han estat declarades d’utilitat pública i, majoritàriament, són propietat d’entitats locals. És en aquests terrenys on es concentren la majoria de comunals.
Trenta comarques compten amb aquests béns. L’Alt Pirineu i l’Aran concentren el 75% de la superfície forestal pública de Catalunya; diferents estimacions calculen que més del 90% de la Val d’Aran és propietat comunal. També hi ha una proporció important de boscos públics al massís dels Ports de Tortosa i al llindar del mar, com la duna litoral, a l’Escala, la muntanya de Portbou o d’altres espais ubicats als Aiguamolls de l’Empordà.
L’historiador Joaquín Costa afirmava, a mitjan segle xix, que “a nombroses poblacions del Principat català tot el terme era comunal, sense més excepció que les cases i els horts o tancats annexos; per exemple, al Pirineu català: Pardines, Ogassa, Surroca, Molló, Queralbs, Planés, Tossa i altres”. D’altra banda, hi ha un nombre desconegut de comunal en mans de societats i comunitats veïnals, sobretot als Pirineus. Segons diverses fonts, un mínim de quaranta forests privades encara conserven aquest caràcter.
Entitats locals menors allunyades del consell
Les diverses federacions d’entitats locals menors de l’Estat espanyol comptabilitzen més de 3.700 juntes veïnals i més de 1.000 consells: reunions amb dret a participar, des d’on es prenen i s’aproven mesures per resoldre la gestió del patrimoni comunal. Els beneficis obtinguts reverteixen en la comunitat i financen la reparació de camins, preses, regalims, ponts, fonts o molins. Als Països Catalans, existeixen 73 entitats locals menors (65 a Catalunya, set al País Valencià i una a les Illes Balears) que podrien funcionar legalment com a consells. La llei possibilita que les decisions es prenguin de manera assembleària entre el veïnat i que aquest gestioni els béns comunals per obtenir un bon aprofitament col·lectiu. La realitat és que, a aquest model tan bucòlic, tan sols s’hi apropen alguns pobles dels Pirineus, ja que també trobem entitats locals menors com les barcelonines Valldoreix (8.200 habitants) o Bellaterra (3.500 habitants), que tenen ben poc a veure amb un model de vida de subsistència agrària: responen, en especial Bellaterra, a una lògica moderna del segle xx lligada a la construcció de segones residències per a una elit social.
Malgrat els beneficis d’una gestió directa d’allò quotidià, les assemblees veïnals s’han anat abandonant. El govern de Sant Jaume de Frontanyà s’exercia per consell obert fins que, el 2011, va abandonar aquest sistema; el mateix va fer Granera i altres municipis que refusen aquest règim, tant per la comoditat de gestionar els afers municipals des d’unes oficines com per la manca d’implicació ciutadana.
L’organització comunal requereix una acció conjunta i un compromís veïnal. Per a moltes entitats, és la garantia de pervivència d’un model rural basat en l’autogestió. La legislació actual prohibeix la constitució de noves juntes veïnals, però no prohibeix la constitució de nous consells oberts, ja que, constitucionalment, aquesta institució està garantida i protegida pel legislador, concretament, pel règim històric i el règim foral. Així doncs, la legislació permet la creació de novo de consells oberts en entitats que històricament l’han mantingut fins als nostres dies.
En aquest sentit, la campanya estatal Stop Expolio, que defensa els béns comunals i pretén visibilitzar els problemes de la despoblació i les desigualtats privatives derivades de l’anomenada llei Montoro –de racionalització i sostenibilitat de l’administració local–, vol contribuir a la formació de nous consells oberts a l’entorn rural. Stop Expolio considera que “el que està en joc és la supervivència dels últims pobles amb una economia basada en l’autogestió dels seus béns, sense dependre de cap sistema exterior i al marge dels ajuntaments, usualment connectats als diferents colors polítics”.
*Reportatge publicat al núm. 386 de la Directa. Subscriu-t'hi!
