Creativitat, originalitat i independència.
La cantant i actriu francesa Holly Siz ens regala el tema The Light, de l’album «My Name Is». El protagonista és un@ xiquet@ creatiu que ha tingut la sort de nàixer en el segle XXI i té uns pares que l'acompanyen. Si no fóra així, aquesta haguera sigut la seua història...
Rosa Sanchís | Karícies
La cantant i actriu francesa Holly Siz ens regala el tema The Light, de l’album «My Name Is». El protagonista és un@ xiquet@ creatiu que ha tingut la sort de nàixer en el segle XXI i té uns pares que l'acompanyen. Si no fóra així, aquesta haguera sigut la seua història:
En la dècada dels 60 del segle XX, que és quan començà a patologitzar-se l’expressió no normativa de gènere en la infantesa, es considerava que els xiquets “femenins” i les xiquetes “masculines” patien un trastorn que es podia curar amb teràpia psicològica. Per tant, els termes mèdics que se li haurien aplicat al protagonista del videoclip haurien sigut: “Desenvolupament patològic dels rols sexuals”, “Identitat de gènere desviada”, “Síndrome del xiquet efeminat”, etc.
En els anys 80, un psicòleg hauria consultat el DSM-III i hauria dit que patia un "Trastorn d’Identitat de gènere infantil".
Una dècada més tard, als anys 90, s'hauria trobat ja amb gent que qüestionaria que les persones haguérem de seguir les normes de gènere i que consideraria que les expressions alternatives de gènere són una mostra normal i natural de la diversitat humana. En conseqüència, en lloc de rebre una etiqueta mèdica, el protagonista mateix, o altres persones diverses, haurien reclamat autodenominar-se (i no deixar-se anomenar per altres) com a “infantesa transgènere”, “variants de gènere”, “criatures no conformes amb les normes de gènere”, “transsexuals”, “trangèneres”, “trans o trans*”, etc.
Si haguera nascut en el segle XXI, s'hauria trobat amb molta gent criticant la validesa de la teràpia reparadora i defensant la teràpia afirmativa, però si haguera consultat un psicòleg, aquest li hauria dit, seguint el DSM-5, que continuava patint una malaltia que ara ja no s'anomenava Trastorn sinó “Disfòria de gènere”.
Finalment, si haguera nascut al Canadà o als USA, potser s'hauria trobat amb famílies que estan fartes de vore que als seus fills se'ls etiqueta pensant en el que els falta (ajustar-se a les normes tradicionals) i no en el que tenen: creativitat, originalitat i independència. Així, els termes amb els quals se l'hauria anomenat serien: "infant amb creativitat de gènere”, “amb gènere independent” o “criatura amb independència de gènere”, termes positius que posen l’accent, no en la falta o inadequació sinó en el que aporten d’original.
I tu què opines?
Font: Platero, Lucas (2015) Trans*exualidades. Ed. Bellaterra.
