Comissió de gènere de la PACD. Publicat al Setmanari Directa nº 308 el 6 de març de 2013
Convé recordar que la situació de crisi que vivim no és únicament econòmica i financera, sinó també social, ecològica, alimentària, de cures i de gènere. Alhora, convé tenir molt present que aquesta situació és el resultat d’un model econòmic que precaritza la vida i que, en darrer terme, com assenyala Amaia Pérez Orozco des de l’àmbit de l’economia ecofeminista, atemptat contra la mateixa vida: “en un context en què hi ha mitjans més que suficients per garantir condicions de vida dignes, les vides estan sota amenaça permanet” (De vides visibles i producció invisible, 2012). De totes les crisis, els mitjans de comunicació de masses reflecteixen només la crisi del deute. I, per bé que el deute s’ha convertit en un concepte quotidià, el mateix concepte recull una gran varietat de situacions. Sota el concepte de deute s’amaguen preceptes morals, el més clar dels quals és el de “un deute sempre es paga”, tot i que no sempre és així.
El deute financer, el més conegut, és un deute monetari amb un banc que pot tenir contret una família, l’Estat o una empresa. Però existeixen altres deutes: el deute ecològic, el deute històric o el deute de gènere. Deutes que, d’una manera simbòlica, s’alcen per fer visible que el capitalisme s’ha desenvolupat basant-se en l’espoli i l’explotació per part d’una minoria de la riquesa generada per la majoria. Són deutes incalculables que probablement mai podran ser retornats. Tot i ser clarament superiors quantitativament que el deute financer, no surten als diaris ni se’n parla. Són deutes encara invisibles. Davant d’aquesta invisibilitat, moltes persones lluiten perquè es tinguin en compte, perquè es reconeguin.
El deute de gènere, és a dir, el deute que la societat té amb les dones, és també un deute invisible. Les dones són creditores, especialment respecte l’Estat i les empreses, perquè són les que realitzen el treball de cures que permet que els treballadors i les treballadores es reprodueixin. Si bé moltes dones tenen una doble jornada laboral, una d’aquestes dues jornades no està socialment reconeguda ni és remunerada. I, de fet, mentre visquem en un patriarcat capitalista, el deute amb les dones no serà reconegut ni serà, evidentment, restituït.
Li diuen deute però és patriarcat capitalista
A diferència del que sovint ens intenten fer creure, l’elevat deute que ofega als països de la perifèria europea no és la causa de l’elevat deute públic, sinó del deute privat. Els darrers anys, però, el rescat bancari ha augmentat el deute públic, i les polítiques antisocials imposades han ofegat l’economia i han fet disminuir els ingressos públics. Per tant, l’augment del deute públic és conseqüència de la crisi, no pas la seva causa. Tot això ha tingut lloc en el marc d’un model que ja portava temps funcionant, un model econòmic que es basa a obtenir el màxim benefici, que es fonamenta en la falsa premissa que el creixement pot ser il·limitat i que ignora sistemàticament les conseqüències que això pot tenir per a la sostenibilitat i la vida.
En totes les societats, incloses les més avançades en termes d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes, les dones són les principals garants dels treballs de cures i de reproducció en un context d’invisibilització i desvalorització del seu treball. A la lògica del capital li interessa mantenir l’status quo pel que fa a la divisió sexual del treball, ja que gràcies a l’expropiació del treball i el temps de les dones es maximitza el benefici.
També l’expropiació del cos de les dones i la cosificació del cos femení porten a una maximització del benefici econòmic dels qui ostenten el poder econòmic. La prostitució, la pornografia, l’abús de la cirurgia estètica, l’ús de la dona com a reclam publicitari i, en la seva manifestació més greu, el tràfic de dones i nenes amb finalitat d’explotació sexual, en són exemples clars. De la mateixa manera, el sistema patriarcal capitalista promou el control sobre el cos de les dones pel que fa als drets sexuals i reproductius. Amb l’excusa de defensar la vida, es maquilla la veritable intenció, que no és altra que la submissió de les dones i la garantia de la perpetuació de la mà d’obra barata i consumista. No oblidem que si no tenim poder de decisió sobre el nostre propi cos, cap altre poder de decisió es fa possible.
