“Ja som iguals”. El miratge de la igualtat és aquesta idea generalitzada al nostre voltant que diu les dones ja estan prou bé, que “ja no és com abans”, que elles ara tenen poder, per no parlar de qui pensa que les feministes “ens estem passant”. Res més lluny de la realitat.
L’Observatori iQ, que inaugura avui un blog sobre dones i feminisme a CRÍTIC, recull més de 300 dades que mostren com la vida de les dones continua tenint avui i aquí pitjors condicions que la dels homes. Veiem-ne cinc de molt elementals, però significatives. Cinc dades que ens haurien de fer reflexionar.
Maria Freixanet i Maria de la Fuente | El crític
1. Elles han sortit a treballar, però ells no han entrat a casa
En les darreres dècades, dones de totes les classes socials -principalment les classes mitjanes – s’han incorporat al treball remunerat, en part perquè amb un sol salari ja no pot viure una família, en part per l’emancipació femenina, en part pels canvis en els models familiars. Elles també treballen. Però els homes no han fet el camí invers en la mateixa mesura. Els homes dediquen 14 hores i mitja setmanals de mitjana a les tasques de la llar; les dones 28 i mitja, el doble (Enquesta d’Usos del Temps 2011, Idescat).
Per aquest motiu, quan sumem el treball que permet guanyar diners i el treball gratuït de tenir cura de les persones i de la llar, les dones (en conjunt) treballen més hores que els homes (en conjunt), i per tant disposen de menys temps propi. En la següent imatge podeu veure quant de temps destinem a les principals activitats en un dia.
D’altra banda, la feina de tenir cura és menystinguda, no pagada; però és imprescindible per tal que la societat funcioni. La idea que les persones necessitem que ens cuidin només de forma excepcional és la gran mentida per a justificar la menysvaloració de les tasques tradicionalment “femenines“. Si una cosa sabem és que passarem tants anys depenent de la cura d’altres com no fent-ho: nounats, durant la infantesa, quan tenim alguna malaltia greu o senzillament quan no ens trobem bé. Si tenim alguna discapacitat, i evidentment en els darrers anys de la nostra vida (en un context de canvi demogràfic cap a l’envelliment de la població). Això sense comptar tasques com fer el menjar, rentar la roba, rentar la casa, que hi són sempre. Totes les persones necessitem (i tenim dret a) ser cuidades, i haurem de cuidar en diversos moments de la nostra vida. L’autonomia no és la norma: la interdependència ho és.
2. Treballen més; però també tenen menys diners i menys salut
Com a promig, sumant el treball remunerat i no remunerat, les dones treballen cada dia gairebé una hora més, és a dir un 15% més, que els homes. Això malgrat que elles treballen al mercat de treball menys hores que ells, i, certament, menys hores de les que voldrien, a causa de les jornades parcials, l’atur, i les tasques domèstiques no cobertes per l’administració o pels homes de les seves famílies. Paradoxalment, les dones tenen menys diners. És coneguda la dada de la bretxa salarial global, que és de gairebé un 25% (Enquesta de Condicions de Vida, INE, 2012). Això vol dir que si agafes conjuntament tots els ingressos dels homes i tots els de les dones, elles cobren un 25% menys. Cal recordar que elles tenen llocs de treball més precaris, més parcials, en sectors socialment menys valorats i amb més dificultats per a l’ascens i els llocs de direcció.
Així, menys temps i menys diners, no és estrany que també tinguin pitjor estat de salut. L’estat de salut autopercebut és considerat un bon indicador per a conèixer com es troba la població.Doncs bé, la percepció que es té mala salut és més freqüent en les dones que en els homes, com també és més freqüent entre pobres que entre rics. I fixeu-vos què passa quan interactuen els dos factors; una de cada quatre dones treballadores manuals poc o no qualificades es troba malament! I és que les desigualtats socials impliquen desigualtats en la qualitat de vida i en els recursos per a cuidar-se, que repercuteixen en l’estat de salut. Sí: la millor política de salut pública és una política de reducció de la desigualtat.
3. Els rols i estereotips de gènere ens marquen la vida
Cadascú de nosaltres sentim que les nostres preferències individuals no estan condicionades pels estereotips, que són cosa del passat i que nosaltres escollim amb llibertat. Però les dades diuen una altra cosa. Per exemple, una mirada sobre el món educatiu (a la següent infografia) ens permet veure com, des de petits, nens i nenes a l’escola s’orienten de forma diferent cap el coneixement: les nenes s’orienten en major mesura per les humanitats, les ciències socials i les arts (61,3%), mentre que els nens es decanten per les ciències i la tecnologia (57%). Aquesta especialització s’aguditza amb els anys i, a l’edat adulta, és excepcional trobar noies a les enginyeries de la mateixa manera que és estrany trobar nois com a mestres a l’escola bressol.
