Als anys 70 i 80 del segle passat, una part important de la socialització dels nens tenia lloc en espais oberts. Les places, els carrers i els descampats de molts barris de Barcelona eren l'espai natural de joc, esport i diversió de les generacions del baby boom. Les fogueres de Sant Joan eren el punt culminant d'una forma de viure i créixer al carrer que avui dia ja no existeix. Els carrers i les places s'omplien de partits de futbol i de jocs com fet a amagar, les bales, saltar la corda o les xapes. Avui aquest paisatge de vida i alegre autogestió ha desaparegut. Per la llei del canvi social.
XAVIER MARTÍNEZ-CELORRIO @xaviermcelorrio | ElPeriódico
Els descampats s'han urbanitzat, les places s'han enjardinat i els carrers s'han reglamentat amb estrictes normatives de convivència. L'espai públic s'ha monumentalitzat i burocratitzat com a espai a consumir -o a privatitzar-. Brillants urbanistes i decisor polítics han col·locat quatre seients públics en places plenes de terrasses de bars i restaurants. Si vols seure, paga i consumeix. La ciutat s'ha dissenyat sense perspectiva de gènere, ni perspectiva d'infància ni perspectiva de gent gran. No s'ha pensat per a la convivencialitat, el bon veïnatge i les relacions intergeneracionals que proposava Ivan Illich.
Més aviat se'ns ha imposat un urbanisme fashion amb dissenys i un mobiliari urbà que reben premis internacionals per a l'ego narcisista d'uns creadors que no han pensat en les persones ni en l'ús comunitari i convivencial. A les barriades de la perifèria de la ciutat gairebé cap espai públic s'ha dissenyat des de la participació veïnal. La polèmica de les places dures a meitat dels anys 80, en plena eclosió postmoderna, ja anunciava el que acabaria per arribar. La plaça de la Palmera a la Verneda és paradigmàtica. Ha sigut guardonada amb premis de prestigi mentre que els veïns gairebé no l'han fet servir ni l'han sentit com a pròpia. Amb els anys s'hi va instal·lar un parc infantil que omple amb una mica de vida el 25% de superfície de la plaça. La resta és un buit postmodern que ningú entén i ningú havia demanat.
El dèficit de convivencialitat imposat per dissenys urbans de dalt a baix es pretén compensar amb normatives de convivència. Un altre pas de rosca que ens fa caure en el reglamentisme paranoic. Avui a Barcelona i altres ciutats està prohibit jugar a pilota al carrer o practicar l'skate, amb dures sancions disciplinàries als menors. La polèmica al voltant del parc Güell és un altre exemple de la nova microfísica del poder que tant va criticar Michel Foucault: no formin grups, no facin explicacions didàctiques i no facin pícnic pel seu compte. Un dia de visita especial per a les escoles i els jubilats és el que fa falta. Menys control i més impacte educatiu.
La societat adulta és molt hipòcrita i s'autoenganya constantment. Critiquem que els menors estiguin apantallats amb mòbils i tauletes des de ben petits mentre ens neguem a construir la ciutat dels nens que proposava Franco Tonucci. Els esports i jocs tenen lloc en espais tancats de socialització com si fossin petites reserves d'indis. No volem perdre un model de ciutat que prioritza l'automòbil encara que tingui costos contaminants i insostenibles. Tenim massa por al canvi. Carrers sense jocs infantils i nens apantallats. Això sí, tota la culpa la tenen les pantalles...