D’altra banda, la desvalorització del treball reproductiu té un reflex directe en el món productiu. La lògica de creixement il·limitat del capitalisme patriarcal va permetre en un moment determinat de necessitat la incorporació de les dones al mercat laboral, concebent-les des com a mà d’obra més barata i fent-les servir com a pretext per flexibilitzar i precaritzar encara més les condicions laborals. La incorporació de les dones al mercat laboral no es va traduir en una menor dedicació al treball reproductiu.
La política de retallades en la despesa pública social lligada a l’augment de la demanda de cures (envelliment de la població, menors dependents, treballs domèstics…), la menor disponibilitat de dones a causa del treball remunerat i del desig d’emancipació de moltes d’elles, així com la falta d’implicació de la gran majoria dels homes en les tasques de cures, entre altres factors, fan visible la crisi de cures que es viu a Europa. Aquesta crisi es va diluir amb la contractació, en condicions laborals més que precàries, de milions de dones estrangeres que van deixar els seus països d’origen, ja colpejats anteriorment per les mateixes polítiques d’ajustos estructurals per treballar en les cures de les famílies europees, deixant les cures de les seves pròpies famílies en mans d’altres dones. Com afirma Sandra Ezquerra: “La cadena transnacional de les cures ha garantit durant anys la pervivència del capitalisme patriarcal alhora que ha invisibilitzat la seva naturalesa excloent” (Investigaciones feministas, vol. 2, 2011, p. 175-194).
La crisi abans de la crisi
Per tot això és necessari destacar que les dones ja estaven en crisi abans de la crisi. El repartiment desigual de la feina remunerada i del treball de cures han portat com a conseqüència menors taxes d’activitat i ocupació femenines. Les xifres d’atur femení duplicaven en moltes zones les xifres d’atur masculines abans de la crisi.
Les dones també reben salaris més baixos i pateixen una més gran precarietat laboral (temporalitat, contractes a temps parcial, assetjament, subocupació, etc.). Així mateix, tenen més dificultats d’accés i promoció en el mercat laboral, especialment les dones joves, qüestionades en el seu paper productiu per trobar-se en edat reproductiva, com assenyala Bibiana Medialdea (Ser mujer joven no da lo mismo, 2012).
Aquest panorama de crisi de gènere ha empitjorat per les retallades i les polítiques d’empobriment implementades per poder fer front al rescat d’un sistema bancari en fallida. La desigualtat de gènere augmenta en un context en què, sota el paraigües de la darrera reforma constitucional, es prioritza el pagament del deute per davant de la protecció de drets i serveis socials.
Pagar el deute o com augmentar ràpidament la desigualtat de gènere
Però si les dones estàvem en crisi abans de la crisi, també sabem que la crisi del deute ha servit per enfortir el model patriarcal. La priorització del pagament dels interessos del deute es dóna clarament en detriment de la despesa social, i les retallades es concentren en sectors professionals feminitzats, com la sanitat (-22%), l’educació (-17%), la igualtat (-42%) i el benestar social. Les retallades de sous i acomiadaments en aquests sectors afecten més a les dones, majoria entre les treballadores en l’àmbit social. Però, a més, en eliminar-se serveis socials fonamentals, se sobrecarrega les dones amb el treball de cures i reproducció.
L’incompliment de la llei de la dependència, juntament amb la reducció d’ingressos familiars, implica que cada cop hi ha més dones que deixen d’externalitzar el servei de cures i el duen a terme elles mateixes. Alhora, augmenta el nombre de dones cuidadores que deixen de rebre la prestació per tenir sota la seva responsabilitat una persona dependent.
Mesures fiscals com al congelació del salari mínim, la reforma de l’IRPF, l’augment de l’IVA, l’aplaçament en la millora de la pensió de viduïtat i del permís de paternitat i la congelació de pensions no contributives deixen les dones en situació de més gran vulnerabilitat. Totes aquestes mesures afecten més qui té menys i qui s’encarrega principalment del treball reproductiu no remunerat.