Els rols de gènere no només estan presents als estudis o la tria de professió. Impregnen tots els aspectes de la nostra vida. Aprenem que les dones han de ser sensibles, parladores, preocupades per l’estètica, amb tendència a cuidar, dependents de l’amor dels altres, mentre que els homes han de ser racionals, ambiciosos, forts, agressius i independents. Segons les darreres enquestes, aquests valors estan presents en la població més jove, adolescent. I són normes que, a més de limitar les opcions que nois i noies tenen davant de la vida, són terreny abonat per a relacions de parella (heterosexual) opressives. Ells han de mostrar control i capacitat econòmica i elles dependència emocional i cura dels qui l’envolten. Com a societat, a través del tòpic de l’amor romàntic, diem als nostres infants que aquests rols són normals i acceptables, i al mateix temps sentim desconcert per les dones que “aguanten” l’abús i fins i tot la violència en la parella durant anys i en silenci. Doncs, sí, els rols són normals, i en conseqüència la violència masclista no és cap excepció. Mireu al vostre voltant: més d’una cada quatre dones adultes (un 26,6%, segons l’Enquesta sobre Violència Masclista de la Generalitat de Catalunya, 2010) ha patit almenys un episodi greu de violència masclista al llarg de la seva vida.
4. Allò que compta té segell masculí
Què mereix més temps a les notícies: el futbol masculí o la gimnàstica rítmica? Què hauria de tenir més valor econòmic (i més salari): construir un pont o educar un infant? Què ha de gaudir de major consideració en la planificació de l’espai públic: el cotxe (usat gairebé el doble per homes que per dones, segons l’Enquesta de mobilitat quotidiana) o altres formes de mobilitat com el transport públic o el desplaçament a peu? Les respostes poden ser variades, però els fets mostren una pauta clara i comuna: és l’androcentrisme. Es minusvaloren les activitats associades al gènere femení (encara que les realitzin homes) i es menystenen les activitats fetes per dones (encara que sigui en una àrea associada a la masculinitat). Valgui d’exemple el reconeixement que suposen els Premis Nacionals de cultura. Com s’explica que en el món de la cultura, malgrat que les noies –amb millors qualificacions educatives – es decantin molt més per estudis mitjans i superiors d’arts, l’èxit i el reconeixement l’experimentin els homes?
En aquest sentit, diem que els homes ocupen les tribunes (a un 42% de les tertúlies radiotelevisives, per exemple). I no tots els homes: l’Anuari Mèdia.cat mostra que és l’home blanc de mitjana edat, amb un nivell educatiu i una professió liberal, d’ideologia majoritàriament conservadora o liberal, qui ostenta la veu pública.
Per a les dones, el que està en valor és la seva imatge. Si bé és cert que la imatge és cada vegada més important per a tots dos sexes, per a elles és un requisit indispensable. La joventut i els cànons de bellesa no són elements que conformin l’autoritat dels opinadors als mitjans (de fet molts d’ells superen els 65 anys). No podem dir el mateix de les opinadores que, si bé en qualsevol edat són minoritàries – ronden el 30% –, poden arribar a ocupar un cert espai (fins a quatre de cada deu) sempre i quan no superin els trenta anys. Veieu-ho al gràfic següent.
5. I la política és el reflex de la societat
De la mateixa manera que a les institucions socials, la política ha estat un territori poc amic de les dones. Això malgrat les quotes (primer voluntàries, i després establertes per llei a les llistes electorals) que han contribuït a corregir part de la sobre-representació masculina. Si a més del fet que hi “figurin” dones, volem parlar de poder, hem de mirar quin pressupost gestionen, quant de personal tenen al càrrec, quina capacitat d’influir i quant de temps aguanten. La infografia següent mostra que les dones majoritàriament s’estan poc temps en política, i que aquells qui s’hi estan una legislatura rere l’altra són majoritàriament homes.
Ha calgut un terrabastall polític com la crisi de confiança actual perquè l’espai de la representació democràtica comenci a obrir-se a altres perfils; d’aquí l’entrada de lideratges femenins a escena. Si això serà o no un canvi profund ho veurem en els propers temps. Ho veurem, per exemple, a les enquestes d’opinió política, on la distància de les dones amb la política és encara un toc d’alerta (l’interès per la política és menor entre elles que entre ells: deu punts percentuals de diferència!). De la mateixa manera, el 48% dels homes i el 59% de les dones diuen que la política és massa complicada i que no tenen possibilitat d’influir-hi (dades del Sondeig d’Opinió de l’ICPSde 2014). Si aquestes dades es mouen o no en els propers temps, això queda de moment en l’espai de la incertesa.
