No són mediàtiques, ni cares conegudes, no tenen comptes de twitter amb milers de seguidors, gairebé ningú pensa en elles a l’hora de fer xerrades, ponències ni debats representant a la PAHC, algunes parlen poc a la nostra assemblea setmanal de més de dues-centes persones, però són les imprescindibles.
Per Oriol Sorolla a la web de la PAHC Sabadell
Parlo de totes aquelles que amb la seva incansable tasca des de l’anonimat i la invisibilitat en un context de creixent mediatització, no ja de la política institucional, sinó també de la lluita revolucionària, garanteixen diàriament que el nostre col·lectiu tiri endavant i sigui un referent per altres espais similars. Perquè elles són les referents. D’elles aprenem cada dia i elles ens han canviat per sempre veient la seva capacitat de transformació personal i amb la seva voluntat indestructible de seguir sempre endavant, malgrat tot allò, que no és poc, que les oprimeix i les angoixa tant individual com col·lectivament. Són aquelles persones que en el seu moment van arribar desfetes a la PAHC, ensorrades per la pressió de perdre-ho tot. Tot excepte el més important, la dignitat. Són aquelles que van passar, a partir de la lluita conjunta, de sentir-se culpables individualitzades i atomitzades a víctimes, que no victimitzades, col·lectives. Parlo d’aquelles persones que en poques setmanes van entendre que la seva desgràcia no era fruït del seu fracàs personal, sinó d’un sistema econòmic i social que es basa en el robatori permanent a les classes populars a partir de l’acumulació per despossessió. I es van alçar, enmig de l’assemblea amb llàgrimes que ja no eren de pena sinó de ràbia i van explicar amb orgull que estaven disposades a lluitar. No ja pel seu cas, que sovint fins i tot, gràcies a la seva enorme solidaritat i empatia en ocasions gairebé deixen de banda, sinó pel col·lectiu, per la resta de companyes i companys i per a què el canvi d’arrel al què aspirem sigui possible d’una vegada per totes.
I sí, vivim plegades situacions duríssimes provocades per la massacre de classe que patim a diari, i en ocasions discrepem, ens discutim, hi ha desavinences personals i ens veiem superades i desbordades per la crua realitat. Però les imprescindibles de les que us parlo mai es rendeixen, i a partir d’un procés d’aprenentatge permanent i comunitari seguim endavant gràcies a la intel·ligència col·lectiva de la que ens hem sabut dotar. I les imprescindibles, segueixen destinant hores i hores de la seva vida al col·lectiu i a la col·lectivitat, a cada acció contra una entitat bancària, en cada manifestació, concentració i mobilització. Segueixen al peu del canó a cada assemblea, sortint cada dia al carrer, dormint més de vint nits, si cal, a la seu d’un Banc, sortint a encartellar, reciclant aliments i roba per a la resta de companyes, educant les criatures a la nostra ludoteca, donant suport psicològic a les companyes que més ho necessiten, creant un grup de dones per dotar-se d’un espai d’empodarament i d’aprenentatge en el feminisme. I un llarguíssim etcètera de tasques i més tasques invisibles, i d’un altre llarguíssim etcètera de persones que fan possible el que som i tot allò que aconseguim com a col·lectiu.
Per això, i després d’una preciosa reflexió que ahir em va fer una persona que m’estimo molt, deixeu-me donar-vos públicament les gràcies a totes les imprescindibles. Sou les que doneu sentit a l’entre totes tot i, sense vosaltres res seria possible. Ni a la PAHC ni enlloc. Sou i sereu, referents. Sempre i per sempre. La vostra lluita és la que segueix escrivint la història roja de la humanitat.