Les reformes laborals posen fi de cop als avenços aconseguits en els darrers anys pel que fa a les polítiques d’igualtat d’oportunitats en la feina. L’augment de la flexibilitat en l’acomiadament, la possibilitat de negociació particular de condicions laborals i el retrocés en la regulació de la feina domèstica, entre d’altres, són mesures que no únicament limiten les possibilitats de les dones a l’hora de denunciar situacions de desigualtat, sinó que són el brou on es cou que aquestes situacions es donin amb més facilitat, en un context en el qual el nombre de persones a l’atur supera ja els sis milions.
Des de que vam començar a escoltar la paraula deute hem assistit a un periple de decisions que ratifiquen tot el que s’ha esmentat fins ara: eliminació del Ministeri d’Igualtat, retallades en els pressupostos d’igualtat (-42%) i retallades en les partides destinades a l’atenció integral de la violència de gènere (-28%). En tot el territori de l’Estat espanyol hem assistit a l’acomiadament d’Agents de la Igualtat d’Oportunitats, principalment dones, a la desaparició de programes d’igualtat d’oportunitats a la feina, a l’eliminació de serveis d’atenció i suport a dones que han viscut experiències de violència masclista (cases d’acollida, centres d’emergència, serveis municipals d’informació, etc.) i a l’incompliment de facto de la Llei per la Igualtat efectiva de dones i homes i de la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.
Es transmet a la població la idea que es tracta de polítiques supèrflues, que només ens podem permetre en època de bonança econòmica. Però en realitat són ara més necessàries que mai. En definitiva, estem assistint al desmantellament de serveis i programes que no feien sinó posar un granet de sorra en la lluita per a la no vulneració de drets bàsics, donat que es destinaven pressupostos irrisoris a aquests programes.
I això és així perquè ara ho necessita el sistema capitalista per continuar obtenint beneficis i sortir reforçat d’aquesta crisi. Es tracta d’aprofundir en la ideologia patriarcal i retornar al model únic de família: el model nuclear que asseguri el paper de les dones com principals garants del treball reproductiu i de tot allò que l’Estat deixa de cobrir per fer front al pagament del deute.
En definitiva, les polítiques d’austeritat no són neutrals pel que fa al gènere.
Com sortir del mal camí
La Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides qualifica d’inadmissible “un Estat que abandona els serveis públics de manera que deixa a la seva comunitat en el caos i l’anarquia simplement per poder disposar dels diners per reemborsar els seus creditors”. Per tant, no tan sols són il·legítims els deutes que s’han contret per fer front al rescat del sistema bancari, sinó que són il·legítims també els pagaments del deute que impliquin la vulneració de drets econòmics, socials i culturals de la població. Com veiem, per fer front a un deute que no es nostre (el deute privat), s’està generant un deute encara més gran amb les dones, amb les futures generacions, amb les persones migrants, amb la gent gran i amb el medi ambient.
L’anul·lació dels deutes il·legítims i impagables és una mesura prioritària però no suficient. La forma com s’ha gestionat la crisi mostra com el patriarcat es manté com la base d’aquest capitalisme antisocial. Si no es produeixen canvis més profunds, el sistema continuarà subsistint i reproduint dinàmiques patriarcals. És, per tant, necessari un gir des de la lògica del capital a la lògica de la vida. I per això és necessari fer visible de manera contundent i constant que el conflicte no es exclusivament entre el capital i el treball, sinó entre el capital i la sostenibilitat de la vida.
És urgent donar passos ferms cap a un altre model econòmic que es basi en el ple exercici de drets per part de totes les persones, independentment del seu sexe d’origen, i que tingui en compte la necessària protecció de l’entorn. En aquest nou ordre de coses, el repartiment equitatiu de tots els treballs, els remunerats i els no remunerats, adquireix una especial rellevància.
Tenim ja experiències que provenen de l’economia social i solidària i que demostren que un altre model econòmic és possible i necessari. Aquest és el camí que hem de seguir, sense perdre de vista en cap moment que, pel que fa al gènere, cap mesura que es posi en marxa serà neutral mentre la divisió sexual del treball continuï existint, fortament arrelada en la valoració diferent dels treballs productius i reproductius.
